Text del 26/03/2019

Innovació i sostenibilitat són els pilars sobre els quals reposen la companyia impulsada per aquesta professional, que ha estat capaç de competir amb les grans multinacionals que dominen el mercat dels detergents. A més de desenvolupar la seva pròpia identitat, ofereix a les firmes de la distribució solucions de neteja amb marca blanca que es diferencien clarament de la resta de productes. El valor diferencial sovint rau en l’envàs, evidenciant el compromís d’aquesta jove empresa amb el medi ambient.

Llafranc, el meu recer de calma

Si hagués de definir la meva infantesa en una paraula… aquesta seria «felicitat»; i si hagués d’escollir un lloc on ubicar-la, sens dubte em traslladaria a Llafranc. Aquells primers anys de la meva vida estigueren marcats pels estius que gaudíem a la Costa Brava amb els pares i germans. Els primers tres anys, dels quals pràcticament no en recordo res, invertíem les vacances a Sant Feliu de Guíxols, però els següents acudírem invariablement a Llafranc, una vila que em captivà de manera definitiva, com ho demostra el fet que, en l’actualitat, hi tenim apartament i hi residim a l’estiu. En aquells primers anys d’estiueig ens allotjàvem a l’hotel Casamar, un establiment molt familiar que propiciava la relació amb els altres hostes i que permeté que hi forgés les millors amistats. Cada agost, i durant quinze dies, hi coincidíem les mateixes famílies, amb les quals organitzàvem diferents activitats, inclòs un show que rematava les vacances al final de l’estada i en el qual interveníem la colla de la meva generació. Quan ja era una adolescent, amb catorze o quinze anys, els pares decidiren comprar-hi un apartament. El meu somni és acabar vivint a Llafranc tot l’any, perquè allà tinc els meus millors amics i és un poble que em torna al meu estat de benestar. Llafranc em transmet calma i ha esdevingut el meu millor recer.

El pare es convertí en el mecànic del pilot de ral·lis Jaume Pons

Una de les millors amigues que tinc a Llafranc és la Maria Casellas, que amb el seu germà Quim decidí explotar el restaurant de l’Hotel Casamar. Recordo que un dia m’envià un missatge dient-me que estava «estrellada»; un enigmàtic missatge que no vaig destriar fins que vaig veure les notícies a la televisió, en què informaven que l’establiment havia aconseguit una estrella Michelin, distinció ben merescuda tot i no haver-la buscada perquè la seva excel·lència professional només és equiparable a la de la seva amistat. El meu progenitor, Jaume Jordà, era mecànic de professió i un apassionat dels ral·lis. Coneixem Llafranc gràcies a ell, ja que va assistir-hi al Ral·li Costa Brava. Fou a través dels ral·lis que el pare teixí una estreta amistat amb una persona que seria significativa a la seva vida: el pilot Jaume Pons, Pons, a qui coneixia d’haver estat veïns a Manlleu. Es van trobar en el decurs d’una edició del Ral·li Catalunya i el pare es convertí en el seu mecànic, la qual cosa comportava que tant ell com la mare encara fessin un seguiment més exhaustiu d’aquelles proves automobilístiques. Antonio Zanini, campió d’Europa de ral·lis i nou vegades campió d’Espanya, també formava part del cercle d’amistats del pare.

Salvar la vida gràcies a fer-se el mort

La meva vida ve marcada per la humilitat, l’esforç i el sacrifici. És l’herència dels orígens tant del pare com de la mare, nascuts en famílies modestes que hagueren de treballar de valent per tirar endavant. L’avi patern, en Joan, era pagès, tot i que també acabà treballant en una de les fàbriques de Manlleu. Li correspongué combatre a la Guerra Civil, on estigué a punt de deixar-se la pell. Moltes vegades m’havia explicat aquell capítol, en què els rojos els sorprengueren i on ell quedà ferit. Es va fer el mort i això el va salvar, perquè ajagut a terra sentia com els enemics comentaven «aquest el remato», «aquest no paga la pena que ja és mort»… Tanmateix, d’aquell episodi en quedà molt coix la resta dels seus dies. Aquella circumstància també propicià, però, que conegués la seva muller, la meva àvia, que era infermera i que participà en la seva curació. Així com l’avi va viure amb nosaltres tota la vida, no vaig tenir oportunitat de conèixer l’àvia perquè morí ben jove a causa d’un càncer. El pare, que tenia un germà més gran, solament comptava divuit anys quan es produí el seu traspàs. Ell hauria volgut estudiar Enginyeria Mecànica, però la migrada economia familiar només permeté que fos l’oncle qui pogués fer carrera. Molt probablement per aquesta experiència sempre va lluitar perquè tant els meus germans com jo gaudíssim d’una bona formació. Mai no ens obligà a estudiar, però sí que ens subratllava que la formació resulta bàsica per prosperar i, a la vegada, esdevé un luxe.

