Text del 2003
Sempre insistim en que és la parella la que té el problema. No s’han de buscar culpables.
No poder tenir fills contraria la necessitat biològica i psicològica intrínseca a l’ésser humà. Conceptes com l’autoafirmació, la creació d’una família, l’estabilitat emocional, l’amor o la sexualitat estan encara socialment lligats a la capacitat reproductiva. La infertilitat, per tant, pot donar peu a la frustració i a l’aparició d’altres problemàtiques personals associades. Sortosament, la medicina –més preocupada actualment per atendre el benestar global de la persona– ha ofert una esperança a les parelles amb aquest poblema. Tècniques de reproducció assistida com la fertilització in vitro o la injecció intracitoplasmàtica d’espermatozoides han fet possible que molts homes i dones hagin acomplert el seu desig de ser pares. Actualment, molts catalans gaudeixen d’aquests progressos tecnològics sense haver de desplaçar-se a Barcelona. Entitats com el Centre d’Infertilitat i Reproducció Humana, de Lleida, ho han fet possible. “Tenim la mateixa tecnologia que qualsevol altra institució de la capital catalana” afirma Jordi Cortada, responsable del centre i metge especialista en urologia i andrologia.
Fa nou anys que un grup de professionals van decidir que calia fer alguna cosa perquè els especialistes de l’aparell reproductor masculí i femení de Lleida poguessin posar a l’abast de la població uns serveis, fins aleshores, només disponibles a Barcelona. “Volíem oferir als nostres pacients un tractament complet i la tecnologia necessària per afrontar la seva esterilitat, com fa qualsevol centre de la ciutat comtal o de Nova York” explica Jordi Cortada, que afegeix: “L’única solució era unir-nos i treballar en equip. Sense associar-nos era impossible disposar de les tècniques més avançades. Els tractaments de fertilitat són llargs i es prolonguen com a mínim durant un mes, temps que dura el cicle ovulatori de la dona. Que les parelles puguin comptar amb un centre pròxim és una gran ajuda. A més, en l’actualitat, tècnicament estem al mateix nivell.” Així doncs, l’any 1994 la unió gradual de ginecòlegs, andròlegs, uròlegs i biòlegs va fer possible el naixement d’un equip compacte de professionals, que es manté actualment, tot oferint orientació mèdica i tractament.
Inseminació artificial amb semen propi o de donant; fecundació in vitro; injecció intracitoplasmàtica; donació i recepció d’òvuls o semen de donants, i banc d’embrions conformen part dels serveis que ofereix l’entitat. Se segueix sempre el mateix procediment inicial amb els pacients, “intentem que les parelles rebin una orientació completa en un període inferior a dos mesos. Normalment, anem de les solucions més senzilles a les més complicades, i quasi sempre els hi diem: No és impossible que et quedis embarassada a casa de la manera més divertida; perquè mentre hi ha un òvul i un espermatozou, encara que portis 15 anys buscant un fill sense aconseguir-ho, sempre et pot tocar la loteria. Si només jugues per Nadal és més difícil que et toqui, però si ho fas més sovint, evidentment tindràs més possibilitats. És clar que som conscients que les parelles que vénen al centre ja porten massa temps (sobretot elles) intentant que els hi toqui i, realment, el que necessiten és ajut.” El centre també atén pacients que arriben amb una indicació de tractament, determinada pel seu especialista.
D’altra banda, per afrontar la infertilitat de manera positiva cal que no s’assenyalin culpables: “Nosaltres sempre insistim en que és la parella la que té problemes. A més, en una gran majoria de casos no arriben a saber el motiu pel qual la dona no es queda embarassada. I aquesta és una qüestió més difícil de solucionar. Actualment les parelles es formen tard, i fins els 32 o 33 anys no decideixen tenir fills. Als 35 es troben que encara no n’han tingut i després, tot són presses i ansietat. D’altra banda, cada parella és única. Es pot donar el cas que un home amb una dona en concret, o a l’inrevés, no pugui tenir fills, però tanmateix amb una altra parella no tingui aquest problema.”
Una de les tasques del centre és acompanyar les parelles perquè el procés no sigui tan angoixós: “Intentem que la gent senti que formem part del seu problema i de la seva solució. Ja no en són dos sinó tres el nombre de persones vinculades. S’ha de procurar que no s’encaparrin per tal que no s’estressin. Esperar tot un mes per a veure si estàs embarassada no és fàcil i de vegades es necessita suport psicològic per a afrontar la decepció. Quan més gran ha estat l’esforç, pel que fa a medicaments, diners i temps, més intens és el sentiment de fracàs.”
El perfil del pacient atès –tot i que té un denominador comú: superar la infertilitat– és variat: “Hi ha parelles que fa anys que ho intenten, d’altres han canviat de parella i es plantegen la possibilitat de tenir fills. També, ens trobem amb casos més extrems de persones que s’ha fet una vasectomia o una lligadura de trompes, per exemple, i posteriorment volen tenir un fill.”
Segons Jordi Cortada, moltes vegades amb un simple consell o una regulació de l’ovulació de la futura mare “n’hi ha prou per a solucionar el problema.”
Però existeixen casos més extrems, tot i que són la minoria, com quan “l’home no té espermatozoides al semen, encara que sabent la causa de la infertilitat sempre és més fàcil de solucionar.”
En aquests casos la tecnologia esdevé una útil crossa. La fertilització in vitro, té un índex d’èxit “d’una dona de cada tres.”
Així mateix, l’èxit de la inseminació artificial, tot i que permet introduir els espermatozoides seleccionats a l’interior de la vagina en el moment de l’ovulació, està condicionat a la qualitat del semen. Millors resultats ofereix la injecció intracitoplasmàtica, que consisteix a introduir un espermatozoide a l’interior d’un òvul prèviament obtingut de la dona, amb la finalitat d’aconseguir la seva fertilització. Jordi Cortada adverteix, però, que “no hi ha cap tècnica que aporti una efectivitat del 100%.”
En aquest sentit, el desenvolupament de la biologia i la genètica obre noves possibilitats: “L’aprofitament de les cèl·lules mare servirà per solucionar molts problemes actuals”, opina el responsable del centre, no sense abans assenyalar la necessitat de fer front a reformes legislatives: “Fa temps que intentem que els legisladors entenguin que hi ha coses que no són lògiques. Per exemple, la llei només permet tenir el semen congelat durant cinc anys. Llavors, què passa en el cas d’un noi de 18 anys a qui hem hagut de practicar quimioteràpia per a lluitar contra un càncer de testicles? De segur, després del tractament serà infèrtil; però no permeten que aquell semen es pugui conservar fins que aquesta persona es mori? Tècnicament és possible.”
