Text del 2004
L’habilitat de l’analista és veure els resultats de manera integrada.
El laboratori és una peça clau per diagnosticar les patologies de la sang. Dintre del laboratori la tècnica més sol·licitada és l’hemograma, amb el què pot diagnosticar-se d’una anèmia a una disminució de plaquetes o una leucèmia. També, dintre de l’hematimetria, es preveu l’observació al microscopi per diagnosticar malalties greus, com les leucèmies. “Ara l’hemograma es fa amb màquines sofisticades que ens donen més i millors resultats, però han de ser controlades. Altres proves freqüents són la velocitat de sedimentació, els reticulòcits i les viscositats plasmàtiques, bastant automatitzades”, explica el doctor Josep M. Jou, hematòleg del Centre de Diagnòstic Biomèdic de l’Hospital Clínic.
La seva trajectòria professional l’ha dut a especialitzar-se en les màquines d’hematologia i el control de qualitat del laboratori. L’alta tecnologia ha permès analitzar amb més eficàcia un elevat nombre de mostres. Una eficàcia que per al doctor Jou no significa la simple tramesa de dades: “El laboratori ha de detectar els trastorns importants, avisar i fins i tot donar el diagnòstic. El responsable del laboratori pot ajudar molt el metge en un procés diagnòstic cada vegada més complex, amb més paràmetres i proves, els resultats de les quals sap interpretar millor que el metge, que no vol només un intercanvi de nombres. Però la funció del laboratori actual s’està reduint a l’obtenció de resultats, per part d’altres llicenciats que també poden fer anàlisis clíniques i que tenen una mentalitat científica molt diferent a la d’un metge, i de gestors de la sanitat que només segueixen la rendibilitat econòmica. S’ha perdut la col·laboració entre el laboratori i la part clínica. Només resta en especialitats com l’hematologia.”
En vint-i-vuit anys de professió el doctor Jou ha viscut el canvi a la medicina més tecnificada: “Abans el laboratori era un art, les tècniques del qual s’interpretaven amb el metge clínic.”
Ell mateix ha exercit aquesta medicina que també va veure fer al seu pare, metge d’anàlisis clíniques i hematòleg: “Mentre estudiava la carrera l’ajudava a fer transfusions i en el seu laboratori. Em vaig decantar per l’hematologia i vaig especialitzar-me en la part de laboratori, una especialitat molt completa. Després de la residència vaig ser adjunt a l’Hospital Clínic i ho vaig compaginar amb una plaça de metge d’urgències durant deu anys.”
A banda de la seva responsabilitat a l’Hospital Clínic, el doctor té un laboratori especialitzat en hematologia que ha continuat la consulta del pare: “Hi faig anàlisis, estudis de mielogrames, biòpsies òssies i estudis de coagulació. El valor afegit d’un laboratori petit respecte als laboratoris grans és la interpretació dels resultats i el contacte personal amb el metge clínic.”
El doctor exemplifica la col·laboració del laboratori en el diagnòstic: “Si el laboratori detecta amb l’hemograma una anèmia de tipus microcític hipocròmic, que equival a una anèmia ferropènica, pot fer ja la prova de la ferritina, per saber la quantitat de ferro que té la sang. Si el metge rep aquest resultat s’estalvia demanar altres proves. La morfologia de les cèl·lules patològiques també és important en l’orientació del diagnòstic, i en certes malalties, necessària. Observar al microscopi els resultats patològics i veure què signifiquen és una interpretació, un art. El metge clínic que els rep ha de confiar plenament en el laboratori. L’habilitat de l’analista és veure els resultats de manera integrada, valorar-los segons l’edat, el sexe, la procedència i el diagnòstic de la persona. Podem acceptar resultats que són molt patològics, però que corresponen a la situació del pacient.”
L’organització del laboratori és fonamental per treballar amb eficàcia i eficiència, ja que rep moltes mostres: “N’hi ha de pacients als quals cal detectar alguna anomalia, de malalts als quals es vol controlar el tractament i de malalts que reben tractaments que fan variar els resultats. Al Clínic sóc responsable de quasi mil hemogrames diaris, controlo i valido el treball d’uns tècnics. El procediment segueix una normativa, que prescriu que en hematologia treballem amb tubs al buit, en què s’introdueix una agulla per treure la sang, i que els aparells no facin aerosols, que estiguin perfectament calibrats.”
El laboratori també ha de seguir un control de qualitat: “La garantia de qualitat d’un laboratori comprèn la fase preanalítica, l’analítica i la postanalítica. El director és responsable del correcte desenvolupament de totes i ha d’optimitzar-lo, en el sentit que no es fan totes les proves a tots els casos, sinó que n’hi ha unes de bàsiques i només en els resultats patològics se’n fan més.”
Per controlar el funcionament correcte de les màquines, es creen sistemes de control de qualitat extern al laboratori: “És una eina que certifica la tasca del laboratori, no és un instrument punitiu. Un centre l’avalua a partir dels resultats d’unes mostres que prèviament hi ha enviat. Personalment, em sento satisfet d’haver introduït el 1984 el control de qualitat extern d’hematologia en els laboratoris de Catalunya. És un programa en què ara hi participen més de set-cents laboratoris de tot Espanya i és un dels millors d’Europa.”
El doctor Jou dedica també temps a la recerca per millorar la tasca diària, “com el control de qualitat de les proves analítiques i l’organització del laboratori per millorar-ne els circuits, com el que afecta el diagnòstic de l’anèmia.”
Amb tots aquests projectes, el doctor confia en una evolució del laboratori actual: “A curt termini el laboratori canviarà per lliurar diagnòstics i col·laborar amb el clínic, sobretot en hematologia. Les firmes comercials que el proveeixen de màquines saben que el professional del laboratori ha de tenir un protagonisme.”
