Text del 2006
La recerca és progrés per a un país.
El sistema sanitari català ha esdevingut un model de referència per a molts països que el veuen com una bona manera de donar respostes sanitàries en el marc d’un sistema universal, gratuït i de qualitat. El que avui es troba plenament implantat i consolidat a Catalunya té una història de més de vint anys en la qual ha pres part de forma directa i activa el doctor Josep Arqués, un professional polifacètic amb gran capacitat de gestió i d’organització d’equips, visió de futur i voluntat de fer bé les coses.
Ha dedicat bona part de la seva vida professional al món de la sanitat, encara que la seva decisió d’estudiar farmàcia va ser circumstancial. És fill d’una família amb una llarga tradició a Manlleu, població de la qual el seu pare, Josep Arqués, va ser alcalde. “El pare sentia una gran estima pel seu poble i ho va demostrar al llarg dels tretze anys que va dirigir l’ens municipal.”
Sense una preferència professional gaire definida, va decidir cursar la carrera de farmàcia i en acabar-la el 1972 va fer una estada a Londres. “Volia trobar una feina dins del meu àmbit. Vaig visitar farmàcies i hospitals anglesos oferint els meus serveis. Al St. Mary’s Hospital –on Fleming va descobrir la penicil·lina– els va interessar el meu perfil de postgraduat i van oferir-me feina. Vaig estar-hi dos anys encara que m’hi hagués pogut quedar. Enyorava la meva terra i vaig decidir tornar: els catalans som animals nostàlgics, deia Josep Pla.”
La formació i l’experiència adquirides a Londres van animar-lo a muntar un laboratori d’anàlisis clíniques amb un altre company i, de forma paral·lela, també una farmàcia, “fins que al 1981 vaig entrar al món de la política. Aleshores ja formava part de Convergència, integrat en el Secretariat de Sanitat. El president Pujol em va cridar per formar part del seu equip i em vaig convertir en cap del gabinet del conseller de sanitat, Josep Laporte, un gran mestre i amic, una personalitat enlluernadora que m’ha influït molt al llarg de la vida. El 23 de febrer del 1981 ens vam reunir amb Jordi Pujol, hores abans de saber que hi hauria un cop d’estat, en Xavier Trias, en Josep Vaqué i altres per posar les primeres pedres del camí que havia de definir el futur de la sanitat catalana. Vaig tenir l’oportunitat de ser un actor de primera línia en la transformació de la sanitat catalana quan es va produir el traspàs de l’assistència sanitària pública al govern de la Generalitat. El nostre equip va ser capaç de bastir una xarxa sanitària catalana d’hospitals i CAP, i crear el model sanitari que l’Organització Mundial de la Salut ha considerat modèlic perquè ha sabut aprofitar els recursos públics i els privats, optimitzar-los i coordinar-los.”
A l’hora de dissenyar el model sanitari català, en un primer moment, no es prenien en consideració la sanitat privada i el mutualisme, per això “Calia fer una simbiosi entre la feixuga sanitat pública heretada i una xarxa privada i mutualista arrelada que reunia una important massa crítica de la sanitat del país. Havíem de modificar els plantejaments polítics des d’una visió inspirada en la socialdemocràcia nòrdica i fusionar-los amb altres més liberals. En l’àmbit de la gestió pública, als hospitals es va introduir la figura del gerent, que tot i ser inicialment molt controvertida -els metges se sentien controlats- va millorar l’actuació que fins aleshores realitzava només un professional mèdic. Qualsevol empresa necessita de professionals que tinguin experiència en la direcció d’organitzacions. calia reconvertir alguns centres, millorar-ne d’altres i posar-los a un nivell de qualitat. Es va crear la XHUP -Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública-, una xarxa coordinada integrada per entitats públiques i privades; en l’assistència primària, eminentment pública, també s’hi va introduir un nou model de gestió. També es va aplicar a la xarxa sociosanitària i a la de drogodependències.”
L’Estat del Benestar ens ha assegurat una assistència sanitària pública i gratuïta de primer nivell. “Quan un país dedica tants recursos públics a l’assistència sanitària i veu que també haurà de fer-ho amb la tercera edat i les persones amb disminucions, es troba davant d’una situació complexa. El model sociosanitari a dibuixar no pot ser excessivament protector.”
El cost econòmic de la introducció del sistema de salut ha estat molt elevat. “Josep Laporte i Xavier Trias, els dos primers consellers de Sanitat del govern de CiU van fer una aposta ferma i decidida per la transformació de la sanitat catalana que si bé ha implicat un fort endeutament, ha permès dotar al país d’una xarxa envejada fora de les nostres fronteres. La Generalitat de Catalunya ha donat forma a un model que s’ha demostrat exportable.
Després de ser secretari general de Sanitat del 1992 al 1998, Josep Arqués va accedir, com a secretari general, al Departament de Medi Ambient, una conselleria amb reptes nous: “La societat s’ha d’anar sensibilitzant sobre els problemes relacionats amb l’entorn. He estat conseller delegat i president d’una empresa pública, Centre per l’empresa i el medi ambient, que tractava de conscienciar l’empresa catalana i de donar-li mitjans per fer aquesta transformació. Catalunya està posant ordre en aquest tema perquè comença a ser conscient que serà una inversió de futur. El respecte al medi ambient ha de ser vist com una aposta per donar avantatges a les empreses i fer-les més competitives; no al revés.”
També ha estat delegat del govern de la Generalitat a les societats concessionàries de les autopistes i secretari general d’obres públiques. “He tingut el privilegi de ser a la primera fila de l’equip que va dissenyar i fer la licitació d’un dels metros més llargs d’Europa, la L-9, que es construeix a Barcelona.”
Un dels reptes del nostre país és l’aposta en investigació. “La recerca és progrés per a un país. Laporte reclamava que calia invertir-hi el 2% del PIB. Estem molt lluny d’aquesta xifra i molt lluny dels percentatges europeus. Tot i així Catalunya és la comunitat espanyola que hi dedica més diners en proporció al seu PIB. Les urgències que té el país ens impedeixen a vegades fer les coses importants de futur. En l’àmbit farmacèutic a Catalunya s’està fent bona recerca i en els darrers anys s’ha pogut comprovar que la col·laboració entre empresa farmacèutica i universitat és molt prolífica.”
El Dr. Josep Arqués va doctorar-se a la Universitat de Barcelona amb un estudi sobre la història d’aquesta institució, amb diverses aportacions destacades, com l’anàlisi de la forta implantació social del darwinisme a Barcelona, a finals del segle XIX. Des del 2004, Josep Arqués és director d’administració d’una gran empresa constructora catalana, ACSA. La seva dilatada trajectòria professional ha tingut un punt destacat que a Josep Arqués li agrada recordar: la seva aportació en el disseny de la sanitat catalana, de la qual se sent especialment orgullós. És el fruit del seu compromís amb la societat i amb el país.
