Text del 2004
El nostre gran repte és intentar relacionar les investigacions bàsiques amb les clíniques.
El doctor Joan Broquetas està convençut que la medicina és una activitat clarament vocacional. De fet, aquest component passional explica que “les facultats de medicina continuïn despertant l’interès de les noves generacions malgrat la pèrdua de prestigi social i poder adquisitiu que ha patit l’activitat.” Ja no és tan freqüent que els fills segueixin la dedicació mèdica dels pares. Són els mateixos metges en exercici els que els recomanen que no es decantin per una professió que requereix moltes hores d’estudi, una gran disciplina i una major capacitat de sacrifici perquè sovint el treball s’ha d’anteposar a la família. En aquest context, el doctor Broquetas se sent satisfet que la seva filla Maria Teresa hagi optat per seguir el seu exemple professional.
La universitat en què s’està formant la seva filla és radicalment diferent d’aquella en què es graduà ell: “Vaig estudiar a la Universitat de Barcelona, on vaig tenir la sort de entaular relacions amb els doctors Bruguera i Rodés. Ambdós m’ensenyaren la necessitat d’adquirir esperit crític, i que la tasca assistencial s’havia de complementar amb la investigadora, ja que era l’única via de millorar l’atenció que rebien els nostres pacients.”
Un cop llicenciat, va especialitzar-se de la mà del doctor Albert Agustí Vidal, el qual li va ensenyar a “actuar sempre amb elegància.”
Molts dels seus professors eren joves. “Hi havia hagut, per les circumstàncies que tots coneixem, una generació de metges perduda, i en la meva època la universitat i l’activitat mèdica estaven plenes de gent jove molt idealista. Aquesta generació i les posteriors com la nostra impulsaren el veritable canvi dels hospitals espanyols des del sistema de la beneficiència al de la seguretat social amb cobertura universal. Llàstima que en aquesta conquesta social se’ns oblidés lluitar pels nostres interessos. Hem deixat a la generació actual el repte de recuperar el nostre poder adquisitiu perdut. Quant al rol social d’altres èpoques, no sé pas si és possible recuperar-lo perquè ara la importància de les persones es mesura en altres termes.”
Professionalment el doctor Broquetas està vinculat amb l’Hospital del Mar. Des d’aquest centre no només presta atenció als malalts del Servei de Pneumologia en qualitat de cap d’aquest servei, sinó que també desenvolupa tasques d’investigació i de docència. Pel que respecta a l’assistència, està convençut que la pneumologia catalana és capdavantera a Espanya “i ho seria també a Europa si disposéssim de més mitjans.”
Les patologies més freqüents continuen sent el càncer de pulmó, la bronquitis crònica i l’asma: “En algunes hem aconseguit millorar el tractament i el pronòstic. En canvi, en altres només hem obtingut un allargament i millora de la qualitat de vida dels pacients. Aquest és el cas, per exemple, del càncer de pulmó, en el tractament del qual portem bastants anys estancats. La intervenció quirúrgica en fases molt primerenques continua sent l’única via terapèutica per guarir-lo. Per desgràcia, el càncer de pulmó és el tumor més freqüent entre els homes i s’està produint un augment de casos entre les dones. No oblidem que en més del 85% dels casos, el càncer de pulmó és conseqüència del tabaquisme. El mateix succeeix en el cas de la bronquitis crònica, però per fortuna sí que hem pogut millorar la qualitat de vida de les persones que la pateixen.”
Podríem assegurar que el tabac és un dels grans enemics dels sistemes de sanitat públics perquè bona part de les afeccions que s’hi tracten en són conseqüència. No obstant això, la realitat és que hi ha molts interessos creats al voltant d’aquest hàbit mortal, i que l’eradicació està encara llunyana: “La Unió Europea paradoxalment subvenciona el conreu de tabac, les administracions es beneficien dels impostos que el graven i les companyies tabaqueres són indústries amb uns beneficis milionaris i un poder extraordinari.”
En altre ordre de coses, algunes malalties pulmonars requereixen el trasplantament d’aquest òrgan. El problema “és que el nombre de pulmons disponibles per als trasplantaments és inferior al d’altres òrgans perquè els donants han estat sovint intubats a les UCI o han patit infeccions que fan inutilitzable l’òrgan de cara a un trasplantament.”
En el camp de la investigació, fonamentalment ha dirigit estudis centrats a demostrar que “la malaltia pulmonar obstructiva crònica no només té efectes en el mateix òrgan, sinó també a nivell muscular. Hem tingut la sort de disposar d’ajudes de la Unió Europea que han fet possible investigar la millora dels tractaments. El nostre gran repte és intentar relacionar les investigacions bàsiques amb les clíniques. Només així beneficiaran realment els pacients. Avui dia és molt fàcil posar en contacte línies d’investigació complementàries mitjançant Internet, i hauríem d’aprofitar-nos-en.”
La investigació a l’Estat espanyol està endarrerida per tot de condicionants històrics. “El nostre retard és de dues o tres generacions respecte a Europa.”
En el tercer camp, l’ensenyament, les seves sensacions són ambivalents: “La docència és una activitat molt estimulant perquè et permet conèixer els models de les futures generacions de metges. Són molt diferents als nostres, ja que, d’una banda, són menys idealistes i bastant més pragmàtics, la qual cosa els serà personalment molt positiva. D’altra banda, no obstant això, es creuen en possessió de molts drets, però de molt pocs deures. A la residència els costa d’assumir els riscos i responsabilitats que la pràctica de la medicina comporta. Ells es consideren més aviat estudiants, sense adonar-se que ja són metges amb unes responsabilitats derivades de les seves atribucions.”
