Text del 2005
Ens quedem amb la hipòtesi més lògica i menys complicada que pugui explicar el major nombre dels fenòmens que veiem en cada cas.
Les malalties mentals estan guanyant terreny. Cada vegada hi ha més persones que pateixen algun tipus de trastorn psíquic. Una bona salut mental és fonamental per dur una vida normalitzada. L’augment de l’esperança de vida i els discursos dominants a la nostra època són els principals factors que fan incrementar el nombre de problemes psicoafectius, uns desordres mentals que impliquen que moltes persones siguin excloses socialment per falta d’un tractament adequat. Però les malalties mentals no sols afecten persones adultes sinó també nens i adolescents. La psiquiatria té un paper bàsic en el diagnòstic i tractament de les malalties mentals. El doctor Josep Monseny, psiquiatre, disposa d’un bagatge molt ampli en el camp de la psiquiatria, la psicoanàlisi i el treball psicosomàtic. Ha desenvolupat un intens treball de recerca i d’exploració que l’ha permès tenir una visió pròpia de com s’han de tractar les persones que pateixen algun trastorn mental per obtenir resultats òptims. “No tots els psiquiatres adoptem les mateixes línies de treball. Dins de la psiquiatria hi ha moltes tendències. Per la meva formació i doble condició de psiquiatre i Psicoanalista he estat molt a prop de la psiquiatria dinàmica (forjada sobretot a França). Per mi la psiquiatria seria aquella part de la medicina que s’ocupa dels malestars, conflictes i dificultats mentals i afectives. Intento pensar en la psiquiatria d’una manera holística per intentar superar la divisió clàssica entre ment i cos. El psiquiatre promou la salut psicoafectiva del subjecte intentant que l’usi de bona manera.”
Fill de Balaguer, en el doctor Monseny va pesar de forma destacada la tradició familiar a l’hora de decantar-se pel món de la medicina. Durant sis generacions els Bonifasi s’hi havien dedicat, però també per la banda dels Montseny aquesta disciplina havia estat present. “Si bé durant un temps vaig flirtejar amb la idea d’estudiar arquitectura o filosofia, dues disciplines que m’apassionen, al final vaig optar per la medicina. M’enamorava aleshores, i encara ho fa ara, la part humana de la professió. Havia vist exercir la medicina del meu avi, una medicina molt humana, basada en el tracte amb la persona i la relació propera amb el malalt. L’avi, i els metges d’aquell temps, eren més que uns guaridors de malalties, tenien un pes social.”
Ben aviat un jove Josep Monseny es va començar a sentir atret per la psiquiatria. “La lectura d’un llibre d’Stefan Zweig, La curación por el espíritu, va marcar-me totalment. Vaig descobrir la psicoanàlisi i vaig saber que durant la carrera de medicina els meus principals interessos serien la psicologia i la psiquiatria. Per circumstàncies familiars vaig estudiar els primers tres anys de carrera a la Universitat de Salamanca, on la càtedra de psicologia mèdica la detenia el doctor Feijoo, l’únic professor espanyol que explicava psicoanàlisi a l’ Universitat Van ser tres anys magnífics en una universitat amb grans docents com el professor Balcells i el professor Rozman i marcats amb algunes revoltes universitàries pròpies del moment social i polític que es vivia els anys setanta. Els tres últims cursos els vaig cursar a l’Hospital Clínic, a la càtedra del professor Sarró, qui s’havia cartejat amb Freud.”
Posteriorment va prendre part com a alumne intern a l’equip de medicina interna que dirigia el doctor Drovnik a l’hospital de malalties infeccioses. “El doctor Drovnik i el doctor Balcells han estat els mestres que més van ensenyar-me a pensar, raonar i interpretar els senyals clínics, així com a explicar els fenòmens que veiem amb la hipòtesi mes lògica i menys complicada (com exigia la filosofia de Guillem d’Occam). Aquesta manera d’actuar també l’he pogut aplicar a la psicoanàlisi.”
La residència va dur-la a terme a l’Hospital del Sagrat Cor de Martorell, on va començar a desenvolupar la professió. “Abans vaig estar un any com a metge de poble a Castellbell i el Vilar, una experiència enriquidora que va ser breu perquè vaig tenir l’oportunitat d’incorporar-me a l’equip de psiquiatria de la institució martorellenca. Allà vaig estar-hi sis anys, els dos darrers com a responsable del servei. Aleshores vaig decidir que volia anar més enllà per recórrer àmpliament tots els àmbits de la psiquiatria i vaig entrar de metge adjunt al servei del doctor Angulo a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Se’m van fer paleses les sinèrgies entre medicina, psicoanàlisi i psiquiatria. Després vaig iniciar un nou projecte com a coordinador d’un centre d’atenció primària infantil a Nou Barris. Així satisfeia certes inquietuds socials fent arribar atenció de bona qualitat a barris desfavorits.”
Van ser sis anys més de treball intens i de grans satisfaccions personals que el van portar a dissenyar i posar en marxa un projecte personal que havia de reunir el coneixement i experiències adquirides al llarg de vint-i-cinc anys de tasca professional. “Es tractava de posar en pràctica els coneixements fruit tant de l’exercici de la psiquiatria i la psicoanàlisi com de les meves percepcions com a pacient. Així va sorgir la idea de fundar l’IPB (Institut Psicosomàtic Barcelona) un dispositiu d’assistència, docent e investigador, amb l’objectiu de fer un abordatge integrat medic-psico-social en què psiquiatria, medicina, psicologia, psicoanàlisi i treball corporal convisquessin i col·laboressin. Un nexe molt important s’estableix amb l’immunoal·lergòleg i l’internista. A més de les proves mèdiques i clíniques que cal fer a un malalt, a l’Institut es busquen components psicosomàtics en les patologies de les persones. Mai plantegem els nostres processos com a substitutius dels tractaments mèdics. En aquest sentit, la medicina és massa cientista, cal que es torni a interessar per la dimensió psíquica i subjectiva.”
L’àmbit que més ha desenvolupat és el psicosomàtic: “Subjectes que pateixen conflictes emocionals, en la mesura que no tenen els recursos mentals per tramitar-la d’una forma saludable, acaben patint alguna malaltia en el cos. Una pèrdua d’un ésser estimat pot generar en una persona un gran trasbals, i no ser capaç de digerir la situació pot fer aparèixer un malestar corporal sota diferents formes i arribar a produir veritables danys. Treballar en aquest camp és molt interessant i important per tal de reconduir la salut de la persona afectada.”
També la malaltia corporal provoca patiment en la persona: “La salut és el silenci dels òrgans. Si el cos està silenciós, nosaltres estem tranquils. Quan rebem una notícia que alguna cosa no funciona, apareix una punta d’angoixa, una resposta freqüent, sana i natural, un senyal d’alarma per recuperar la bona disposició corporal. Ara bé, és un tret del nostre temps que molts subjectes no fan cas dels senyals que els envia el cos. Per l’exigència de continuar sense parar”
Un altre camp de treball del doctor Monseny és el del psicodrama, en què porta més de trenta anys realitzant teràpia en grup. Els prejudicis que envolten els problemes de salut mental generen un sentiment de vergonya i en bona manera expliquen la manca d’atenció mèdica de molta gent. Professionals mèdics com el doctor Monseny asseguren tractaments de qualitat basats en l’experiència i el coneixement d’una vida dedicada a l’estudi de la ment humana.
