Text del 2003
La salut mental està ocupant un lloc important en les preocupacions de les societats avançades.
Les societats dels països desenvolupats es poden considerar privilegiades en tant que experimenten nivells de qualitat de vida, comoditat i seguretat difícilment assolibles per altres països de l’anomenat Tercer Món. Tanmateix, el gegant del progrés es ressent d’una afecció creixent: la salut mental de molts habitants de les urbs industrialitzades tendeix a trobar més entrebancs contraris al seu desenvolupament idoni. I és que a la major longevitat –factor desencadenant d’algunes malalties com la demència– s’afegeixen múltiples condicionants, molts dels quals estan lligats a un major individualisme, així com a un ritme vital frenètic que acaba minant el nostre equilibri. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha anunciat previsions no gaire optimistes per al futur: les patologies mentals tindran malauradament massa protagonisme. Davant d’aquest panorama, els professionals dedicats a atendre-les o a estudiar els factors que les originen assumeixen una nova fita: ser capaços de donar una resposta global i consensuada. La Societat Catalana de Salut Mental és un bon exemple d’aquesta voluntat. Els prop de 400 socis que la composen procedeixen d’un heterogeni camp temàtic. “Un dels nostres reptes és agrupar tots els professionals vinculats a aquesta àrea, per aquest motiu som una entitat oberta”, comenta el seu president, el doctor Josep Cañete.
La doctora Lluïsa Tiffon, tresorera de la institució corrobora l’afirmació i afegeix: “Estem treballant plegats amb altres disciplines.” Psiquiatres, neuròlegs, psicòlegs, infermers, terapeutes ocupacionals i treballadors, educadors i assistents socials conformen l’ampli ventall d’una atenció que s’inclina forçosament cap a la interdisciplinaritat.
“Com a salut mental s’entén tot allò que pertany al nostre pensament, al comportament de la persona i a totes les funcions de relació de l’ésser humà. Aquest terme es va començar a utilitzar a principis de segle per anar més enllà de la idea que no només l’absència de malaltia és l’estat desitjable”, aclareix el doctor Josep Cañete.
Molta gent pensa en una patologia si escolta l’expressió: salut mental, tot i que aquest terme abraça una definició força més àmplia, que té a veure amb el desenvolupament diari, és a dir, amb la manera com cadacú s’interrelaciona amb el seu entorn. Segons els experts, la salut mental depèn de com se senten les persones amb si mateixes i amb els altres, i de quina manera responen a les demandes de la vida. Els límits per a considerar si un individu té una salut mental bona o dolenta són difusos i, de fet, existeixen molts nivells dins d’aquesta categoria: “S’ha definit com un estat de benestar i satisfacció personal una mica utòpic. Es pensa que hi ha d’haver una dieta equilibrada, una relació familiar afectiva i un desenvolupament professional i vocacional idoni. Així mateix, es considera que la persona ha de ser capaç d’establir relacions madures i afectives amb l’entorn. Són tota una sèrie de condicionants hipotètics que a la pràctica són difícils d’acomplir en la seva totalitat”, reconeix el president de l’entitat. Precisament, l’amplitud de la definició d’aquest àmbit reclama l’actuació assistencial de professionals diversos. “La nostra Societat pretén treballar en equip. La malaltia mental no ha de ser tractada només des de la medicina sinó que han d’intervenir-hi altres disciplines, com per exemple els assistents socials, amb més experiència en problemes de desestructuració. De fet, molts hospitals i centres sanitaris funcionen amb aquest tarannà i amb grups integrats per diferents especialistes”, constata la doctora Lluïsa Tiffon.
Josep Cañete afegeix que la recerca d’aquest denominador comú ajuda a “aportar coneixements que poden ser útils per a tots els professionals ja que l’objectiu és compartit: la participació en el tractament i la rehabilitació del pacient.”
Fins fa poc, els malalts mentals s’aïllaven i se’ls recloïa en grans institucions o centres específics, batejats popularment amb el nom de manicomis. Els encarregats de vetllar per aquests pacients eren fonamentalment els anomenats alienistes o psiquiatres, és a dir, doctors especialitzats en el tractament d’aquestes patologies. “Quasi simultàniament, es va instituir la figura del metge neuròleg. De fet, molts psiquiatres també ho eren”, especifica el president de la Societat.
