Text del 2003
L’instrument que m’ha alliçonat més en la carrera ha estat la cadira, en què escolto la pacient.
Pot resultar sorprenent que l’Institut Universitari Dexeus, tot un referent nacional i internacional de la medicina, que ha assolit unes fites tan altes en l’àmbit de la reproducció assistida, tingui l’origen en un fet circumstancial, que conta el seu fundador, el doctor Santiago Dexeus, amb senzillesa: “Fou el 1973. Va néixer del fet d’avorrir-nos, el meu germà i jo, en una sanitat pública sense recursos que feia una medicina més de beneficència que de justícia.”
A l’especialitat de base de l’Institut, ginecologia i obstetrícia, n’hi ajuntaren d’altres al cap de sis anys de funcionament: “Sempre vam voler que fos un centre multidisciplinari. A principis dels anys vuitanta vam signar el conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona i ens van concedir l’homologació com a departament apte per a la formació d’especialistes MIR. Posteriorment, aquesta concessió es va ampliar als departaments de Traumatologia, Anestesiologia, Diagnòstic per la Imatge i Oftalmologia. Hem inaugurat un programa d’intercanvi perquè els metges residents coneguin noves tècniques i visions de la medicina a França, Itàlia o Anglaterra, durant una estada de dos mesos.”
Per al doctor Dexeus, la docència dóna sentit a la professió: “No crec en la medicina que no tingui l’obligació de l’ensenyament. La nostra escola té ja 75 anys, la va iniciar el meu pare. La nostra Fundació du el seu nom i té tres finalitats: la social i assistencial, la docent i la de recerca.”
Pel que fa a la primera, “ara volem fer un nou hospital, amb 180 llits, que enllestirem d’aquí a tres anys. Intentarem mantenir-hi el caire científic i l’assistencial. És una nova etapa que espero que sigui prou engrescadora.”
El vessant docent del centre va culminar en una data significativa: “El 1997 ens van concedir la Càtedra de Recerca en Obstetrícia i Ginecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, un moment molt bonic de la nostra història.”
L’alt nivell de recerca de l’Institut Dexeus l’ha capacitat per impartir ensenyaments universitaris. Ha aprofundit com cap altre centre en l’especialitat bàsica de l’Institut: “El tronc comú de la ginecologia i l’obstetrícia és la biologia femenina, però és molt vast. Els ginecòlegs jugaran un paper important en la medicina del futur, la medicina regenerativa, perquè coneixen bé la biologia cel·lular, que n’és la base.”
Els investigadors de l’Institut avancen en un terreny novell per a la medicina, però decisiu, fins i tot per a la història de la humanitat: “La recerca en les cèl·lules mare pot trasbalsar el futur de la medicina. Les teories genòmiques posen en qüestió el nostre orgull d’espècie. El genoma és una matèria primera de la qual pot sortir un insecte o un home, i cap espècie coneguda no ha sobreviscut més d’un milió d’anys. Per això seria meravellós que la medicina regenerativa fes un ésser humà més autònom i solidari alhora.”
El doctor Dexeus es mostra prudent i realista en els pronòstics sobre aquests nous descobriments: “No estem gaire lluny de poder reconstruir teixits humans, però manca el suport econòmic per fer una recerca mitjanament seriosa. No obstant, la nova normativa permetrà accedir als fons econòmics de la Unió Europea.”
Per al doctor la nova llei de reproducció assistida “no em sembla malament, ja que estableix que els embrions congelats de cinc anys podran destinar-se a la recerca i, malgrat que redueix el nombre d’ovocits per fecundar, indica en quins casos es poden inseminar tants ovocits com es vulgui. A més, permetrà desenvolupar les investigacions, com les de l’equip del doctor Pere Barri, del nostre Institut, que ja demostren que només cal transferir un tipus concret d’embrions. La ciència mateix ja es regula, és inútil posar-li traves.”
A l’Institut, la recerca segueix un mètode rigorós en virtut d’uns principis que Santiago Dexeus assenyala: “Crec que l’honradesa és la via de la recerca. L’investigador va cap al no-res, és una inquietud a la recerca d’una veritat que no sempre es troba. Abans de publicar un treball de recerca, el departament d’epidemiologia l’examina per veure si té un fonament bioestadístic correcte. Després, la meva càtedra analitza al detall el resum d’aquest treball. Per aquest procediment hem disminuït el nombre de publicacions, però n’ha augmentat la qualitat.”
El doctor Dexeus esmenta diferents factors que adulteren el concepte de treball científic: “La recerca no és sinònim de publicació, d’impacte bibliogràfic. Els congressos mèdics s’han convertit en un negoci. Manipulacions com aquestes poden donar la imatge que la ciència es pot fer de qualsevol manera. A Espanya la institucionalització d’organismes de gestió de la ciència ha creat una casta endogàmica que no ajuda a expandir el coneixement. Manca una tradició científica seriosa, la creació d’àrees de recerca que puguin entrar en relació.”
En aquest sentit, Santiago Dexeus té esperances en un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona: “Crear una ‘esfera’ per unir esforços en tecnologia i recerca i fer un transvasament de cultura científica em sembla una idea excel·lent. En aquest àmbit veig més possibilitats de consens a Catalunya que a d’altres llocs de l’Estat.”
El doctor Dexeus creu en la tecnologia com a eina per a la recerca i el desenvolupament: “Crec que el futur d’una nació és tenir una bona tecnologia, i no pas produir. Així ho han fet els països capdavanters del món. Aquest repte és nou per a Espanya, però l’ha de seguir.”
Tanmateix, no està d’acord amb la distribució mundial dels recursos: “Hi hauria d’haver una justícia supranacional per fer arribar de manera quasi gratuïta aquell aparell que millora la salut als països pobres del món.”
El doctor Dexeus també acusa la manca de solidaritat en les societats industrialitzades, que afecta directament la professió del metge: “Hem aconseguit una bona sanitat pública, però la societat actual és agressiva, atorga a la medicina els valors del poder i el diner, que topen amb els seus principis i que creen en el metge, membre de la societat, una actitud menys solidària amb el pacient. Ho compensa amb la vocació, però és impossible pretendre que tots els metges la tinguin.”
Santiago Dexeus afirma que totes aquestes reflexions “neixen del que veig cada dia. L’instrument que m’ha alliçonat més en la carrera ha estat la cadira, en què m’assec i escolto la pacient i la seva família.”
Amb una trajectòria científica brillant, el doctor Dexeus encara gaudeix d’aquesta relació amb les persones: “En veus moments molt diferents, des dels inicis de la seva activitat sexual fins que la dona és àvia: tota una vida.”
L’atenció a les persones ajuda al doctor Dexeus a prendre consciència de la seva missió com a metge en el si de la societat: “Et converteixes en un detector de la misèria humana. Veig el patiment, la soledat, la tristor de les persones. Podem donar-los més esperança de vida, però no pas un objectiu per continuar vivint. Potser cal que ens preguntem perquè allargar la vida si aquesta no és de qualitat. Davant d’aquest panorama, el metge ha de ser menys anònim i més humà.”
