Text del 06/07/2018

Només uns inicis vitals extraordinàriament itinerants podien presagiar que acabaria liderant una companyia en un sector tan masculí com el del transport. Sense vocació empresarial, però amb un gran neguit per aprendre, el curs de la història l’ha acabat conduint a la primera línia d’una empresa que vetlla tant pel bon servei al client com per les condicions dignes dels seus treballadors. Solament així s’entén que hagi anat veient renovada durant dècades la confiança de firmes líders com Font Vella i Danone.

Quatre llocs de residència els primers sis anys

Els meus ulls conserven com a imatge més tendra Martinet de la Cerdanya, amb el poble ben cobert de neu i anant a col·legi amb el ponxo que em va fer la mare. Tanmateix, no vaig néixer a aquella entranyable comarca, de la qual em sento enamorada. El meu origen se situa a un llogaret de la província de Jaén, Ventas del Carrizal. D’allà eren els meus pares, que decidiren emigrar a Catalunya quan jo tenia sis mesos. Buscaven un futur millor, tant per a ells com per al meu germà gran, en Joan, i per a mi. Vic fou la primera parada catalana de la nostra família, on romanguérem sis mesos en un pis que, segons m’explicava la mare, era molt petit i sense gens de llum. Aquelles circumstàncies acceleraren el nostre trasllat, mig any després, cap a Martinet, on vaig viure la primera infantesa. Els pares havien treballat a diferents hotels i van pensar que, a la Cerdanya, hi trobarien feina tant a l’estiu com a la temporada d’hivern. Un cop complerts els sis anys, la nostra família assistia a una nova migració; en aquesta ocasió a Maçanet de la Selva. Teníem parents a Vidreres que els informaren que, amb l’expansió de la indústria tèxtil, buscaven personal a la zona. Atès que als meus pares els semblaven molt dures les condicions de vida al Pirineu quan arribava l’hivern, decidiren fer una nova mudança sense sospitar que al nou emplaçament no ens esperava un futur gens reeixit.

Una mort inesperada que mai no superaré

Per a mi, abandonar Martinet de la Selva significà el primer trauma vital. Enrere deixava una comarca que m’encisava, uns oncles i una cosineta que estimava molt. Però quelcom més: vaig haver de renunciar a les meves joguines, que estaven com noves perquè jo era molt curosa. La mare al·legà que no ens podíem endur tot l’equipatge i que m’havia de fer càrrec que prescindiríem d’allò que ella considerava accessori. Allò em trencà el cor; però no pas tant com veure com la meva cosina, que era molt destralera, destrossava aquelles joguines tan preuades que ara estaven escampades per terra, brutes de fang i mig trencades. Potser aquest era un mal presagi de la nova etapa que havíem emprès, perquè poc després, quan jo tenia vuit anys, un accident laboral segà la vida del pare, que només tenia trenta-dos anys. Per acabar-ho d’adobar, la mare es trobava embarassada de la meva germana, Mònica, la tercera filla d’un matrimoni que s’acabava d’escapçar de manera prematura i totalment inesperada.

Em sap greu veure l’àvia anant de casa en casa

El decés del pare fou un cop molt dur tant per al meu germà com per a mi i la meva mare, que perdia el marit el mes de juliol i donava a llum la Mònica el novembre. Aquella circumstància em marcà molt, atès que em trobava en una edat en què era prou conscient per adonar-me de la magnitud de la tragèdia i no suficientment madura per assimilar-ho. Amb el temps he arribat a assumir-ho, però mai no ho he superat ni crec que sigui capaç d’aconseguir-ho. He arribat a idealitzar el pare, el record del qual encara m’emociona quan en parlo. La Mònica, que no el va poder conèixer, sembla gairebé que hagués conviscut amb ell de tant que n’hi he parlat. Potser de manera obligada, la mare esdevingué el meu referent. Paradoxalment, la capriciosa crueltat de la vida s’havia tornat a acarnissar amb la família materna. I és que la meva àvia, que també es diu Elena, va enviudar quan la mare era petita. Encara és viva, l’àvia. Viu a Sils, però la pobra va de casa en casa perquè cap dels seus set fills, ni dels seus vint néts, ens en volem fer càrrec de manera permanent. És una situació que em sap molt greu i que he plantejat a vegades als meus oncles. Jo obraria de manera diferent, però em veig incapaç d’assumir en solitari una responsabilitat com aquesta que, considero, tampoc no em pertoca. Tinc la sensació que a les famílies s’està perdent la sensibilitat i cada cop es tornen més egoistes. Des del meu punt de vista, les residències constitueixen un recurs per a aquelles persones que, voluntàriament, volen anar-hi perquè se senten millor ateses o perquè perden mobilitat o facultats. Però no em sembla bé que els fills vulguin «col·locar» els pares en aquests establiments amb l’únic objectiu de treure-se’ls de sobre.

