Text del 2004
El primer gran problema dels obesos mòrbids és que no són conscients que estan malalts.
El doctor Toledo-Pimentel es va decantar per la digestologia per l’amplitud i possibilitats d’acció d’aquesta especialitat mèdica: “Ens encarreguem de la detecció i correcció de problemes relacionats amb l’esòfag, estómac, intestí prim, intestí gruixut, pàncrees, fetge, etc. El nostre camp d’acció, doncs, és molt divers i també ho són les nostres possibilitats curatives perquè, en línies generals, es tracta d’òrgans que donen evidents senyals d’alarma quan s’hi produeix una alteració funcional.”
El doctor Toledo-Pimentel, que exerceix en l’àmbit de la medicina privada a Girona, Alacant, València, Màlaga i, de forma incipient, a Barcelona, va estudiar a la Universitat de Barcelona i desenvolupà l’especialització en digestologia a l’Hospital Clínic. A banda de tenir el mestratge de figures com les del doctor Piqué, disposà de l’oportunitat d’entrar en contacte amb el doctor Bordas Alsina, el seu mestre en la tècnica endoscòpica, i amb l’actual president del Col·legi de Metges de Barcelona, el doctor Josep Bruguera. En aquella etapa va poder rebre una completa formació i també tingué temps per dedicar-se a la investigació i la publicació de treballs en diverses revistes científiques. Posteriorment, l’exercici de la medicina privada ha reduït el temps que inverteix en aquestes activitats. Tot i així, prepara actualment un treball en què analitza els resultats i pronòstics d’una de les tècniques en les quals s’ha subespecialitzat: la introducció d’un baló gàstric per via endoscòpica per tal de corregir l’obesitat mòrbida: “L’alimentació actual no és ni de bon tros l’adequada. Tampoc la nostra activitat física és la convenient. Segurament aquests dos factors siguin la causa que el 14% de la població de Girona pateixi obesitat mòrbida, tal com va demostrar un estudi de l’Hospital Josep Trueta. Estem parlant de pacients amb un gran sobrepès i, sobretot, amb diverses i múltiples complicacions mèdiques, com diabetis o hipertensió. En aquests casos una mesura és la inserció per via endoscòpica sense cap tipus de cirurgia d’un baló intragàstric que s’infla amb aire un cop ha estat introduït; de fet es tracta d’una prova ambulatòria que només requereix unes hores d’observació abans que el malalt pugui tornar a casa. Una vegada inflat, aquest baló ocuparà un 60% de l’espai de l’estómac, de manera que el pacient se sentirà saciat molt més ràpidament i amb una ingesta força més reduïda. Si menja més del compte, l’estómac rebutjarà la recepció d’una quantitat superior a la que pot allotjar i vomitarà la resta; amb aquest mètode s’aconsegueix que el malalt únicament mengi aquelles quantitats que li permetran rebaixar el pes. Ara bé, aquesta mesura terapèutica és provisional i ha d’anar sempre acompanyada d’una dieta hipocalòrica i d’un procés psicològic de reeducació dels hàbits alimentaris del pacient perquè un cop extret el globus no torni a pujar de pes. El temps mitjà del tractament és de set mesos, tot i que es pot extreure el globus i inserir-ne un de nou en els pacients que necessiten perdre més pes.”
L’èxit és força elevat: en un 85% dels casos els pacients s’aprimen i mantenen aproximadament el seu pes. “El primer pas és, durant el seguiment dels mateixos, conèixer el pacient i fer-li entendre que pateix una malaltia. El primer gran problema dels obesos mòrbids és que no són conscients que estan malalts i hem d’explicar-los la transcendència i complicacions de l’afecció que pateixen.”
Quan el baló gàstric resulta insuficient, es pot plantejar la possibilitat de sotmetre’ls a una reducció d’estómac: “Tota intervenció quirúrgica té uns riscos inherents, els quals són encara majors en les persones obeses. A més a més, hi ha unes seqüeles físiques (diarrees, formació d’úlceres, dèficit vitamínic que ha de ser compensat per vida amb comprimits, etc.) que el pacient ha de conèixer i assumir abans de ser intervingut.”
En últim extrem, “els pacients amb complicacions mèdiques serioses no haurien de passar pel quiròfan perquè poden posar en risc la seva vida. Tampoc no s’haurien d’operar els casos en què es poden fer servir mesures terapèutiques menys agressives.”
Segurament en un futur no tan llunyà aquestes pràctiques ja no seran necessàries perquè els estudis genètics estan analitzant la predisposició a engreixar-se o a aprimar-se: “Qui sap si en el futur existirà una píndola que permetrà que les persones amb tendència a engreixar-se puguin controlar el seu pes. El cert és que ara per ara no existeix, tot i la publicitat enganyosa de determinats productes.”
Un altre dels seus camps d’acció és la detecció mitjançant l’endoscòpia, dels tumors d’estómac i de còlon: “Els càncers de còlon són una patolologia prevalent entre la població catalana. Les expectatives de curació estan directament relacionades amb el grau d’evolució d’una patologia força silent, ja que únicament es manifesta per la presència de sang a la femta. Cal que els pacients, davant de qualsevol indici de sang, acudeixin al metge, que serà qui determinarà si es tracta d’unes simples hemorroides o quelcom més seriós. Pel que fa al càncer d’estómac, el pronòstic acostuma a ser més negatiu, però té una incidència menor i afortunadament els afectats acudeixen de seguida a la nostra consulta perquè dóna símptomes evidents (aire a l’estómac, acidesa, etc.).”
En el cas de la detecció d’un càncer en l’aparell digestiu, “adrecem el malalt a un cirurgià de referència i a un especialista en oncologia. Un cop ha estat intervingut, serem el cirurgià, l’oncòleg i el digestòleg els que vetllarem pel seu total restabliment, de manera consensuada.”
Un altre camp de treball que el fascina és la realització de proves diagnòstiques en l’intestí prim amb la revolucionària càpsula endoscòpica: “permet fer un estudi computeritzat en imatges de tot el budell prim amb un 95% de fiablilitat. Es tracta d’una càpsula que el pacient pren o que se li introdueix endoscòpicament i que conté una càmera fotogràfica. Realitza 300.000 fotografies contínuament durant 24 hores que queden registrades en un sistema informàtic que el pacient porta en forma de cinturó. Aquestes fotografies són tractades informàticament i es converteixen en una pel·lícula que l’especialista pot aturar i les imatges de la qual pot ampliar i estudiar amb atenció. Passades les 24 hores s’acaben les bateries d’aquesta màquina i s’elimina per via anal.” Aquesta tècnica tot just fa quatre anys que va arribar al nostre país i és encara força minoritària. En el futur, però, opina el doctor Toledo-Pimentel, s’anirà fent més i més comuna.
El fet d’exercir a ciutats tan distants com Girona, Barcelona, València, Alacant i Màlaga determina que el doctor no pugui passar tot el temps que voldria amb la seva família. És per això que voldria dedicar aquestes línies a la comprensió i paciència d’aquesta: “Abans es deia que darrere de tot gran home hi ha havia una gran dona; jo crec fermament que al costat de tot professional amb una carrera consolidada hi ha una esposa que li dóna suport, l’ajuda en tot moment i li brinda la comprensió que necessita.”
