Text del 2006
Catalunya, abans de ser una bioregió, ha de ser una tecnoregió.
.
Catalunya és un país que comença a emergir com a productor científic. La poca tradició en aquesta matèria ha estat un escull per portar molts projectes de recerca endavant. Això no obstant, avui entitats com l’Institut de Ciències de Materials de Barcelona (ICMAB) treballen amb il·lusió i compromís per assolir nous reptes que acabaran fructificant i aportant beneficis a la societat. El doctor Xavier Obradors Berenguer dirigeix una línia de recerca d’aquesta entitat, la de superconductors, una àrea de coneixement de gran interès amb moltes aplicacions que poden tenir gran transcendència en el camp de l’energia. Llicenciat en ciències físiques per la Universitat de Barcelona, una estada de quatre anys a França, primer a Toulousse i després a Grenoble, va significar el principi de la seva carrera científica i un primer pas en la realització de la tesi doctoral. Durant alguns anys va estar treballant a cavall de Grenoble i Barcelona, fins que el 1986 la creació de l’Institut de Ciències de Materials de Barcelona (ICMAB) va fer que retornés definitivament a la capital catalana per iniciar una línia de recerca en materials superconductors. L’ICMAB és un centre de recerca del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) situat al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona. “La recerca de l’ICMAB està focalitzada en l’obtenció i la caracterització dels materials d’interès industrial. S’estudien i milloren materials innovadors ceràmics, moleculars, supramoleculars, magnètics, superconductors, porosos, etc. La producció científica és molt notable, de gairebé cinc articles publicats en revistes d’alt índex d’impacte incloses al SCI per investigador permanent i any. Dins del CSIC, som l’institut més productiu en nombre de publicacions per investigador i tenim gran capacitat per captar recursos externs. Hi ha una gran voluntat de treball i un nivell de recerca elevat per fer possible que l’Institut sigui un centre de referència i prestigi a l’Estat espanyol i a Europa.”
La ciència de materials és el pas de les ciències bàsiques (com la física i la química, que aporten coneixements sobre la matèria) a productes amb valor afegit. “El material és matèria que té valor afegit i una utilitat real. Pot aplicar-se per construir cotxes més potents, avions més lleugers, sistemes electrònics més ràpids… De materials, n’hi ha de molts tipus. Inicialment, vaig treballar amb materials magnètics, però a partir del 1986, amb el descobriment dels materials superconductors d’alta temperatura, vaig canviar cap a aquest nou camp.”
Els materials superconductors podrien canviar el panorama de l’energia elèctrica del segle xxi. “L’energia elèctrica actual fa servir una tecnologia del segle xix, la qual cosa suposa grans limitacions pel que fa a pèrdues i a la fiabilitat. Els superconductors permeten fer passar corrent elèctric pels fils superconductors una quantitat deu vegades superior al fil de coure convencional i sense pèrdues elèctriques. La recerca en materials superconductors ha de portar-nos a generar i utilitzar l’energia elèctrica amb major eficiència. A més, es poden aplicar a molts àmbits gràcies als seus potents camps magnètics; un exemple significatiu i un gran avenç per al món de la salut són els aparells de ressonància magnètica.”
El canvi climàtic que està afectant el planeta ha comportat nous plantejaments i una preocupació creixent pels temes energètics. “Avui utilitzem l’energia de forma massa contaminant, la qual cosa suposa un cost econòmic i mediambiental molt elevat. El protocol de Kyoto és el primer pas cap a una autoregulació de l’espècie humana des del punt de vista energètic que obliga a reanalitzar tot el procés d’utilització de l’energia.”
Els investigadors han de ser els visionaris que aportin mesures preventives i solucions. “El petroli, principal font energètica actual, s’exhaureix. No m’imagino el món farcit de centrals nuclears en funcionament. És bàsic minimitzar el canvi climàtic, per això cal un esforç en recerca multiplicat per cent i polítiques limitades de centrals nuclears. La humanitat necessita una forma de generació pròpia d’energia. Però calen molts anys de recerca per assolir aquest gran repte. Els materials superconductors són una línia d’investigació, tot i que n’hi ha moltes més.”
A França s’està construint un reactor de fusió nuclear en fase experimental que podria revolucionar el món de l’energia. “És un sistema extraordinari des del punt de vista tecnològic que només pot existir gràcies als materials superconductors que fan possible el confinament magnètic del plasma.”
De materials superconductors, n’hi ha dues grans famílies, els de baixa temperatura desenvolupats els darrers 15 anys, i els d’alta temperatura. “Els superconductors d’alta temperatura, que són els que pensem desenvolupar per generar energia elèctrica, no estan basats en el niobi com els de baixa temperatura, sinó que són òxids de coure, s’estan preparant per aplicar-los a la pròxima generació de reactors de fusió. Aquí hi ha un gran repte tecnològic, es requeriran molts anys de recerca per assolir els objectius fixats. La nanotecnologia hi té un pes important, ja que permet treballar amb dimensions molt petites que s’aproximen a les de les molècules, al límit de la matèria i tocant els àtoms. És una de les maneres més eficients de treballar. Precisament, el nostre institut participa en una aventura quasi industrial que es diu Matgas amb el CSIC, la Universitat Autònoma i l’empresa Carburs Metàl·lics. Tots ells, junt amb l’Institut Català de Nanotecnologia i l’Institut de Microelectrònica del CSIC s’integren en un cluster en nanotecnologia de Bellaterra. Ara bé, per poder desenvolupar tots aquests projectes cal una inversió decidida en investigació i tenir clar que Catalunya, abans de ser una bioregió, cal que sigui una tecnoregió. Al nostre país, la recerca no acaba d’engegar. Hem de recuperar el temps perdut.”
Malgrat les escasses inversions en recerca, la formació i la qualitat dels investigadors catalans és molt bona. “Un dels problemes actuals és de massa crítica, és a dir, és necessari un conjunt suficient d’investigadors que facin el procés de transferència del coneixement a les empreses. Si no existeix aquesta cadena, es trenca el procés de recerca i innovació. El sistema de transferència de tecnologia a la societat és poc eficient: sovint l’investigador ha de fer també d’empresari i d’economista. Els científics ens hem de dedicar a investigar. Per altra banda, la forma de treballar és precària, molt per sota de les condicions d’altres companys investigadors europeus, i això obliga a posar molta imaginació per assolir nous reptes. La idea que intento transmetre al meu entorn és la de la cultura del valor tecnològic i, per tant, de la creativitat.”
El doctor Xavier Obradors Berenguer és professor d’investigació del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. El 2002 se li va atorgar el Premi Duran Farell d’investigació tecnològica de la Fundació Gas Natural, i el 2003 va ser Premio Nacional de Investigación Blas Cabrera. Recentment ha estat nomenat President de la Societat Europea de Superconductibilitat aplicada.