Text del 2005
Hem passat d’una ginecologia curativa a una de preventiva.
El doctor Ramon M. Miralles es va decantar pel món de la medicina sense que hi hagués un antecedent familiar directe a la seva família: “Únicament la meva besàvia havia estat llevadora.”
No obstant això, la tasca del metge de capçalera familiar el va enlluernar tant que va decidir seguir-ne els passos. Va ingressar a la Universitat de Barcelona l’any 1963, en una època de convulsió política i d’escassesa de mitjans. “Tot i la manca de pràctiques que patíem, puc assegurar que vam formar-nos gràcies a la tasca de bons mestres com ara els doctors González Merlo, Conill, Gil Vernet, Gamisans o Fortuny, entre d’altres.”
Per tal de donar resposta a la llacuna pràctica que existia, el doctor Miralles es convertí en alumne intern de l’Institut Municipal d’Urgències de la ciutat de Barcelona des de segon de carrera: “Vaig incorporar-m’hi a l’àrea de traumatologia i d’urgències, i mai no em van acabar d’omplir professionalment. Em sentia més atret per les àrees quirúrgiques i volia especialitzar-m’hi. La ginecologia va ser l’especialitat que cobrí amb escreix les meves expectatives.”
En aquest sentit, el doctor Miralles sempre ha considerat que “les intervencions quirúrgiques són sovint l’única alternativa per guarir determinades afeccions. Per aquesta raó sempre les he considerades un part bàsica de la meva activitat mèdica.”
Aquest fet explica que s’interessés “per les tècniques laparoscòpiques quan tot just s’estaven implantant al nostre país. De fet, crec que la meva tesi doctoral, llegida el 1979, va ser una de les primeres sobre aquest tema. Durant els primers anys, aquesta tècnica únicament s’emprava amb finalitat diagnòstica i per a algunes intervencions quirúrgiques com la lligadura de trompes. Després, però, ha anat diversificant-se’n l’ús.”
La ginecologia i l’obstetrícia és un exemple més del profund canvi que ha viscut la sanitat al nostre país en els darrers cinquanta anys: “Fins a la dècada dels seixanta el més freqüent era que les dones únicament acudissin a un ginecòleg en cas que sentissin símptomes d’algun desordre. El seguiment dels embarassos i l’atenció dels parts estava en gran mesura a càrrec de les llevadores, reservant al tocòleg la intervenció en situacions molt problemàtiques. Amb la introducció de l’anticoncepció, les revisions i controls periòdics es van fer necessaris i regulars. Aquest fet comportà el pas d’una ginecologia curativa a una de preventiva, caracteritzada per un contacte periòdic i de confiança amb el professional. És segurament això el que explica la relació tan personal i propera que es crea entre metge i pacient.”
En l’actualitat les dones mantenen una relació continuada i fluïda amb aquests professionals. Aquesta relació pot començar amb la pubertat i allargar-se fins molt més enllà de la menopausa: “En els últims anys s’està donant una tendència nova: moltes joves únicament volen ser visitades per dones ginecòlogues. Aquest fet em preocupa perquè comporta una infravaloració de la professionalitat dels membres masculins de l’especialitat.”
En altre ordre de coses, la societat ha anat adonant-se dels riscos i complicacions d’un acte tan natural com un part: “L’obstetrícia és una especialitat mèdica amb un clar vessant social perquè tots som conscients de la importància del naixement d’un fill. No obstant això, sovint oblidem que al voltant d’un 60% dels embarassos comporta alguna complicació que s’ha de vigilar. Per aquestes raons, hem establert un sistema de control prenatal que en el cas del sistema sanitari públic es porta a terme en equip, bàsicament amb el concurs de llevadores i tocòlegs. No hem d’oblidar que cada vegada són més els embarassos de risc a conseqüència de l’edat de les gestants i de la utilització de tècniques de reproducció assistida.”
Després de finalitzar el període de residència de ginecologia a l’Hospital Clínic, l’any 1975, combinant la docència i l’exercici privat, el Dr. Miralles es convertí en metge adjunt del Servei de Ginecologia del recentment inaugurat Hospital de Bellvitge, on col·laborà fins al 1994. Va ser aleshores quan va rebre una oferta que representava tot un repte professional, personal i familiar: “Laboralment, considerava que la meva situació estava força estancada i desitjava assolir més responsabilitats i nous reptes. La plaça de metge en cap del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Joan XXIII no només m’oferia majors possibilitats mèdiques, sinó també el fet d’esdevenir professor titular de la Universitat Rovira i Virgili. Després de consultar la decisió amb la meva família, vam decidir que ens traslladaríem i que iniciaríem una nova etapa.”
El canvi va ser sobtat i difícil: “Vaig trobar-me un servei en funcionament, però amb moltes mancances estructurals i tecnològiques, en part pel gran nombre d’hospitals existents a la nostra província. Vaig redistribuir la seva organització per tal d’implantar-hi un model més horitzontal on cadascun dels metges està subespecialitzat en una àrea concreta, tot i tenir uns coneixements mínims generals de l’especialitat.”
La intensitat de la feina a l’hospital i a la universitat expliquen que “no em dediqués a l’exercici privat de la medicina.”
De fet, pel doctor Miralles la docència és una activitat “totalment vocacional i que justifica l’acumulació de coneixements i que veritablement els crea, perquè és ensenyant com més aprenem. Des del meu punt de vista no té gaire sentit el coneixement pel coneixement. La meva tasca com a professor, a més a més, m’ha permès observar els canvis que s’han produït en el nostre món. Per exemple, molt possiblement, la nostra activitat sigui clarament femenina en un futur proper perquè la proporció actual és de vuit dones per cada deu estudiants de medicina.”
Actualment el Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Joan XXIII està format majoritàriament per dones agrupades en les categories següents: “metgesses, residents, llevadores i infermeres. Sóc partidari que el personal pugui treballar de manera autònoma. Aquesta mateixa filosofia també l’aplico en el cas dels residents. Crec que de vegades els controlem excessivament la feina i no els deixem prendre decisions ni créixer com a professionals.”
El gran repte del servei que dirigeix és poder “donar resposta a les demandes actuals en tècniques de reproducció assistida.”
D’altra banda, aspectes com el nombre creixent de pacients provinents d’altres cultures també representen un repte per al col·lectiu mèdic: “Crec que la immigració, a part d’estar totalment justificada des del punt de vista personal de l’immigrant, també pot ser molt positiva per al conjunt del país sempre que sigui assimilada de manera positiva.”
