Text del 2003
Com que l’educació és la base de qualsevol cultura o societat, en què el metge hi té reservada una funció important, a l’àmbit de la medicina se li dedica una atenció especial. L’educació mèdica és una disciplina que està guanyant adeptes al món universitari i que des de 1989 compta amb l’Associació Catalana d’Educació Mèdica. Segons el seu president, el doctor Ramon Pujol, «s’ocupa de la bona formació dels professionals de la medicina, la de pregrau, postgrau i la formació continuada, i l’aproxima a les necessitats de la societat amb una nova metodologia docent.»
Actualment l’Associació té dos-cents vint socis, la majoria dels quals són docents: «També hi ha estudiants, metges que treballen en educació mèdica i d’altres amb responsabilitats clíniques i/o docents.»
L’objectiu de l’educació mèdica és adequar les funcions del metge als requeriments de la societat d’avui, que «vol un professional en qui confiar, que apliqui els seus coneixements de manera satisfactòria per al malalt, cosa per a la qual necessita també unes habilitats, unes actituds i uns valors: ha de saber comunicar-se amb els pacients, amb l’equip o bé en públic, saber obtenir informació i seguir una ètica.»
El doctor Pujol creu que ara més que mai els valors en la professió són imprescindibles, ja que «la tecnologia més avançada no pot substituir el vessant humà.»
L’Associació procura avançar en aquesta línia i darrerament ha fet seminaris sobre la relació entre metge i pacient. El president comenta que aquest criteri rep progressivament mostres de suport, com el de la indústria farmacèutica o la nova metodologia docent: «Hi ha eines tecnològiques que simulen intervencions quirúrgiques o pacients, i també tècniques per aconseguir un aprenentatge més eficaç, en què l’alumne hi tingui un paper més actiu.»
El president de l’Associació opina que l’enfocament aporta novetat a l’actual sistema formatiu dels metges. Així,en la formació de postgrau MIR (Metge Intern Resident), «la prova d’accés ara només examina els coneixements i deixa de banda les habilitats o els valors. El Llibre blanc de les professions sanitàries a Catalunya o la Llei d’ordenació de les professions sanitàries ja plantegen canviar-la.»
Tot i que constata les qualitats del sistema, també afirma que «al concepte d’aprendre treballant amb els millors especialistes li cal una actualització, és massa feixuc. Nosaltres creiem més en la figura del tutor, que vetlla per un aprenentatge adequat, i en un alumne que és capaç de veure si ha après, tal com succeeix als països anglosaxons.»
Així mateix, el doctor Pujol reconeix que en la reforma del sistema educatiu també intervenen aspectes polítics: «Ens agradaria que part de la gestió del MIR, que competeix als ministeris de Sanitat i Educació, és transferís a Catalunya.»
La reforma de l’educació dels metges genera controvèrsia. El doctor Pujol comenta la que envolta la introducció de l’examen final de la formació postgraduada: «els residents no l’admeten perquè detecten que el procés actual no és perfecte.»
Segons el president de l’Associació, l’oposició dels residents arrela també en el fet que «el nostre país té una cultura punitiva de l’avaluació, associada a l’examen, que també ha impedit introduir-la als programes de formació continuada.»
En aquesta altra fase formativa, que el doctor prefereix anomenar de desenvolupament professional, també costa d’introduir-hi l’avaluació, però per un altre motiu: «El metge està desmotivat en els sistemes sanitaris occidentals, ja que l’organització per a la qual treballa no sol incorporar el seu criteri en les decisions que pren en lloc seu.»
Però els seguidors de la nova educació mèdica veuen en l’avaluació un fet positiu: «Creiem que ajuda a demostrar les fortaleses i a detectar les mancances, i dirigeix la formació del metge cap als aspectes que necessita reforçar. En el desenvolupament professional en demostra la competència i la millora, si és el cas. En aquesta fase interessa la funció dels col·legis professionals i de les societats científiques.»
Per al doctor Pujol, l’objectiu de certificar la capacitat dels metges és «mostrar als mateixos professionals i a la societat que la titulació i alguns dels cursos de formació no són efectius, cal que el metge treballi integralment la seva competència.»
Totes aquestes premisses dirigeixen el treball de l’Associació, la junta directiva de la qual compta amb persones que treballen a les universitats, a l’Administració, als col·legis professionals i als centres sanitaris. El president en comenta les accions: «Fem activitats presencials cada trimestre, a dins i a fora de la nostra seu social; ja hem anat a la Universitat Pompeu Fabra, a la de Barcelona i a l’Autònoma. També fem tallers i cursos per a professionals dedicats a la formació; el 2003 en vam fer un per a tutors i un altre per responsables de formació de pregrau.»
D’acord amb la política de màxima difusió, l’entitat també té un espai web i edita «un butlletí que recull totes les novetats i una revista que també és per als socis de la societat espanyola d’educació mèdica.»
L’associació catalana no ha dubtat a l’hora d’obrir-se pas arreu del món: «Hem fet projectes amb el suport de l’Administració, com l’estudi sobre les habilitats clíniques, en col·laboració amb universitats d’Escòcia, Estats Units, Àustria i Suècia. També ens oferim com a assessors de projectes d’educació mèdica en països en vies de desenvolupament. En aquests moments una Universitat de Colòmbia ens ha demanat assessorament per desenvolupar-hi la branca de medicina interna.»
Segons el president, aquesta projecció internacional ha situat l’Associació davant d’un repte important: «El juliol de 2004, com a activitat associada al Fòrum de les Cultures, organitzem a Barcelona la Conferència d’Ottawa, el congrés mundial d’educació mèdica, que per primera vegada es fa en un país no anglosaxó. Esperem que la trobada, d’unes mil persones, ens deixi un pòsit que permeti impulsar la renovació pedagògica dels metges al nostre país.»
