Text del 2003
La recerca que fem a l’Institut és molt pràctica. Estudiem sobre material humà usant tècniques avançades.
Fa uns trenta anys el doctor E. Cañadas, amb la col·laboració del doctor Isidre Ferrer, va crear una unitat de neuropatologia seguint el model d’altres països europeus i americans. Es va organitzar amb una visió molt moderna tenint en compte no només la pràctica clínica sinó també la recerca. L’anatomia patològica relacionada amb el sistema nerviós es va començar a crear aquí i s’ha desenvolupat fins a l’actualitat convertint-se en un lloc de referència a nivell nacional i internacional. Actualment hi treballen catorze professionals, la majoria amb dedicació exclusiva. “La neuropatologia s’ocupa de l’estudi de teixits i mostres biològiques en relació amb el sistema nerviós. Les malalties que cobreix són musculars (distròfies musculars), neuropaties, accidents vasculars cerebrals, Parkinson, Alzheimer, esclerosi múltiple i també el vessant psiquiàtric, com l’esquizofrènia o trastorns obsessius compulsius.”
El vessant clínic i pràctic de la neuropatologia contribueix al diagnòstic d’una malaltia mitjançant la realització de biòpsies, però també hi ha una part de recerca que l’Institut s’encarrega de dur a terme sota la direcció del doctor Ferrer. “Hi ha moltes malalties del sistema nerviós que encara no se sap com funcionen. Per poder esbrinar els mecanismes que les han desenvolupades cal estudiar sobre cervells humans, ja que aquestes malalties no es donen en animals. Per fer això és necessària la contribució generosa de persones malaltes que donin el seu cervell a la ciència. En aquest sentit, la ciència no és un procés elitista d’uns científics que treballen tancats en un despatx, sinó que hi ha d’haver una interelació entre la societat i el científic. Aquesta relació no només ha d’estar basada en la donació i obtenció de mostres, sinó que també s’ha de percebre la necessitat que l’investigador pugui estudiar-les per treure unes conclusions que repercutiran en tractaments que beneficiaran altres persones.”
Una de les tasques que ha fet l’Institut, juntament amb la Universitat de Barcelona, és la creació d’un banc de teixits neurològics que s’encarrega de processar les mostres per fer-les òptimes per a la recerca. La investigació d’un cervell sense vida és possible depenent de les hores que passen des que s’obté fins que se n’inicia el processament. Tot això requereix d’una estructura molt complexa per tal d’assegurar una obtenció ràpida. “Quan tenim un cervell fem estudis morfològics, bioquímics, funcionals, etc. El que estem posant ara en pràctica, dins d’un marc europeu, són uns protocols per optimitzar l’obtenció i el processament de mostres per a l’estudi de malalties neurològiques.”
En pocs anys s’han aconseguit avenços en el camp de la neuropatologia. “Hem descobert que les malalties neurològiques moltes vegades són produïdes per trastorns genètics o per l’acumulació de determinats productes anormals que perjudiquen el sistema nerviós. Hem passat d’un estudi purament morfològic a un de bioquímic i funcional.”
Tot i que encara no hi ha un tractament per a moltes malalties, sí que s’ha avançat molt perquè en poc temps hi pugui haver no només tractaments únics sinó aproximacions multiterapèutiques (teràpia gènica, trasplantaments de cèl·lules mare, tractaments farmacològics individualitzats, etc.). “En el cas de l’Alzheimer, una de les aproximacions que s’ha fet ha estat mitjançant una pseudovacunació perquè la quantitat de proteïna anormal acumulada s’anés desfent. Al principi el tractament era efectiu, però sovint es produïa un quadre inflamatori greu (encefalitis). L’estudi d’alguns cervells en els quals es va determinar una resposta immunològica anormal va demostrar que era deguda al tipus de pèptid subministrat. Aquesta esperançadora descoberta servirà per dissenyar una vacuna més apropiada que evitarà l’efecte secundari. Amb el temps l’Alzheimer es tractarà amb immunització, per una banda, i amb tractament farmacològic, per una altra, i se sabrà perquè uns individus la desenvolupen i altres no. El més important és que, a poc a poc, estem coneixent les vies que actuen en diverses malalties i que s’han d’anar atacant amb un abordatge múltiple.”