Veia impossible que ningú pogués substituir el pare

La mare aconseguí tirar endavant la família amb molt d’esforç. En aquella època, a finals dels vuitanta, a Catalunya no hi havia les ajudes per a dones que patien la seva situació, per la qual cosa l’actitud de la mare fou heroica. Treballava a la fàbrica i feia el torn de nit perquè pagaven una mica més. Perquè no dormíssim sols, ens deixava amb els fills de la veïna del pis de dalt. Va procurar el millor per a nosaltres i és quelcom que sempre he admirat. Tot i això, la seva vida va fer una mica de tomb quan mirà de refer-la amb un altre home, en Juan. Hi tenia tot el dret, i probablement ho necessitava perquè em fa l’efecte que la relació amb el pare no devia ser del tot cordial. És possible que volgués oblidar aquella etapa i iniciar una nova vida, però amb els meus germans vam percebre que començava a fer distincions entre els fills que havia tingut primer i els dos germans que vindrien després: en Xavi i l’Elisabeth. Jo hauria desitjat un tracte homogeni, i sempre he considerat que som cinc germans molt ben avinguts. El que mai no he pogut és dir-li «pare» a la nova parella de la mare, a qui sempre m’hi referia com en Juan. No perquè tingués res contra ell, sinó perquè penso que la mort del pare m’impactà tant que veia impossible que ningú el pogués substituir. En Juan va morir l’any passat després d’una malaltia al cor que va portar de manera heroica durant més de vint anys. Sempre el recordaré com un bon marit per a la mare, pare exemplar per als meus germans petits i un avi excepcional per a les meves filles i les de la Mònica.

El flascó de l’àvia Encarna em va fer la nena més feliç del món

Tot i que em considero una dona que s’ha anat fent a si mateixa, penso que he agafat moltes coses dels meus avis paterns. En especial de l’àvia Encarna, a qui no vaig conèixer gaire perquè vivia a Andalusia. Però l’escàs tracte que vam mantenir fou suficient per adonar-me que era la bondat personificada. En canvi, el caràcter del meu avi era tot el contrari: si l’àvia Encarna exhibia un caràcter jovial, el seu marit era una persona que acostumava a mostrar- se esquerpa. Ella aconseguí una gran influència sobre mi quan anàvem de vacances al poble. Al seu costat vaig aprendre a rentar la roba, però també totes aquelles lliçons que només les àvies són capaces de transmetre a les nétes. De tots els seus consells, el que més em va quedar és que, per sobre de tot, hem de procurar ser bones persones. L’àvia Encarna era tot cor, i per a mi fou l’autèntica àvia, malgrat no haver-hi pogut conviure gaire, atès que va morir quan jo tenia disset anys. Em feia molts regals, també, i potser el millor fou aquella vegada que, quan anava a agafar l’autocar per tornar a Catalunya un cop vençut l’estiu, se m’acostà i em donà un flascó de pintar les ungles. Mai no he oblidat la il·lusió que em va fer aquell petit tresor que m’acompanyà durant tot el viatge i amb el qual em vaig acolorir les ungles per primera vegada, amb un roig intens que conservo a la retina. Em va fer la nena més feliç del món.

Disposada a pagar-li els estudis a la meva germana Mònica

Era molt bona estudiant i la meva intenció era continuar la meva formació a la Universitat. Tanmateix, quan vaig acabar l’EGB vaig viure un dur enfrontament amb els pares. Ells adduïen que no podien permetre’s econò- micament que jo seguís estudiant. Després de reunir-se amb l’equip directiu de l’escola, la mare accedí a deixar-me cursar primer de Formació Professional Administrativa al poble del costat, ja que només havia d’assistir a classe al matí, i a la tarda podia ajudar a les tasques domèstiques. Però a segon curs intentaren obligar-me a abandonar els estudis perquè volien que treballés. M’hi vaig oposar, igual que, més endavant, em vaig negar que intentessin forçar la Mònica a abandonar els seus estudis de perruqueria. En aquell moment els vaig dir que, si calia, seria jo qui pagaria els estudis de la meva germana. Finalment, acceptaren sufragar-li els estudis i avui dia la Mònica treballa com a perruquera. Si s’hi haguessin oposat, jo estava determinada a fer front a les despeses, com ja vaig fer al seu moment quan vaig posar-me a treballar en un restaurant divendres, dissabtes i diumenges per així obtenir el títol d’Administrativa.

