Text del 2004
La medicina de rehabilitació és bàsica per millorar la qualitat de vida de persones discapacitades.
La rehabilitació és el conjunt de procediments mèdics dirigits a ajudar una persona perquè assoleixi el màxim potencial físic, psicològic, social, educacional… compatible amb la seva deficiència fisiològica. Mentre que la terapèutica mèdica clàssica se centra en el diagnòstic i el tractament d’un procés patològic, la rehabilitació produeix múltiples intervencions dirigides tant a la causa com als efectes secundaris del mal o de la malaltia. En aquest sentit, la medicina del pacient discapacitat actua en tres àmbits. Primer, en les seqüeles patològiques d’un òrgan, per exemple la pèrdua d’una extremitat o un dèficit sensorial; segon, en l’aspecte funcional, és a dir, la restricció o absència de l’habilitat d’una persona per realitzar una tasca, i, en tercer lloc, en aquell que fa referència a la pèrdua de rols, per exemple la feina, en relació amb la discapacitat. Sens dubte, la tasca dels especialistes mèdics en medicina física i rehabilitació és d’una gran importància per a la població, ja que permet assolir nivells de qualitat de vida superiors a les persones amb aquest tipus de discapacitats. Aquesta és l’especialitat del doctor Ramon Goig Parra, metge a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on ha desenvolupat la major part de la seva trajectòria professional.
Nascut a Alzira (València), va estudiar la carrera de medicina a València. Ben aviat va orientar el seu futur cap a l’especialitat de medicina física i rehabilitació que el va portar fins a l’Hospital General d’Astúries, on realitzà la residència. Als anys 70 aquest era un dels centres espanyols amb un programa de formació de residents interns més fort i capdavanter. “Vaig venir a Barcelona de retruc perquè el meu cap de servei a l’hospital asturià, el doctor Joan Plaja, era català i va tornar a Barcelona per treballar a l’Hospital de Vall d’Hebron. Aquí és on vaig acabar l’especialitat. El cúmul de coneixements que em va saber transmetre ha estat una de les millors formacions rebudes al llarg de la meva trajectòria professional.”
Una formació que més endavant va ampliar amb estades als EUA i el Brasil, en aquest últim país fent de tècnic ortopèdic i confeccionant aparells. “Em va donar un altre punt de vista sobre el món de la rehabilitació, conèixer des de dins les pròtesis i els mètodes de produir-les.”
Finalitzada l’etapa de formació, el doctor Goig va començar a exercir la professió a l’Hospital de la Vall d’Hebron com a especialista en rehabilitació general. Però ben aviat va interessar-se per una àrea més específica i complexa, l’àrea de pròtesis i ortesis “dirigida a atendre amputats i persones amb minusvalies que necessiten aparells externs per poder restaurar o recuperar la seva funcionalitat. L’especialització en el camp de persones amputades em va entusiasmar, influït per un gran tècnic ortopèdic, Grau Soler, amb qui vaig col·laborar estretament durant alguns anys a la seva ortopèdia.”
Actualment el doctor Goig és el cap de secció de pròtesis i ortesis de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Un servei d’ortopèdia d’un hospital compta amb el metge rehabilitador i amb una àrea de fisioteràpia i una de teràpia ocupacional. El metge rehabilitador és el coordinador de moltes eines que són necessàries durant el procés de rehabilitació, una de les quals és la fisioteràpia. “En el servei de rehabilitació hi ha especialitats molt relacionades. Una intervenció traumatològica produeix seqüeles, una afectació neurològica o una feridura, per exemple, i el metge rehabilitador treu el màxim profit de les capacitats que resten a la persona. L’especialitat no dóna més quantitat de vida sinó millor qualitat. És una especialitat de països desenvolupats, perquè als països pobres no hi ha recursos per formar en aquestes especialitats ni per oferir-les.”
Un dels principals objectius dels programes de rehabilitació és obtenir el màxim nivell d’independència del pacient. “La medicina física i la medicina de rehabilitació esdevenen bàsiques per millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitats físiques i amputades.”
L’amputació és una intervenció molt delicada i abans de realitzar-la cal que el cirurgià ho consulti a l’especialista en amputats i pròtesis. “Abans de tallar una extremitat s’ha de consultar, perquè si després cal adaptar-hi una pròtesi el consell especialista facilitarà que la intervenció sigui més eficient. Els pacients més habituals són els vasculars, persones grans, amb problemes de circulació. Quan s’amputa una extremitat, el rehabilitador entra en contacte amb el pacient de forma immediata per comprovar que no perd la mobilitat. Posteriorment es treuen els punts i es dissenya una pròtesi provisional. Abans de posar la definitiva cal preparar el pacient perquè la rebi en condicions. Per a pacients vasculars, sovint l’amputació pot ser un consol i amb la col·locació de la pròtesi assoliran una important millora de la qualitat de vida.”
L’amputació és traumàtica sobretot per a la persona jove, per exemple afectada per un tumor cancerigen. “L’amputació més complexa és la de les extremitats superiors. La mà té múltiples moviments diferents i moltes sensibilitats que difícilment pot reproduir una mà o braç electrònic.” Un dels grans avenços en la medicina rehabilitadora dels darrers anys ha estat la millora de les pròtesis, però també les tècniques i els materials amb els quals es fabriquen.
Aconseguir que un pacient a qui falta alguna de les extremitats o bé totes assoleixi una millor qualitat de vida i fins i tot pugui fer un activitat pràcticament normal, és un dels èxits d’aquesta especialitat mèdica. “Qualsevol petita millora en la qualitat de vida de la persona discapacitada és un repte professional i alhora un triomf de la medicina.”
