Text del 2005
Hem de fugir de donar característiques farmacèutiques a l’alimentació perquè això pot fer molt mal.
L’endocrinologia és la part de la medicina que intenta investigar i curar totes les malalties relacionades amb el sistema hormonal, és, per tant, una especialitat molt interessant perquè les hormones afecten a tot el cos, des del pensament fins a les característiques físiques de la persona. La vida de l’ésser humà depèn de les seves hormones, de manera que una malaltia que afecti el sistema hormonal pot afectar-lo molt greument. Sovint, però, la gent pensa que l’endocrinòleg només tracta els problemes de pes. El doctor Wifredo Ricart, cap del servei d’endocrinologia de l’Hospital Josep Trueta de Girona, ens explica realment quina és la feina d’un metge endocrí: “La malaltia hormonal més coneguda de totes és la diabetis, que és la que ens ocupa probablement la meitat del nostre temps en el camp assistencial, però també hi ha totes les malalties del tiroides, les de la glàndula hipofisària, de les gònades, tant masculines com femenines, de les glàndules adrenals, del metabolisme de l’os i dels lípids i també treballem el camp de la nutrició. Dins d’aquest l’obesitat és la que més ens afecta per la incidència que està tenint en aquests últims anys. Però també treballem la nutrició clínica, artificial.”
El doctor Ricart prové d’una reconeguda família d’enginyers, però a ell l’atreien més la biologia i la medicina i es va acabar decantant per aquesta darrera: “Vaig començar la carrera a Madrid, on vaig viure durant els meus primers divuit anys per qüestions de feina del meu pare. Després vaig tornar a Barcelona i vaig estudiar a la Universitat Autònoma, concretament a la facultat de la Vall d’Hebron, però l’especialitat la vaig fer a Bellvitge, amb el doctor Soler Ramon.”
Un cop acabada la residència, li van oferir una plaça a l’Hospital Josep Trueta per crear el servei d’endocrinologia: “Jo era molt jove i em feia força por no saber respondre al que se’m demanava, però també vaig pensar que era una molt bona oportunitat i m’hi vaig llançar.”
El doctor Ricart volia muntar un servei adequat per a la població de Girona i un grup de recerca reconegut internacionalment, i ho va aconseguir: “En aquest moment som un important grup de professionals, metges endocrinòlegs, infermeres educadores, dietistes i biòlegs, a més de tots els auxiliars que ens ajuden i que fan també una feina magnífica i molt necessària. Tinc la sort de comptar amb gent extraordinària com el doctor José Manuel Fernández Real, i hem estat capaços de muntar un grup de recerca que tinc l’orgull de dir que ja és referència internacional en un camp com és el de la recerca sobre la resistència a la insulina. Però especialment important ha estat construir un magnífic servei per a la població gironina gràcies a magnífics professionals com Josep Maria Pla, Immaculada Recas, Josefina Biarnes, Sílvia Mauri, Mercè Fernández Balsells, Mónica Recasens, Eduardo Esteve, Josep Vidal, Jose Gonzálvez, Anna Pibernat, Clotilde Castillejo, Nuri Pons, Neus Salleras, Montserrat Ledesma, Montserrat Torroella i el mateix José Manuel Fernández-Real.”
Per aconseguir arribar fins on han arribat, el suport de l’hospital ha estat importantíssim, així com la il·lusió i la inquietud de tots els membres de l’equip. “La persona que és diabètica i que es punxa insulina des de jove és una persona que necessita la insulina per viure, però no és la diabetis més freqüent. La més freqüent és la de tipus 2, la de persones que pateixen obesitat i que no tenen una mancança d’insulina. Tenen més insulina que una altra persona però no els funciona i els seus cossos en fabriquen més per assolir un objectiu metabòlic determinat, per això l’anomenem resistència a la insulina.”
Com que l’obesitat ha augmentat, també ho ha fet aquest tipus de diabetis; de fet, s’ha calculat que d’aquí a pocs anys hi haurà tres-cents milions de diabètics al món, serà la malaltia més important junt amb l’obesitat: “La nostra hipòtesi es basa en el fet que aquesta resistència no és més que una adaptació normal i necessària a unes situacions determinades, però quan es cronifica aquesta situació, per exemple amb l’obesitat, aleshores és quan comporta la malaltia i pot arribar a provocar problemes, com ara un infart agut de miocardi. És a dir, el que s’havia interpretat com una malaltia ho hem interpretat com una evolució normal que en el seu moment va tenir un avantatge evolutiu. El problema és que hem canviat l’ambient, estem dissenyats d’una manera determinada i no hem tingut temps d’adaptar-nos a aquesta nova situació: fem menys exercici, mengem més, etc., i el que era un avantatge s’ha girat en contra de la humanitat.”
De moment, totes aquestes investigacions estan en una fase de coneixement, de poca aplicació clínica, però sí que serveixen per interpretar molt bé la situació i que el seu mateix grup i d’altres del món puguin partir d’aquí per seguir amb la seva recerca: “De tota manera, el que et mou a continuar investigant sempre és que es pugui acabar aplicant al malalt i donar resposta a tot allò que encara no en té. És això el que ens mou a adquirir coneixements i a compartir-los amb la resta del món per així construir un futur millor que potser no veurem nosaltres, però sí els nostres fills.”
La nutrició és un camp en què encara es pot fer molta prevenció. Es diu que entre el 60 i el 80% de les morts en el món occidental hi estan relacionades directament o indirecta: “Treballem molt en el tema dels greixos i com poden influir en la resistència a la insulina, per exemple, i a l’hospital hi ha d’altres grups que treballen també en temes de nutrició.”
D’exemples sobre la influència de la nutrició el doctor Ricart ens en podria explicar un munt: “Una dona embarassada evidentment ha transmès els seus gens al seu fill, però quins són els gens que funcionaran en aquella persona quan sigui gran? doncs, depèn de l’alimentació que hagi tingut la mare durant l’embaràs. Si s’ha alimentat malament, probablement el seu fill acabarà expressant uns gens i no uns altres i estarà condemnat a l’obesitat, per exemple.”
També és important l’alimentació per a les hormones tiroidees: “Un dèficit de iode pot produir malalties tan greus com un cretinisme: un cretí no és més que el fruit d’un embaràs sense iode, que fa que neixi una persona amb deficiències mentals i nanisme, un cas que era molt habitual abans a alta muntanya. Sense arribar a extrems tan greus, també pot ser que un dèficit durant l’embaràs pugui comportar que un nen amb una intel·ligència normal tingui problemes per aprendre determinades estructures de coneixement.”
La malnutrició és un problema molt greu, i també ho és l’excés, per això el més important des del punt de vista mèdic és conèixer molt bé aquella persona, els seus costums i després poder-la guiar en la seva alimentació: “Jo fugiria de donar característiques farmacèutiques a l’alimentació perquè això pot fer mal, estem rebent un bombardeig mediàtic que l’únic que aconsegueix és que la persona augmenti la seva ingesta calòrica, i això és molt perillós.”