Ens educaren en valors de respecte als altres i transmetent-nos molta estimació

Per la banda materna, no vaig conèixer l’avi però sí l’àvia Montserrat, que vivia a Cabrianes, a la comarca del Bages. Aquella també era una família humil –amb sis fills–, la qual cosa obligà la meva mare a espavilar-se des de ben jove. Només tenia catorze anys quan marxà a viure amb una família a Manlleu, on començaria a treballar en una carnisseria. Fou en aquesta vila osonenca on conegué el meu pare un dia que hi portà el cotxe a reparar. Del seu matrimoni en naixeríem tres fills: en Jaume, quatre anys més gran que jo; l’Anna, que és la benjamina i amb qui em porto cinc anys, i jo. La relació amb els meus germans ha estat exquisida des de la infantesa, quan compartíem jocs tant als carrers de Llafranc com al veïnat de Manlleu. En Jaume, per la seva condició de primogènit, sempre fou un mirall per a mi. En ell trobava la protecció que jo sempre vaig dispensar a l’Anna, que acusà molts problemes de salut atès que no li havien detectat que patia hemofília. Fou arran d’una intervenció quan se’n van adonar, a causa de les hemorràgies constants que sofria. Hem tingut la sort de compartir un extraordinari ambient familiar, on els pares no tan sols ens han educat en valors i ens han fet créixer observant respecte als altres sinó que també ens han transmès molta estimació.

Al taller del pare vaig aprendre què significa tirar endavant un negoci amb una estructura modesta

Vivíem passat el pont de can Moles, al barri de Vista Alegre, una zona pertanyent a Manlleu però que quedava a mig camí de Vic. Això comportava que, quan érem nens, ens haguessin d’acompanyar amb cotxe a l’escola i a tot arreu. La mare era el pilar de casa i sobre qui descansava la responsabilitat d’aquella llar on convivíem tres generacions; amb un avi que, probablement en haver enviudat tan aviat, defugia la soledat i no deixava de petja els pares. Fins i tot si un dia decidien anar al cinema, l’avi Joan s’hi unia. A banda de les tasques domèstiques, la mare ajudava el pare en el taller mecànic, tot assumint-ne la gestió administrativa. Que el taller fos a casa facilitava aquesta col·laboració, a la qual també em vaig sumar als estius, a partir dels nou anys. Així vaig familiaritzar-me amb la confecció de factures, la classificació d’albarans i altres tasques d’oficina. La meva ajuda acabà traspassant la purament administrativa, atès que també em dedicava a les maniobres d’entrada i sortida dels vehicles del taller. Això em permeté que, un cop arribat el moment de treure’m el carnet de conduir, en tingués prou amb quatre pràctiques per obtenir la llicència. No cal dir que, tot plegat, al taller mecànic del pare hi vaig adquirir una bona experiència, sobretot perquè vaig aprendre el que significa tirar endavant un negoci amb una estructura modesta i on és necessari que tothom hi aporti.

Treballàrem cooperativament amb els germans Ferrer per aconseguir un trampolí

En aquella època, el jovent ens espavilàvem molt per aconseguir els nostres objectius. Pocs capricis teníem perquè havíem après a ser feliços amb l’escassetat de mitjans. Un dels nostres plaers recordo que era anar a banyar- nos a casa d’uns veïns que eren bessons, en Pep i en Llucià Ferrer. Aquest últim avui dia ha esdevingut molt popular a Catalunya per les seves freqüents aparicions a la ràdio i a la televisió. Amb ells organitzàvem molts jocs i sortides, i un dia vam convenir que seria divertit installar un trampolí a aquella piscina que constituïa un autèntic punt de trobada de tot el veïnat. Quan ho proposàrem als pares, ens convidaren a aconseguir els diners per comprar-lo venent fruita de l’hort de l’avi. Dit i fet, acceptàrem al repte i no només ens limitàrem a collir cireres, pastanagues, etc., sinó que també férem recapte de joguines velles i objectes que a casa eren malendreços, i començàrem la inusual tasca comercial. Estàvem molt ben compenetrats; talment una cooperativa: en Llucià aturava els cotxes, un altre pregonava la mercaderia, el de més enllà s’encarregava de l’administració… No cal dir que assolírem l’objectiu. Érem una colla molt ben avinguda, i en Pep i en Llucià els considero com uns germans, perquè junts vam aprendre a nedar i a anar en bicicleta. Passàvem el dia al carrer, convocant-nos amb un característic crit de guerra quan acabàvem els deures i podíem sortir a jugar i compartir aventures.

Tocar el piano m’ajuda a relaxar-me

Sempre he estat una persona molt activa, amant de l’esport. A banda d’anar en bicicleta, m’agrada molt caminar, tota la vida he practicat gimnàstica i ara em dedico al ioga i al pàdel. Així mateix, una altra de les meves passions és la música. Quan era petita, vaig començar a tocar el piano. Tanmateix, la manca de temps per compatibilitzar-ho amb els estudis em portà a abandonar aquella incipient carrera artística. Tot i això, de gran he pogut recuperar aquesta activitat, ja que el meu fill, en Pep –que ara té vuit anys–, el toca. Quan el sento, no puc evitar d’agafar una partitura i posar-me al seu costat per tocar a quatre mans. És una pràctica que no només m’agrada sinó que m’ajuda molt a relaxar-me. Però amb el piano, com amb la resta d’instruments, passa com amb els idiomes: si deixes de practicar-los, en perds ràpidament el domini. Mai no li agrairé prou a la mare que ens obligués a aprendre’n; i ara em fa molta il·lusió que el meu fill pugui gaudir del plaer de la música.

