Text del 2004
Som metges tot terreny.
.
Existeix una medicina extrahospitalària dirigida per professionals mèdics, on els metges de bata blanca amb un alt nivell científic no són les persones més adients. Per treballar en l’àmbit de les emergències mèdiques és necessari sobretot un tarannà eminentment pràctic i resolutiu i estar capacitat per intervenir en les condicions més adverses. “Som metges tot terreny.”
El Dr. Bonet és director mèdic del RACC, una de les entitats catalanes de referència en l’atenció a l’automobilista que aplega un gran nombre d’associats. Des de ben jove va conèixer el món de les urgències mèdiques ja que als divuit anys conduïa una ambulància de la Creu Roja. Guiat per uns impulsos nobles de joventut va voler ser útil i ajudar als altres. Es va despertar en ell la sensibilitat de conèixer la problemàtica dels pacients que transportava fins al punt que va abandonar els estudis d’enginyeria per la medicina.Va estudiar els primers anys de la carrera a la unitat docent de Mataró que depenia de l’Hospital Clínic de Barcelona compaginant els estudis amb la feina de conductor d’ambulàncies a Arenys de Mar. Sovint l’activitat laboral entorpia els estudis: preferia l’acció als llibres. Superada la carrera va treballar en un centre de diagnòstic per la imatge i després en diverses unitats de cures intensives. I va ocupar-se del transport sanitari de llarga distància i de les repatriacions en una entitat francesa. Gràcies a ella va participar en la coordinació del sistema d’emergències dels Jocs Olímpics de 1992, a Albertville i a Barcelona. Més tard es va fer càrrec de la direcció tècnica del 061 i l’any 1995 el RACC el va contractar per muntar un servei mèdic en què els helicòpters medicalitzats fossin els grans protagonistes. “Quan vaig arribar al RACC ja es donava una assistència mèdica en carretera però quedava diluïda entre els serveis de tipus mecànic. A partir d’un petit servei d’atenció telefònica vam començar a incorporar professionals mèdics amb el perfil de metges de capçalera. Vam aconseguir col·laboradors externs i ara ja som un equip de cinquanta professionals. Transmetem confiança i tranquil·litat als socis; saben que passi el que passi i siguin on siguin nosaltres ens ocuparem de la seva salut.”
Les situacions d’emergències han de ser controlades per professionals mèdics: “Però és una especialitat multidisciplinària. No faríem res sense els bombers, pilots d’helicòpters, mossos d’esquadra, policies, conductors d’ambulàncies, mecànics, etc. Hem de coordinar-nos entre nosaltres, un grup ampli de professionals mèdics i no mèdics.”
La medicina d’emergència requereix professionals agosarats però serens i racionals: Cal reaccionar ràpidament en situacions molt complexes en què el pas del temps juga en contra. “Als metges que treballem en un entorn extrahospitalari se’ns pot perdonar un nivell científic elevat perquè actuem amb una gran tensió en situacions hostils. Hem de tenir molta experiència, que s’adquireix de formes diverses. No és una especialitat reglada. Té poca ciència i molta tècnica. La millor manera de formar-se és passant pels serveis de guàrdies hospitalàries; per les unitats de cures intensives, on aprens el maneig del malalt crític; i també per quiròfans, on t’introdueixes en la pràctica de l’anestèsia i la reanimació. I és necessari un entrenament que s’aconsegueix amb moltes hores de carrer.”
El Dr. Bonet ha observat de prop alguns models d’atenció mèdica en situacions d’emergència en diversos llocs del món: “A d’altres països ens superen en qüestions d’organització i coordinació però no en mitjans. A grans ciutats com Madrid i Barcelona, hi han sistemes d’emergències prou bons, però aquest nivell no s’ha assolit a tots els punts de l’Estat. En general, ens hauríem d’organitzar millor; evitar l’afany de protagonisme per part de polítics i entitats; ser més humils per demanar ajut quan ens cal.”
Tot comença amb una trucada telefònica. Per tant, cal actuar amb molta rapidesa. “La majoria de trucades provenen dels sistemes d’emergències públics, però si l’alerta és d’un soci o client aleshores som nosaltres qui decidim la necessitat o no d’un helicòpter. També disposem d’ambulàncies medicalitzades convencionals i a vegades usem petits reactors en els transports de llarga distància (Europa i Àfrica).”
Els helicòpters grocs de l’empresa són com unitats de cures intensives ambulants que es desplacen en poc temps al lloc necessari. “Els helicòpters són una eina fantàstica però cara. Sovint en el món extrahospitalari costa d’entendre que es necessitin unes eines tan costoses, -en un hospital no es qüestionaria tant la despesa-. Aquests helicòpters estan a disposició dels sistemes d’emergència públics. Dels quatre que existeixen a tot Catalunya, tres són coordinats pel sistema públic i un d’ells, que està a Sant Cugat del Vallès, es comparteix amb el RACC.”
“Les persones receptores de les trucades no són metges sinó excel.lents gestors capaços de coordinar diverses tasques al mateix temps i solucionar tots els problemes. No només ens ocupem de l’assistència mèdica sinó també dels familiars. Els traslladem, els facilitem un cotxe o allotjament en un hotel, etc. Si tot això té lloc en un país estranger tot es complica més.” Quan el metge és localitzat i arriba al lloc del sinistre comença a actuar. “Hem de tenir clar el que es pot solucionar in situ i el que no. El més important és traslladar el ferit en les millors condicions a un hospital. Quan arribem al lloc del sinistre ens trobem en un escenari en què interactuen molts protagonistes: les persones ferides que has d’atendre; els familiars, a qui has de tranquilitzar; el bon samarità que ve a ajudar però que a vegades entorpeix; el reivindicador que es queixa de tot i tensa l’ambient; la persona que està contemplant l’escena i es desmaia; els cossos de seguretat que controlen l’entorn, etc.” Sens dubte, una feina complexa, molt vocacional, que salva moltes vides i que només poden fer metges tot terreny.