Possiblement hauria orientat la meva carrera cap a la Pedagogia

En començar el tercer curs d’Administrativa, el conflicte reaparegué. Els pares em deien que no n’hi havia prou amb aquella feina del restaurant perquè, encara que jo em pagués els estudis i els materials necessaris per al curs, a casa feien falta més ingressos. Allò m’indignà, perquè el que pretenien era canviar de viure d’un pis a una casa quan no hi havia cap necessitat. Hauria pogut entendre el plantejament si hagués estat raonable, però allò era un mer caprici que em va fer replantejar la vida i m’empenyé a buscar una sortida de casa. No podia seguir convivint amb unes persones amb qui cada dia m’hi sentia més incòmoda. Això significà interrompre els estudis. Ignoro cap on haurien evolucionat, perquè sóc una persona a qui li agrada molt llegir. Possiblement hauria orientat la meva carrera cap a Pedagogia, penso que en bona part influïda per aquells professors que trucaven a casa mirant de convèncer ma mare perquè continués estudiant. Els docents em dispensaven una gran estima.

Vaig néixer predestinada a no estudiar a la universitat

Més endavant, quan tenia trenta-cinc anys, vaig pensar que potser podria fer realitat aquell somni estroncat d’anar a la universitat. Llavors ja feia temps que treballava a Ponamar i vaig informar-me al Centre Cívic de Vidreres de les passes que havia de seguir per poder fer carrera superior. Tenia una espina clavada des de feia anys i necessitava treure-me-la. Em vaig entrevistar amb una psicòloga que em digué que tenia capacitat per fer el que em proposés. No obstant això, crec que vaig néixer predestinada a no ser universitària, perquè llavors em vaig quedar embarassada de la Núria, la meva filla petita. Vaig arribar a examinar-me, quan tot just em quedava un mes per donar a llum. Fins i tot vaig superar les proves d’accés. Tanmateix, no vaig acabar matriculant-me a la universitat, perquè vaig considerar que havia de prioritzar la maternitat i tampoc podia deixar de banda la feina a l’empresa.

L’única possibilitat d’adreçar la meva vida era fer un punt i a part

La sortida que vaig buscar per abandonar la casa dels pares fou una concatenació d’errors. Vaig conèixer un noi amb qui vam estar festejant des dels disset anys fins als vint-i-quatre. No volia marxar de casa de manera abrupta, perquè volia evitar causar dolor a la mare. És per això que, finalment, vaig optar per casar- me amb el xicot. Una equivocació, perquè no era la persona que havia d’haver escollit. La relació era tèrbola, i en aquests casos et planteges que un fill pot ajudar a suavitzar el clima conjugal. Tanmateix, l’arribada de la Paula, que ara té divuit anys, només serví per adonar-me que havia comès un nou error i que l’única possibilitat d’adreçar la meva vida raïa a fer un punt i a part.

Cuidar-se d’un fill no constitueix un dret, sinó una obligació

En l’època en què vam procedir a tramitar el divorci, la custòdia dels fills era exclusiva de la mare. No em feia cap por assumir aquesta responsabilitat, com tampoc fer créixer la Paula en solitari. Però el que sí que tenia clar és que volia que la meva filla conegués el seu pare i no es desconnectés d’ell. Tanmateix, ell només pensava en drets i no en obligacions, quan des del meu punt de vista quan tens un fill has de fer-te càrrec de la seva educació i has d’atendre totes les seves necessitats. Hi havia qui em desaconsellava que la deixés amb el pare, però jo vaig voler ser conseqüent amb el meu pensament. Sempre he considerat que, perquè la meva filla fos lliure per elegir el seu camí, havia de conèixer el seu pare. Al llarg de la vida he procurat educar-la de la manera que m’ha semblat més adient, amb el màxim respecte per a la meva exparella. Però la Paula havia de poder decidir amb coneixement de causa, independentment del que ell pogués explicar-li.

