Text del 2006
La Universitat de Barcelona és un centre de referència a nivell europeu en la formació de futurs químics.
La trajectòria formativa i professional del doctor Josep Barbosa, degà de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona, ha estat sempre profundament lligada a aquesta institució docent, ja que en aquesta mateixa universitat no només es va llicenciar primer i doctorar després en Química, sinó que hi ha desenvolupat tota la seva trajectòria professional com a científic i docent universitari.
Com a investigador, sempre dins l’àmbit de la química, la seva trajectòria professional ha estat sempre relacionada amb les àrees següents: “Les branques d’estudi que he seguit des de l’obtenció del doctorat han estat la bioanàlisi, disciplina estretament lligada amb la medicina i les ciències biosanitàries, i el control de la qualitat dels aliments, una àrea connectada també amb les ciències biosanitàries i amb la indústria alimentària.”
Aquesta segona branca, que vetlla per les garanties sanitàries dels aliments que consumim, s’encarrega de “lluitar contra situacions com la immunització de l’espècie humana davant dels antibiòtics per la seva ingesta massiva a causa del consum de carns o derivats procedents de granges industrials, en les quals els animals han estat sobreexposats a aquestes substàncies per tal de prevenir l’aparició de malalties infeccioses. D’altra banda, aquest tractament preventiu veterinari també pot provocar l’aparició de quadres al·lèrgics en persones l’organisme de les quals rebutja aquests compostos. Una de les nostres funcions, doncs, és l’anàlisi de mostres de carn per tal de detectar un possible índex d’antibiòtics superior al recomanable. En aquesta tasca, treballem amb la col·laboració del Laboratori de Salut Pública i del Centre de Control de la Llet de Catalunya.” Els exemples anteriors són mostres de la importància i la transcendència d’aquesta àrea de control qualitatiu en una societat en què l’alimentació està cada vegada més tecnificada i industrialitzada.
Malgrat que les seves àrees de treball són un exponent de les nombroses possibilitats de col·laboració entre el món acadèmic i investigador universitari, per una banda, i el món de l’empresa, per l’altra, el doctor Barbosa es lamenta “de la insuficient entesa que ara per ara es dóna entre el món de la recerca universitària i les necessitats industrials.”
En certa mesura, a aquest desconeixement mutu hi ha contribuït el fet “que l’objectiu o la prioritat de molts projectes d’investigació universitaris no és pas la materialització en una patent o en un resultat concret, sinó en un article científic. El nombre i el lloc de les publicacions en què fructifica un treball d’investigació és en l’actualitat el mecanisme d’ascens jeràrquic en l’escalafó del professorat universitari. És evident que l’elecció d’aquest sistema no va ser pas gratuïta i que es basa en l’objectivitat i la facilitat d’avaluació dels objectius assolits per un científic. Ara bé, s’hauria de tenir en compte que la finalitat de tot investigador no és només millorar l’estat de la ciència per se, sinó també contribuir a la seva aplicació pràctica, per la qual cosa fóra recomanable que dins d’aquests criteris de valoració també s’incloguessin les cooperacions i materialitzacions concretes de les descobertes, sempre que fos possible.”
D’altra banda, no hem de perdre de vista el fet que “el funcionament dels grups de recerca és molt heterogeni, perquè cada grup té la seva pròpia dinàmica.”
Els resultats plasmats en aquestes publicacions i les necessitats i prioritats específiques de les administracions determinen en bona part la direcció de les línies d’investigació dels científics: “Els grups de recerca es financen mitjançant la presentació de projectes per tal de rebre subvencions dels organismes estatals, les quals únicament són atorgades si es considera que l’objectiu del projecte és pertinent. Aquest fet determina que les línies d’investigació es vagin adaptant a les necessitats socials del moment. En el meu cas concret, també s’ha produït aquesta evolució.”
Malgrat la importància i la indiscutible preeminència de la ciència en la nostra societat, la realitat és que la majoria de la població no coneix ni entén quina és la tasca que porten a terme els investigadors. No només hi ha una manifesta manca de cultura científica, sinó també un desconeixement profund de quines són les característiques de la labor professional dels científics. Per tal de donar resposta a aquest buit, és necessari que la població disposi d’informació veraç i didàctica: “Cal que la població conegui quina és la nostra tasca i la importància de la investigació en la nostra societat.”
Aquesta divulgació també, i especialment, ha de ser portada a terme als centres d’ensenyament secundari: “És important que els investigadors ens adrecem als estudiants de secundària per fer-los entendre la importància i les possibilitats personals i professionals de la nostra activitat. Per aquesta raó, ja portem anys fent xerrades a diversos instituts d’ensenyament secundari catalans per tal de donar-nos a conèixer.”
A la vista del nombre d’alumnes matriculats a la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona, sembla que aquestes conferències són un èxit: “A diferència d’altres facultats catalanes, en la nostra es sobrepassa el numerus clausus establert, de manera que l’oferta de places universitàries és menor que la demanda de futurs estudiants. En aquests moments, es poden matricular 250 estudiants de Químiques, 60 d’Enginyeria dels Materials i 80 d’Enginyeria Química.”
En aquest aspecte, el doctor Barbosa considera que “s’ha de tenir en compte també que la Universitat de Barcelona sempre ha excel·lit en la formació de futurs químics, i que es pot considerar un centre de referència a nivell europeu.”
Aquesta reputació és la conseqüència d’una formació intensiva i exhaustiva: “el grau d’exigència dels nostres estudis és força elevat, la qual cosa podria explicar que es necessitin més de quatre cursos acadèmics de mitjana per superar tots els crèdits del pla d’estudis de la llicenciatura de Química.”
La proposta didàctica de la Facultat de Química concedeix un paper preeminent a la formació pràctica: “Creiem que hi ha d’haver una clara connexió entre la preparació que donem i les necessitats de les empreses. Els nous plans de la Declaració de Bolonya, a més a més, van en aquesta direcció. Nosaltres ja disposem de màsters orientats cap a la millora de la formació pràctica de l’alumne. El més representatiu és el Màster Experimental, en què els alumnes s’incorporen durant un any a un dels nostres grups de recerca, de forma que poden conèixer i aprofundir en els seus mètodes de treball, la qual cosa els garanteix una bona i ràpida incorporació al mercat laboral en finalitzar-lo.”
Pel que fa als estudiants de tercer Cicle, “el nombre de doctorands de la nostra facultat supera la mitjana en gran mesura perquè existeix una demanda i un reconeixement d’aquesta formació per part de les empreses. Tot i així, considerem que el nombre d’estudiants d’aquesta etapa és encara insuficient, i incrementar-lo és un dels nostres reptes de futur.”