La recerca en la malaltia de Creutzfeldt-Jakob també està en una fase molt avançada, tot i que actualment no té tractament. “Sabem que la malaltia de les vaques boges està relacionada amb una proteïna amb capacitat de replicar-se i que es comporta com un agent viu. És una malaltia artificial produïda per l’home. L’individu ha de fabricar la proteïna originària que dóna lloc a l’anòmala. Un possible tractament incidiria sobre la primera, però davant la incertesa de la seva utilitat potser caldria substituir una altra proteïna que faci la mateixa funció, de manera que l’anul·lació de l’originària no repercutirà negativament sobre l’individu.”
Semblantment, també s’està millorant el coneixement del Parkinson. “Durant molt de temps el tractament amb L-dopa ha pal·liat el funcionament incorrecte de les neurones que controlen el moviment i que, al mateix temps, s’encarreguen de fabricar un neurotransmissor dit dopamina.”
Aquest ha estat un dels tractaments fonamentals en el camp de la neurologia i ha permès perllongar els anys de vida amb bones condicions. Ara bé, “s’ha produït un canvi considerable en la malaltia del Parkinson que ha provocat un gir en l’estratègia. Amb el tractament subministrat fins ara s’ha aconseguit acabar amb els trastorns de moviment però també hem vist que la malaltia s’estén a altres àrees i produeix alteracions en les activitats cognitives. Per tant, el tractament amb dopa ha esdevingut totalment insuficient en fases avançades de la malaltia. Ara cal evitar que la malaltia s’estengui a d’altres zones o donar tractaments alternatius per a les disfuncions que van apareixent. Els darrers estudis se centren a buscar la causa de l’acumulació de la proteïna alfa-sinucleica que provoca la disfunció del sistema que fabrica dopamina i també de les neurones de l’escorça cerebral. La clau no és només incidir en un tractament substitutiu sinó entendre el procés que fa que una proteïna necessària per al funcionament correcte del cervell es transformi en una proteïna anòmala i faci malbé diverses estructures nervioses.”
Tot això ens porta a un altre tema important i de molta actualitat. Es tracta de la utilització de les cèl·lules mare transformades en neurones per guarir malalties neurodegeneratives del sistema nerviós. “Quan es diu que les cèl·lules mare podran guarir el Parkinson no s’està dient tota la veritat. La malaltia de Parkison i la malaltia d’Alzheimer són malalties multisistèmiques que afecten tot el cervell i difícilment es poden reparar totes les parts. Així doncs, això que deu anys enrere semblava molt prometedor, ara s’està veient que no ho és, si més no en aquestes patologies. No obstant això, les recerques han contribuït al coneixement d’altres efectes colaterals no menys importants. Per exemple, el fet que una cèl·lula mare es transformi en una cèl·lula dopaminèrgica ha servit per veure el funcionament del cervell humà durant el seu desenvolupament. Si sabem com es desenvolupa una cèl·lula també entendrem com es degenera i podrem donar un tractament adequat.”
Una altre cas és l’esclerosi múltiple amiotròfica que, potser amb el temps, també tindrà un tractament. Aquesta malaltia afecta les neurones motores, les que porten el moviment. “El mecanisme de l’esclerosi lateral amiotròfica és molt senzill: una motoneurona superior de l’escorça cerebral dóna les ordres a una altra que es troba a la medul·la espinal, la qual les executa i decideix quin múscul ha de moure’s. Quan es té la malaltia es moren d’una manera selectiva les motoneurones que permeten la contracció dels músculs.”
En aquest cas s’està intentant l’ús de vectors vírics. “Aprofitant la capacitat de determinats virus d’infectar selectivament determinades cèl·lules nervioses, s’estan injectant perifèricament per tal que es desplacin pels nervis fins a arribar al cos neuronal. Són virus modificats que tenen la capacitat de transportar factors tròfics o fàrmacs per actuar exclusivament i selectivament sobre el cos neuronal malalt. Això de moment s’està portant a terme en models experimentals d’esclerosi, però té unes perspectives molt bones. Serà molt interessant si arribem a controlar aquesta tècnica.”
La teràpia dels factors vírics també serà molt positiva en el tractament del dolor. “En el cas d’una neuràlgia d’un nervi concret, els factors vírics amb fàrmacs adherits anul·laran el dolor de manera selectiva sense afectar la resta de l’organisme.”