Quan et cases, no només t’exposes a compartir fills sinó també hipoteques

Sortosament, el divorci es resolgué de manera amistosa. En bona part perquè jo coneixia prou bé el meu exmarit i sospitava quines serien les seves pretensions. Vam mirar de solucionar els aspectes econòmics, sobretot de cara a cobrir les necessitats de la nostra filla. Sé d’alguns casos en què el divorci ha estat dificultós, perquè també hi intervenia alguna hipoteca i això ha agreujat tot el procés. No em proposava que es responsabilitzés de la Paula. L’únic que perseguia és que exercís de pare, i això incloïa que assumís les seves obligacions i satisfés les quantitats que li pertocaven i en el termini establert. El que resulta desagradable és que hagis d’estar pendent que l’exparella compleixi amb el que li correspon i que, fins i tot, li hagis de retreure. Les disputes que es poden arribar a produir són contraproduents per als fills.

Amb en Francisco hem format sempre un bon tàndem

Vaig començar a treballar a Ponamar quan tenia disset anys, empresa fundada a finals del 1974 a Sils per Francisco Ponce, en qui vaig trobar un gran suport durant aquella etapa del divorci, el 2005. Tenir feina fixa i disposar d’avançaments en les remuneracions en determinats moments, quan en vaig tenir necessitat, va ser de gran ajuda per a mi. Entre el 2006 i el 2007 vam iniciar una relació que, en certa manera, certificava la confiança que tots dos ens dispensàvem des de feia temps. Ell sempre ha demostrat una gran talla com a empresari i ha sabut envoltar-se en tot moment d’un equip humà en qui recolzar-se. Home de gran intel·ligència, no és el tipus de persona que es considera omnipotent i capaç de fer-ho tot, sinó algú amb gran capacitat de lideratge, que sap delegar i dota d’autonomia els seus col·laboradors perquè facin créixer la companyia. Sempre hem format un bon tàndem i, a vegades, davant els clients ell exercia el paper més seriós i rigorós mentre jo assumia el contrapunt benvolent i més contemporitzador.

En Joan acompanyà en Francisco a Iugoslàvia en plena guerra dels Balcans

En el pilotatge de Ponamar també cal esmentar el paper d’en Joan, nebot d’en Francisco i un ferm puntal de l’empresa. Mantenim una excel·lent relació amb ell i amb la seva esposa, la Soledad. Igual que jo, té dues filles, l’Adriana, que estudià Direcció d’Empreses i ja s’ha incorporat al mercat laboral, i la Sarai, que s’ha decantat per la Psicologia. Així mateix, cal esmentar el paper d’en Francesc, fill del meu marit i cap de Tràfic a Ponamar. L’altre fill d’en Francisco, en Jordi, estigué vinculat a l’empresa fins l’any passat, tot i que ara ha emprès un nou rumb professional. El grau d’implicació d’en Joan l’ha convertit en un tercer fill per a en Francisco. Sempre amatent per atendre qualsevol necessitat, treballador incansable, si calia anar a Estrasburg perquè sorgia un potencial client que era necessari contrastar, en Joan era el primer a oferir-se com a voluntari. De fet, no tingué inconvenient a acompanyar en Francisco el 1996 a l’antiga Iugoslàvia, en plena guerra, per un transport que va sorgir. Des del passat 15 de febrer, en Joan disposa d’una quarta part de les accions de Ponamar, mentre que en Francisco en concentra el setanta-tres per cent. El meu marit, amb qui sempre hem tingut una gran sintonia malgrat els trenta anys que ens separen, pateix una greu malaltia, la qual cosa ens ha portat a en Joan i a mi a donar continuïtat a la direcció de la companyia tal com ell desitjaria. Ell intentà fins al darrer moment aconseguir el compromís dels seus fills amb l’empresa, però no hi trobà mai el mateix grau d’implicació, raó per la qual va voler confiar el futur de Ponamar en nosaltres.