La doctora Lluïsa Tiffon considera que mentre “la Neurologia s’ha dedicat més a la vessant del funcionament neuronal, la Psiquiatria s’ha centrat en el tractament de les malalties que es manifesten per un trastorn de la conducta o del pensament. Totes dues professions tractem el sistema nerviós central, però cadascuna té el seu lloc dins de la medicina.”
Malgrat les diferències, la col·laboració és molt fructífera. De fet, un bon psiquiatre ha de detectar quan hi ha un problema neurològic associat a l’afecció d’un pacient, i per tant ha de saber derivar-lo a temps a l’especialista corresponent. “Hi ha una base lògica de tipus neurològic, biològic i mèdic, que és essencial i que l’hem de dominar. Però també sabem que hi ha factors educatius, de desenvolupament i de relació social que hi tenen molt a veure”, puntualitza el doctor Josep Cañete.
En aquest segon llistat de factors que determinen la salut mental és on s’hi involucren les altres professions. Una d’elles és la Psicologia. “Com a disciplina va ser molt posterior a la Psiquiatria. A diferència d’aquesta, no va néixer de la medicina, sinó que va ser una formació més lligada a les Humanitats. En alguns països com Espanya va estar associada al camp de la Filosofia i de les Lletres”, expliquen els dos experts, abans d’assenyalar que “la Psicologia no pot utilitzar medicaments, perquè no és una especialitat mèdica, ja que va sorgir d’un interès per estudiar el comportament humà i no es va centrar en la patologia. En l’actualitat, les nostres actuacions estan molt lligades, és difícil determinar aquest límit. D’altra banda, els psicòlegs amb una formació clínica també tenen capacitat per a utilitzar altres tècniques com la psicoteràpia o les proves psicomètriques.”
La investigació va marcar als anys seixanta un punt i final: el descobriment de nous psicofàrmacs que actuaven especialment contra la depressió o l’esquizofrènia van permetre donar un salt qualitatiu. “Des de llavors, la indústria farmacèutica ha fet un gran esforç de millora. Durant els últims deu anys, s’ha aconseguit fer-los més específics i s’han evitat alguns efectes indesitjables”, exposa el president de la Societat, i també confirma que el tractament de les patologies mentals no està basat exclusivament en els medicaments, “sinó que es combina amb altres actuacions de rehabilitació, com el consell o la psicoteràpia. La farmacologia juga un paper cabdal, però no és l’únic aspecte important.”
L’actual recerca en biologia continuarà revolucionant aquest camp assistencial: “En l’actualitat, el 70% dels trastorns mentals poden ser tractats amb medicaments, la qual cosa indica que hi ha una interacció del sistema biològic de l’individu amb determinades substàncies, com són els neurotransmissors. S’està progressant molt en aquest camp”, afirma.
Tanmateix, el trajecte futur està encara ple de novetats a l’espera de ser descobertes. “Hem esbrinat el funcionament del cos, que presentava una sèrie d’interrogants que s’han anat aclarint. Ara, el repte és conèixer bé el del cervell, un sistema completament diferent”, comenta el doctor Josep Cañete.
I afegeix: “S’esperava que hi hagués certes àrees específiques però no ha estat així. És un conjunt de neurones, amb una sèrie de relacions neuroquímiques i elèctriques molt complicades, de les quals en coneixem només un 20%. Se sap que participen en funcions múltiples i interconnectades. És un model que desafia les lleis de la metodologia científica. S’ha progressat, però encara queda molt per fer.”
La qualitat de la recerca a Catalunya es defineix més per l’alta capacitat de l’equip professional humà que pels mitjans tècnics i econòmics posats al seu abast. La doctora Lluïsa Tiffon assenyala que “cada vegada hi ha més investigació i el nivell assolit és bo. Tenim gent formada i amb moltes idees, tot i que s’hi dediquen pocs diners. D’altra banda, la informació està a l’abast de tots els professionals i els resultats de projectes capdavanters endegats per altres països superiors en aquest aspecte, com els Estats Units, també ens arriben.”
Un dels objectius de la Societat és posar a l’abast dels socis un programa d’activitats atractiu i complementari a l’oferta provinent d’altres institucions afins. “Hi ha hagut un gran ressorgiment d’associacions i entitats científiques relacionades amb la salut mental en una època en què les novetats són fàcilment consultables. Per això, un dels nostres reptes és organitzar actes que puguin interessar als professionals”, anuncia el president.
