Texto del 2003
La Medicina Clínica Preventiva és indissociable de la Medicina de Capçalera o de Família, i aquesta disciplina ha de tenir un paper central en la relació entre el pacient i la seva salut.
“La Medicina Preventiva és una part essencial de la medicina de capçalera.” Una gran part de la nostra actuació professional ha d’estar adreçada a la prevenció de les malalties i al manteniment de la salut.
“L’establiment d’una relació amb el pacient més personal i continuada en el temps, ens dóna la possibilitat, alhora que l’obligació, de portar a terme actuacions encaminades a la prevenció de les malalties i a la millora de la qualitat de vida dels nostres pacients.”
“Aquesta tasca la portem a terme mitjançant recomanacions de modificacions de l’estil de vida, a través de revisions periòdiques de salut, amb l’ajut de tècniques que hagin demostrat la seva eficàcia i, sobretot, amb l’esforç perquè el pacient recuperi la responsabilitat sobre la seva pròpia salut: la detecció per part del metge de capçalera de comportaments i hàbits que poden abocar a la malaltia i la recomanació de canvi que n’ha seguir, fan que el pacient se senti responsable del manteniment de la pròpia salut i que perdi la falsa sensació que, passi el que passi i faci el que faci, la ciència mèdica té la missió d’arreglar-ho immediatament.”
Una altra tasca del metge de capçalera és l’educació sanitària dels pacients: “hem d’explicar les coses d’una manera científica, però senzilla i entenedora per a la persona que tenim al davant.”
A l’actual era d’Internet, sovint trobem pacients que consulten a la xarxa: “Internet és una font inesgotable d’informació, i l’excés d’informació porta a la desinformació. La fiabilitat i la comprensió d’allò que es troba a Internet no sempre és la desitjada, i cal el metge de capçalera per extreure ‘el gra de la palla’ i explicar què hi ha d’útil en allò que s’ha trobat a la xarxa.” Els darrers anys, aquesta tasca és molt freqüent a la nostra especialitat, i hi hem d’estar avesats. El domini de les tecnologies de la informació i la comunicació han canviat en molts aspectes l’exercici de la medicina i la preparació i l’educació dels pacients.
El metge de capçalera, en la seva relació íntima amb el pacient i en l’exercici de la Medicina Clínica Preventiva, detectarà possibles alteracions de l’equilibri de la salut en un estat més precoç: amb això “aconseguirem que les malalties siguin diagnosticades més aviat i que els tractaments corresponents siguin més efectius i les possibles seqüeles, menors.”
El metge de capçalera, davant la detecció de qualsevol alteració de la salut, avaluarà si el tractament el pot portar a terme ell mateix o bé si el pacient ha de ser adreçat a un especialista per ser tractat. Per al metge de capçalera, “l’elecció de l’especialista adequat no s’ha de basar exclusivament en la capacitat tècnica, sinó també en les característiques personals del pacient i de l’especialista, per intentar que s’estableixi una millor relació de confiança entre tots dos, que farà que la relació entre metge i pacient sigui més fluida.”
En aquesta relació entre el pacient i l’especialista, el metge de capçalera, com a professional més proper al pacient, s’ha d’encarregar de “vetllar pel compliment del tractament prescrit i per la bona evolució de la malaltia en el període que hi ha entre les visites a l’especialista, vigilant l’evolució del cas i detectant les possibles desviacions de l’objectiu en l’evolució del pacient, en un estat més precoç i recomanant la modificació puntual del tractament o la visita a l’especialista més aviat del que estava previst, si és necessari. Amb aquesta vigilància, aconseguim que les patologies cròniques es controlin d’una manera més precisa i evitem les complicacions que podrien sorgir.”
En Geriatria és molt freqüent que intervinguin diversos especialistes sobre un mateix pacient amb múltiples patologies, “el metge de capçalera, pel fet de tenir una relació més estreta amb el pacient, farà la tasca de coordinació entre els diferents especialistes que intervinguin, mantenint informats de tots els passos que es proposin tant al mateix pacient com a cadascun dels especialistes.” Aquesta tasca també pot ser considerada dins la Medicina Preventiva, ja que una millor informació a tots els actors del procés assistencial portarà a una millor comprensió i resposta al tractament, i a la menor aparició d’efectes secundaris i complicacions.
Un dels objectius bàsics de la tasca és aconseguir per a les persones que atenem “l’envelliment amb salut: aconseguir la màxima qualitat de vida durant la vellesa. El procés d’envellir és irreversible i imparable, però el nostre objectiu és que aquest procés sigui en salut, amb la màxima qualitat de vida; aquí és on s’uneixen els objectius i la raó de ser de la Medicina Clínica Preventiva, la Medicina de Capçalera i la Geriatria.”
La Medicina de Capçalera havia estat una especialitat una mica arraconada durant la dècada dels anys setanta i vuitanta, sobretot a les grans ciutats: “molts pacients, en sentir una determinada molèstia, s’adreçaven directament a l’especialista que creien oportú, perquè la figura del metge de capçalera no era present. Aquest comportament no era adequat perquè, en primer lloc, els pacients s’autodiagnosticaven i sovint erraven en la seva apreciació. En segon lloc, mancava una coordinació, una informació i una tasca conjunta per tal d’evitar l’aparició de posteriors patologies.”
És per aquestes raons que el Centre Mèdic Teknon va incloure dins del seu Campus la Medicina de Capçalera i la Medicina Clínica Preventiva. Una visió de la Medicina en què “el tracte personal, l’accessibilitat i el temps de visita són fonamentals. Cada pacient necessita d’un temps diferent i un tracte personalitzat segons les seves característiques i problemàtiques. Nosaltres, amb coherència amb la nostra visió de la Medicina de Capçalera mantenim contacte telefònic constant amb els nostres pacients: la possibilitat de trobar-nos en persona sempre i immediatament a l’altra banda del telèfon tranquil·litza el pacient i l’orienta.”
“El contacte i el diàleg permanent amb el pacient és el que veritablement t’enriqueix com a professional i com a ésser humà. D’altra banda, també comporta que la teva relació amb la persona atesa transcendeixi la merament laboral i que t’impliquis en la problemàtica emocional del pacient: d’alguna manera, pateixes amb ell i amb la seva família, i això, encara que moltes vegades no és una posició còmoda, encara t’enriqueix més.”