Un dels reptes del sector rau a canviar-ne la imatge

En Francisco va començar la seva activitat amb la compra d’un camió, amb el qual feia el transport d’aigua de Font Vella. El seu pare treballava com a porter a les instal·lacions que la companyia tenia a Badalona. En Francisco establí contacte amb l’empresa i així inicià una relació que s’ha mantingut al llarg de quaranta anys. És una fita important, perquè gaudir de la confiança d’un gran client, amb els canvis que hi ha hagut en la direcció durant aquestes quatre dècades, no és fàcil. Tot es resumeix a oferir un bon servei, però, també, a una especial capacitat de negociació. Hi va haver un moment en què ens trobàvem excessivament concentrats en Font Vella, la qual cosa resultava perillosa, perquè entràvem en una dependència arriscada, atès que, si perdíem aquest client, ens quedàvem sense activitat. D’aquesta manera, si abans acudíem a negociar amb cert temor de perdre aquest client i això condicionava la nostra capacitat, ara sabem que, en el pitjor dels casos, podem seguir endavant perquè disposem d’alternatives. Malgrat això, a vegades ens hem trobat en situacions paradoxals, com un cop en què havien canviat el cap de transports de la companyia i jo no el coneixia gens. Amb el seu predecessor ja havíem tancat alguns acords i li havia donat referències nostres, com ara la nostra seriositat en el servei, que és un dels aspectes que, com a empresa petita, ens defineix. Un cop conclosa la reunió amb el nou cap de Transports, m’acompanyà a la porta i m’etzibà que tractar amb transportistes és com fer-ho amb els pirates… Encara que ho va dir de manera distesa, la sortida em deixà parada. «No porto pegat a l’ull, com pots veure», li vaig respondre. Sap greu el parer que tenen del sector del transport determinades empreses. Probablement un dels reptes és canviar la imatge pública que projectem. Curiosament, anys enrere els camioners eren professionals ben considerats. Si veies a la carretera un restaurant ple de camions aparcats, sabies que allí s’hi menjava bé. O si tenies qualsevol avaria amb el cotxe, els transportistes s’aturaven per ajudar- te. Ara, però, aquesta assistència desinteressada resulta impossible perquè el tacògraf registra qualsevol incidència i als camioners els exigeixen que arribin a destinació a una hora concreta. Si s’endarrereixen, fins i tot per raons alienes a la seva voluntat, els poden penalitzar i dir-los que fins l’endemà no podran descarregar. Hem assistit a un procés de deshumanització d’aquesta professió, un fet que no és gens positiu.

Un equip de disset professionals més una desena de col·laboradors autònoms

Tot i que en Francisco fundà l’empresa de transports amb l’ajuda d’un soci per raons burocràtiques, sempre ha estat ell qui l’ha pilotada. En un determinat moment volgué batejar-la amb el nom de Ponamar, que al·ludia al començament del seu cognom i del de la seva primera muller, Amargant. La d’en Francisco és la típica companyia que ha anat creixent de mica en mica. Primer, amb el seu camió; després, amb un segon vehicle; més tard, un camió petit… Ara comptem amb tretze camions, la qual cosa ens manté com a una empresa petita però amb certa entitat. Cada dia efectuem mig centenar de càrregues i disposem d’una trentena de clients, malgrat que el volum important el concentren un parell de companyies franceses i dues o tres d’espanyoles. Indirectament també treballem per als cellers de Freixenet, García-Carrión o Jaume Serra. L’equip de Ponamar el formem disset professionals, tretze dels quals són xofers. Cal tenir en compte que també generem llocs de treball de manera indirecta, entre els quals hi ha una desena d’autònoms que col·laboren de manera fixa amb nosaltres, a banda d’altres subcontractacions que fem.

Quan em proposaven quelcom relacionat amb estudiar, m’hi llançava

Poc abans d’iniciar la relació amb en Francisco, vaig obtenir el títol de transportista, tant de viatgers, com d’operador logístic i de mercaderies. Era una època en què el sector de la logística assistí a una important reforma, que reclamava comptar amb aquesta titulació per ocupar llocs de responsabilitat en companyies dedicades al transport. En Francisco, amb una bona visió de futur, va proposar-nos que féssim els tràmits per aconseguir-la al seu fill Francesc, a en Joan, el seu nebot i a mi. Ells, però, només van obtenir el de mercaderies i d’operador logístic. Sempre que em proposaven quelcom relacionat amb estudiar, m’hi llançava. De la nostra promoció, vaig ser l’única dels més de tres-cents candidats que es van presentar que aconseguí el títol de viatgers. Des d’aquella època, he assumit les responsabilitats legals de Ponamar. Amb el pas del temps, he percebut que el món del transport cada cop m’enriqueix més.