Les sessions solen ser bimensuals i estan centrades en temes molt diversos: “Vam oferir conjuntament amb la Societat de Teràpia Familiar una jornada sobre la immigració i els problemes actuals de la família. També, hem dedicat una reunió a l’actualització de determinats medicaments que regulen l’estat d’ànim. Pròximament, parlarem sobre l’evolució de la Psiquiatria a França i organitzarem un curs sobre la rehabilitació en l’esquizofrènia”, concreta.
Hi ha temes monogràfics i amb gran ressò social, com el suïcidi, que es reserven per tractar-los en el congrés de comiat de l’any acadèmic, que atreu entre 60 i 120 persones. “Normalment s’inscriuen especialistes que provenen de l’àmbit català. Els actes bimensuals congreguen una quarantena de persones”, calcula la tresorera.
Entre els temes pendents per ser debatuts figuren les qüestions relacionades amb l’àmbit jurídic, que sovint truca a la porta d’aquests professionals. “En l’actualitat hi ha un gran interès per a salvaguardar els drets i la intimitat dels malalts, tot i que en ocasions i sempre sota l’ordre d’un jutge, hem de redactar un informe sobre el pacient. Ens hi podem trobar, per exemple, en casos de maltractaments. En aquesta situació, el professional pot recomanar la necessitat d’un tractament o d’un internament per tal de protegir la integritat de les persones que hi conviuen”, declara el responsable acadèmic de l’entitat.
Les societats desenvolupades s’afronten a una paradoxa: Per què augmenten les malalties mentals en comunitats amb un alt nivell de benestar? No hi ha una única resposta sinó vàries. En primer lloc, la major esperança de vida de les persones, que durant el segle XX es va pràcticament duplicar, ha donat llum verda a l’enlairament d’afeccions, com l’Alzheimer, que afecten principalment pacients d’edat avançada. En segon lloc, hi ha un major coneixement mèdic dins d’aquest camp. “D’una banda, abans la gent no anava al psiquiatre i aquestes patologies no es detectaven com ara. De l’altra, vivim en una societat amb un excés d’informació. És un factor que a segons quines personalitats els pot crear falses expectatives o demandes”, valora la doctora Lluïsa Tiffon, abans de destacar que: “Anys enrere tot anava més a poc a poc mentre que ara es viu molt ràpid, la gent viatja molt, se separa més i les ruptures vitals són freqüents.”
Per al doctor Josep Cañete, les grans malalties mentals s’han mantingut estables però certes patologies com l’ansietat, la depressió, els trastorns d’adaptació o les drogodependències “van en augment. Hi ha diversos factors: vivim en una societat en la qual les relacions interpersonals han disminuït considerablement i existeix una pèrdua del protagonisme de les famílies. Es fa una vida més individual”, remarca, tot precisant que els canvis vitals accelerats “no són fàcilment assumibles. La nostra capacitat d’adaptació no dóna a l’abast.”
Les previsions eleven la incidència d’aquestes afeccions: “La salut mental està ocupant un lloc important en les preocupacions de les societats avançades. Segons l’OMS, constituiran un dels problemes sanitaris més importants”, constata el responsable de la Societat.
No hi ha una edat preferent per a patir una patologia mental. “N’hi ha que apareixen en persones normals, intel·ligents i amb una vida plena i brillant fins a certa etapa de la seva vida. És com, per exemple, la diabetis, que pot sorgir durant la infància o en l’edat adulta.”
Sembla que la genètica té un pes influent, així ho confirma la tresorera de l’entitat: “Molta investigació actual està centrada en aquesta vessant. L’objectiu és esbrinar quins poden ser els punts febles d’un pacient i portar a terme una prevenció eficaç.”
La curació és difícilment mesurable. “Crec que aquesta paraula l’hem de reservar per a malalties que tenen una causa molt justificada i localitzable. Però les afeccions mentals estan provocades per diversos factors alhora, per tant no pots atacar una causa concreta com si es tractés d’un bacteri. Cada vegada més es tendeix a tractar les patologies mentals durant llargues temporades per evitar les recaigudes”, considera el doctor Josep Cañete.
I la doctora Lluïsa Tiffon per la seva banda puntualitza: “N’hi ha que es poden guarir, però n’existeixen d’altres que són cròniques. L’esquizofrènia no es cura però es recepten medicaments efectius que permeten als afectats evitar les crisis i fer una vida raonablement normal.”
Tots dos experts coincideixen a afirmar que cal enderrocar les barreres socials que fan que es consideri aquest tipus d’afeccions un tema tabú: “Hi ha una tasca educativa a fer. La gent ha de saber que són malalties que tenen un abordatge i que sovint es poden controlar favorablement.”