Aquesta tècnica serà molt esperançadora per a persones amb malalties incurables, que estan en una fase molt avançada i que presenten uns quadres de dolor molt agut, però encara no s’ha generalitzat perquè no es pot controlar del tot. “Quan tinguem controlada la infecció causada pels virus, la teràpia dels factors vírics serà autènticament efectiva. En aquests moments només sabem com produir-la però no com aturar-la. Per tant, des d’un punt de vista mèdic encara no la podem usar com a terapèutica.”
Un altre camp molt desconegut en l’especialitat de la neurologia és l’estudi dels tumors cerebrals. “Encara no coneixem el creixement de cèl·lules neoplàsiques en el cervell. Una de les hipòtesis més recents, plantejada per un investigador espanyol, considera que els tumors del sistema nerviós procedeixen de cèl·lules mare cerebrals. Són cèl·lules que estan dormint i que, per un estímul que no coneixem, es transformen en cèl·lules neoplàsiques i comencen a créixer. Una cèl·lula que en podria haver generat una altra de normal es transforma i dóna lloc a cèl·lules anormals neoplàsiques. Si arribem a entendre aquest mecanisme aleshores sí que podrem incidir sobre el tractament autèntic del tumor cerebral.”
Des d’un punt de vista quirúrgic actualment les possibilitats són millors i les complicacions han disminuït. “Quan un tumor és benigne, l’extirpació suposa el guariment total, però si és maligne, tot i que s’aconsegueixi extirpar, és probable que es reprodueixi i, amb el temps, provoqui la mort de la persona. S’han millorat les tècniques d’extirpació, però segons la localització del tumor no és possible intervenir-hi i cal fer un altre tipus d’abordatge.”
A l’Institut també s’han fet treballs relacionats amb les drogoaddiccions. Concretament, han dedicat molts anys a l’estudi dels efectes de l’alcoholisme en el cervell humà. “Hem estudiat els efectes de l’alcohol crònic sobre el cervell humà adult i sobre nens nascuts amb la síndrome alcohòlica fetal. Es tracta d’una causa important de retard mental amb la qual cada vegada s’està més sensibilitzat. La prevenció és fonamental. L’alcohol durant la gestació s’ha d’abolir completament. Les ingestes importants, tot i que siguin putuals, poden produir la mort neuronal i donar lloc a casos de retard mental.”
Hi ha altres malalties socials o culturals, abans considerades psiquiàtriques, com la fibromiàlgia reumàtica, el còlon irritable o l’úlcera pèptica, que són malalties no només psicosomàtiques sinó orgàniques però de causa poc coneguda. Semblantment, les depressions, molt freqüents a l’actualitat, són malalties que impedeixen el funcionament normal de les persones que les pateixen. “Per guarir una depressió no es tracta de produir un estat d’al·lucinació fora de la realitat, sinó de corregir els nivells anormals de determinats neurotransmissors que en són els causants. Per això en els darrers anys els tractaments farmacològics de les depressions han estat molt modificats. Ara són altament específics i actuen sobre determinats receptors de neurotransmissors concrets.”
Sovint s’ha considerat la depressió com si fos una malaltia menor associada a una debilitat de caràcter. “Avui dia està molt acceptat que la depressió és un estat de manca de salut que requereix un tractament com qualsevol altra malaltia, ja sigui amb tècniques psicoterapèutiques o bé amb fàrmacs o ambdós simultàniament.”
La manca històrica de recerca en els hospitals públics espanyols s’està solucionant amb la creació d’una xarxa d’investigació dirigida des de l’Instituto Carlos III. L’Institut de Neuropatologia de l’Hospital de Bellvitge forma part del Centre Nacional d’Estudi de Malalties Neurològiques. Tot i la bona notícia que suposa aquest pas endavant en la recerca, el doctor Ferrer insisteix en els esforços, sovint no suficientment reconeguts, que s’han esmerçat per a la creació i manteniment de l’institut de Bellvitge amb problemes greus de recursos. Aquest país ha viscut molts anys d’esquena a la recerca i passarà molt de temps perquè això se solucioni. “És inconcebible que formemm part de diverses societats internacionals de Neuropatologia i que gestionem una sèrie de bancs de teixits neurològics i a l’Estat Espanyol encara no existeixi l’especialitat de la neuropatologia. Actualment és una subespecialitat universitària però no està reconeguda.”