Imminents transformacions en el món de la logística

Fins fa mitja dotzena d’anys, combinàvem el transport nacional amb l’internacional. Havíem anat a Itàlia i a diversos països. Però ha arribat un moment en què ens hem adonat que el transport per carretera de llarga distància no té gaire sentit. És per això que cada cop ens centrem més en el transport de proximitat i mirem de rendibilitzar els viatges. Per raons d’eficiència econòmica, de seguretat i fins i tot ecològiques, no és lògic carregar un camió a Madrid i portar la mercaderia cap a Suècia. Resulta més raonable fer servir la xarxa ferroviària, o una bona infraestructura portuària, i un cop a destinació aprofitar les grans plataformes logístiques perquè els tràilers i les furgonetes facin el repartiment als clients. Assistirem en el futur immediat a grans transformacions dins el món de la logística. De fet, gegants com Amazon ja utilitzen tecnologia per aconseguir una millor eficiència per tal de fer arribar les comandes a lloc en temps rècord. El repartiment amb drons cada cop és més a prop, i als Estats Units també s’estan fent proves amb vehicles sense conductor. D’aquí a cinquanta anys probablement no serà gens estrany veure per la Diagonal de Barcelona drons de diferents capacitats volant i transportant mercaderies de tota mena. Farem una comanda d’una determinada quantitat de taronges i, en funció de les necessitats, ens enviaran una nau lleugera que ens lliurarà la mercaderia en un termini màxim de dues hores.

Hi ha companyies que dispensen un tracte poc digne als seus xofers

Mirem de racionalitzar al màxim les nostres expedicions, de manera que, si enviem un camió d’aigua de Sant Hilari a Barcelona, tractem d’assegurar- nos, per exemple, un carregament de cervesa de la capital catalana a S’Agaró. Sobretot, el que transportem és aigua, cervesa, bobines de paper, bobines de coure i material d’obra. No disposem de camions frigorífics, però si sorgeix qualsevol petició que reclami un d’aquests vehicles, el subcontractem. El que no volem és caure en la pràctica errònia en què incorren grans operadors logístics, que constitueixen flotes pròpies amb plantilles desproporcionades que, òbviament, no poden gaudir d’unes condicions dignes de treball. A Ponamar sempre ens hem esforçat a dispensar un tracte adequat als nostres xofers, que com a molt dormen fora de casa tres nits al mes. Hem establert un sistema de dietes que en cobreix les necessitats i, si alguna vegada em truquen a la nit perquè han patit alguna incidència, el primer que faig és preguntar-los si es troben bé. Ells són el nostre principal capital i els camions que condueixen estan assegurats a tot risc, perquè vull dormir tranquil·la. Per experiència, sé que en altres empreses es tracta els transportistes com a números. Això sol passar a les companyies més grans, on hi ha una total despersonalització. Fins i tot, en alguns casos obliguen els xofers a signar pòlisses a favor de l’empresari, de manera que, en cas d’accident, l’assegurança de vida del conductor cobreix el sinistre del camió. Per a mi, això no és una empresa. Com a Ponamar, entenc que tenim una responsabilitat amb vint famílies. Fins i tot, amb les dels treballadors indirectes.

Busquem les rutes més rendibles

Darrerament hem centrat la nostra activitat a Catalunya. La que fem fora solem subcontractar-la. Tot i això, continuem encarregant-nos de fer arribar l’aigua Font Vella a València, Alacant i Múrcia. En l’inici de la crisi, els anys 2007 i 2008, ens va ajudar molt l’exportació, perquè continuàvem fent molts viatges a l’exterior, on s’absorbien les mercaderies i aprofitàvem els viatges d’anada i tornada. Portàvem mercaderia de Suècia fins a Espanya i viceversa. L’activitat, però, va començar a ressentir-se i cada vegada resultava més difícil que les empreses espanyoles fossin receptores de les expedicions que portàvem des del nord. Tot això ens va fer replantejar la nostra orientació i vam començar a buscar rendibilitat, calculant l’euro per quilòmetre. Per exemple, si per anar de Barcelona a València ens paguen quatre-cents euros i per baixar aigua des de Sant Hilari fins a Barcelona ens n’ofereixen dos- cents vint, en proporció ens resulta més interessant la segona ruta. L’empresa té uns costos fixos que no podem evitar. Hem de jugar, doncs, amb els costos variables, buscant el millor preu per quilòmetre. Així mateix, vam aconseguir una reducció de despeses amb una bona idea d’en Francisco, quan el 2008 decidí canviar tots els camions. Teníem la flota envellida i negocià la compra dels nous vehicles, posà preu als vells, buscà autofinançament i, a través d’un leasing, vam passar a disposar d’uns vehicles més eficients, que consumien menys i no passaven pel taller. També obtenim ingressos a través de les comissions, oferint a operadors logístics determinades rutes que ens proposen i que, per raons de rendibilitat, desestimem. Els hi traslladem la proposta amb un petit recàrrec que, en cas d’acceptar, suposa un benefici addicional per a Ponamar.

