Text del 2004
Treballem des de l’esperança: sabem que la mort del ronyó no ha de tenir un desenllaç tràgic perquè disposem de l’opció del trasplantament.
La figura de la dra. Eugènia Espinel és força coneguda en els ambients mèdics de l’Estat espanyol per la seva tasca com a coordinadora de trasplantaments de l’Hospital de la Vall d’Hebron al llarg d’una dècada. Va ser la primera coordinadora de trasplantaments d’un centre hospitalari al nostre país i, molt possiblement a tota Europa. Per això, podem qualificar la seva activitat en aquest terreny com a pionera i poden considerar-la l’explicació que Espanya sigui un dels països del món on més donacions de cadàver s’obtenen.
La dra. Espinel, sent encara una nena, es va decidir pel món de la medicina: “Desitjava fer quelcom intrínsecament important.”
Anys més tard començaria la seva preparació mèdica a la Universitat Autònoma de Barcelona: “Fins a tercer vam fer les sessions pràctiques a l’Hospital de ls Santa Creu i Sant Pau. Després les férem a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on m’he format i he treballat des d’aleshores. De fet, em sento molt lligada a aquesta institució, i em costaria força deixar-la.”
En un primer moment semblà que la dra. Espinel s’encaminaria cap a la traumatologia: “A tercer de carrera vaig començar a fer guàrdies als serveis de traumatologia;però la meva vocació no era aquella i aprofitava la mínima ocasió per assumir funcions d’internista.”
Va ser la relació i el magisteri d’un metge internista eminent, el dr. Miguel Vilardell els que propiciaren el seu interès per la nefrologia: “Em va transmetre el seu gran saber, interès i entusiasme pel món de la nefrologia. El sentia parlar, m’adonava de tot el que ell sabia i de com era capaç de transmetre aquells coneixements i jo, simplement, volia ser com ell.”
Acabada la llicenciatura de medicina, la dra. Espinel va afrontar l’examen MIR : “El nostre sistema de formació, durant els anys d’estudi de la carrera de medicina, és massa teòric, ens manquen coneixements pràctics; a més, el sistema MIR -poder optar a les diverses especialitats- també es fonamenta en la teoria. Caldria que es considerés la capacitat pràctica del facultatiu.” L’exitosa superació del MIR va permetre que entrés en el programa de residents en nefrologia de l’Hospital de la Vall Hebron.
Quan obtingué el títol d’especialista en nefrologia s’obrí un nova etapa. La seva aspiració professional era poder romandre a l’Hospital de la Vall de Hebron. Però, va rebre una oferta de caire diferent: “El dr. Luis Piera, cap del servei de nefrologia, em va proposar assumir la direcció del Pla Pilot de Coordinació Hospitalària de Trasplantaments de l’Hospital de la Vall Hebron. Va estar un gran repte, però també va ser una tasca molt dura.”
La coordinació hospitalària de trasplantaments era una nova tasca sanitària de la qual no existien antecedents: “les nostres funcions eren diverses; ens havíem de posar en contacte amb els diferents serveis de l’hospital per tal de saber si existien donants potencials. Si es produïa aquest fet, calia parlar amb la família per tal d’explicar quina era la situació. Aquesta fase del procés podia allargar-se i comportar fins a tres o quatre xerrades perquè aleshores no existia tanta informació com ara i era força difícil per a l’entorn del donant comprendre que el seu familiar estava clínicament mort. Els intentaven mostrar que la vida del seu familiar havia acabat però que podien salvar vides amb els seus òrgans. Vaig viure moments molt intensos i emotius que he reflectit en els contes hospitalaris que escric durant el meu temps de lleure. Quan s’aconseguia el permís familiar –i jurídic si s’esqueia- per a la donació dels òrgans, s’extreien i s’enviaven mostres de sang i ganglis a l’Hospital Clínic per tal d’analitzar-los i determinar quin tipus de receptor seria el més adequat. Començaven aleshores les trucades a altres hospitals de l’Estat o de l’estranger per trobar un receptor ideal. Generalment els ubicaven, però hi va haver algunes ocasions en què no ho vam aconseguir. Durant els primers anys només es produïen donacions renals perquè al nostre país no s’efectuaven altres tipus de trasplantaments. A mesura que es van estendre el nombre d’òrgans que s’hi trasplantaven, a partir del primer trasplantament hepàtic l’any 1984, la nostra feina esdevingué més complexa.”
L’èxit de la figura del coordinador hospitalari de trasplantaments va fer que fossin ràpidament imitats pels altres hospitals del país: “calgué elaborar protocols i explicar la nostra missió a altres centres que desitjàvem instaurar una figura com la nostra.” La creació de l’Oficina de Coordinació de Catalunya simplifica la tasca.
La sistematització que envoltava el treball de coordinació de la dra. Espinel determinà que es decidís a canviar l’orientació de la seva trajectòria laboral: “Desitjava centrar-me en la tasca assistencial i aprofundir els coneixements sobre la meva especialitat mèdica. Vaig deixar la feina com a coordinadora de trasplantaments i vaig passar a ser una nefròloga més de l’Hospital de la Vall d’Hebron.”
És l’activitat que desenvolupa en l’actualitat: “Com a nefròloga la meva finalitat és el diagnòstic i el tractament de les malalties renals, que poden ser molt variades: inflamatòries com les glomerulonefritis, infeccioses, secundaries a malalties com la diabetis, la hipertensió arterial, etc. Aquestes patologies poden comportar una insuficiència renal que pot presentar diversos estadis: lleu, moderat i terminal, durant els quals, intentem aturar la malaltia per tots els mitjans al nostre abast. Quan la malaltia és incurable, intentem que el pacient evolucioni de la manera més fisiològica possible.”
Per a la Dra. Espinel la gran diferència entre la seva especialitat i d’altres és “que treballem des de l’esperança: sabem que la insuficiència renal terminal no ha de tenir un desenllaç tràgic perquè disposem de l’opció del trasplantament.”
Per contra, les malalties renals es caracteritzen pel seu caràcter silenciós: “Molt sovint malalts amb una insuficiència renal terminal no tenen símptomes significatius, la qual cosa comporta que únicament es dirigeixin a l’especialista mèdic quan la situació ja és molt delicada i, sovint, irreversible.”
L’any 2003, la dra. Espinel es va decidir a exercir també des del sector privat: “Els pacients acudeixen a la teva consulta perquè volen ser visitats per tu, la qual cosa és molt gratificant i estimulant per al professional.”
També ho és el contacte amb els residents: “T’obliga a un reciclatge permanent molt positiu per a l’exercici professional. Els residents del nostre hospital l’han escollit per formar-se i tenen unes expectatives sobre els professionals que hi treballen que no podem defraudar.”
De cara al futur la seva aspiració és anar especialitzant-se i aprofundint en els coneixements que té sobre la hipertensió arterial i la diabetis. “Aquestes patologies, responsables del 60% dels pacients que fan hemodiàlisi, ens permeten treballar en la prevenció de la insuficiència renal, per intentar disminuir, a curt termini, el número de pacients que necessitaran hemodiàlisi i, finalment, trasplantament renal.”