Caldria un preu homogeni europeu del gasoil per als camions

La rendibilitat que busquem a la nostra empresa és la que ens empenyé a reclamar el cèntim sanitari al seu moment. En guanyar la demanda, vam gaudir d’una important injecció de liquiditat. Poques ajudes rebem de l’Administració. La darrera vegada que vam dur a terme una protesta, i que va fer que l’activitat al transport s’aturés durant tres dies, els polítics cediren i vam aconseguir una millora en forma de petita subvenció trimestral que ara es plantegen suprimir. Com acostuma a passar en aquests casos, sempre hi ha qui actua amb picaresca, s’aprofita de la situació i acaba perjudicant el col·lectiu. Com a empresa, tenim capacitat per negociar el preu del combustible amb els proveïdors. En canvi, els autònoms no disposen de cap marge i han de pagar la tarifa del sortidor. Caldria un preu homogeni a Europa del gasoil per als camions, així com autopistes gratuïtes, en especial en aquells trams en què els transportistes es veuen obligats a fer servir les vies ràpides de peatge.

Pendents de l’autorització municipal per traslladar les instal·lacions

Un dels projectes de Ponamar rau en el trasllat a unes noves instal·lacions. Des de fa vint-i-cinc anys ocupem un mòdul prefabricat a Riudarenes. Disposem d’un terreny on podríem aixecar una nau de cinc-cents metres quadrats i unificar el garatge amb el taller on en Joan fa el manteniment, però fa dos anys i mig que esperem els permisos municipals. Paradoxalment, ha estat més fàcil obtenir el finançament bancari que la llicència urbanística. Ubicat en sòl industrial, el consistori decidí requalificar-lo com a residencial. Amb el nostre arquitecte i el de l’Ajuntament vam buscar una solució provisional, amb una estructura desmuntable si, més endavant, calia retirar-la (i amb la corresponent indemnització). El Departament d’Urbanisme de Girona, però, no autoritzà el projecte i ara estem esperant la resposta a la modificació efectuada per l’arquitecte. Pretenen que marxem al polígon, però em nego a ocupar una nau logística i pagar deu mil euros al mes o comprar-ne una que hagi d’estar pagant fins que la meva filla petita acabi la carrera. En tenim prou amb un lloc on puguem aparcar catorze tràilers.

M’he fet respectar en un món molt masculí

La crisi que em tocà patir no fou la del 2008, sinó la del crac del 2014, quan el meu marit emmalaltí i vaig haver d’afrontar el repte de posar-me al capdavant de la companyia. Mai no m’havia plantejat aquesta faceta ni tinc vocació empresarial; la vida m’ha portat a assumir aquest rol. Abans que empresària em considero persona. I sé que el gran mèrit d’aquesta companyia resideix en el meu home, que la va aixecar, i en tot l’equip humà que dia a dia continua fent-la créixer. En una empresa gran potser tens capacitat per triar el vessant que més t’agrada desenvolupar, però en una firma com aquesta cal arremangar-se i fer front a les diferents tasques. Ara començo a gaudir d’aquest paper perquè he anat delegant tot allò que no em veig capaç de fer bé. Quan no tens prou seguretat en tu mateixa, t’has d’envoltar de persones de confiança que t’ajudin a tirar endavant. El món del transport és molt masculí i estic envoltada d’homes, però he aconseguit ser respectada i això per a mi és molt important. Només confio que les meves filles puguin arribar a exercir la maternitat d’una manera més natural de com jo l’he hagut de viure. Perquè la companyia representa molt per a mi, però les meves filles encara signifiquen molt més.