Com és d’enriquidor viatjar

La música també m’agrada gaudir-la amb l’assistència a concerts, igual que gaudeixo molt viatjant. Els viatges representen una altra de les passions que he alimentat des que vaig començar a guanyar-me la vida i que comparteixo amb el meu marit, en Carles. Amb ell hem fet viatges molt singulars, que han suposat experiències inoblidables. Recordo una vegada que anàrem a Cuba i ell, que també és molt esportista, havia de participar en una carrera ciclista molt exigent, la Titan Tropic. Patí un accident i es trencà la clavícula. Els meus pares i jo ens trobàvem a l’altra punta de l’illa i poder retrobar-nos fou tota una odissea. Ens agraden els viatges autèntics, lluny dels circuits tradicionals, tot i que sense exposar-nos a excessius riscos. L’any passat, per exemple, vam viatjar a Colòmbia, un país que abans resultava prohibitiu per raons de seguretat. Vam conèixer un nadiu que ens oferí una ruta increïble, desconeguda, que ens permeté visitar paradisos verges i amagats; sense ometre ciutats com Cartagena d’Índies, que és preciosa. Amb el nostre fill també viatgem perquè vull que visqui aquestes experiències i descobreixi com és d’enriquidor veure món. Ara no fa gaire que hem tornat del Japó i, quan tenia sis anys, vam estar a les Filipines, en una vivència que segur que mai no oblidarà, atès que ens vam allotjar a casa d’una noia, en un poble on s’arribava a peu després de dues hores de camí. Ens vam haver d’allotjar en un lloc on havies d’utilitzar els gibrells com a dutxes i on l’aigua només sortia a una temperatura. Gràcies a haver viscut aquell episodi, ara atorga un valor especial al fet de gaudir d’aigua calenta o de llum.

Caixa Manlleu m’encarregà calcular la rendibilitat de cadascun dels seus productes

La meva formació escolar s’inicià al col·legi del Carme de Manlleu, un centre concertat on vaig poder constatar que les ciències m’eren més afins que no pas les lletres, com li havia ocorregut a la mare. Tant les matemàtiques com la física o la química em seduïen, i això faria que una amiga, Marta Alsina, m’aconsellés que fes estadística, una carrera que començaria a Barcelona després de l’etapa d’institut a la mateixa vila osonenca que m’havia vist néixer. La carrera no resultà gens fàcil, però em resultà força engrescadora perquè sabia que hi havia moltes sortides professionals i no em costaria trobar feina. Ja ho vaig constatar a Caixa Manlleu, quan vaig començar a fer pràctiques en el departament d’estudis i on em demanaren que calculés la rendibilitat que els clients podien obtenir amb cada producte que els podien oferir. Els vaig fer l’estudi i la formulació; una feina ingent que en aquella època reclamava molta programació. Un matemàtic de l’entitat validà els resultats obtinguts i, satisfets com quedaren, m’oferiren de continuar, de manera que hi anava tots els dijous per seguir desenvolupant-hi aquella tasca.

Entre l’ImpeVic i l’empresa Proquimia

Aquesta responsabilitat a Caixa Manlleu la vaig compatibilitzar amb el darrer any de carrera i, en llicenciar-me, al setembre vaig incorporar-me a l’Institut Municipal de Promoció i Econòmic de Vic, l’ImpeVic. Volien crear un departament d’anàlisis que els permetés calcular el trànsit de visitants a la fira i elaborar estadístiques que permetessin conèixer els hàbits de la població i d’aquells que hi anàvem com a visitants, gràcies a les diferents fires que es programaven. Van deixar-me plena autonomia per desenvolupar la feina i vam aconseguir un mètode de càlcul que permetia conèixer quanta gent visitava el Mercat del Ram, el Mercat de Música Viva, quanta gent hi arribava en tren… Tot això els permetia avaluar aspectes a millorar a les fires, a la vegada que servia per impulsar nous certàmens. A l’ImpeVic vaig invertir-hi prop de quatre anys, encadenant contractes anuals que no podien ser més extensos per raons formals, tot i que me’ls anaven renovant. Un dia em contactaren del departament d’estudis de mercat de Proquimia, una companyia vigatana dedicada a la fabricació i comercialització d’especialitats químiques, interessada en els meus serveis per cobrir una baixa maternal. Vaig decidir compaginar ambdues feines durant aquell mig any en què durava el permís de maternitat. En la primera etapa, vaig coincidir amb la persona que havia de substituir, que només em feia introduir dades. Vaig constatar que la feina que ella feia en una setmana jo la completava en tot just una hora gràcies als coneixements que havia adquirit en la meva època universitària. Durant les poques setmanes de coincidència amb ella afloraren algunes desavinences, perquè teníem un tarannà molt diferent davant les tasques a realitzar. En la seva absència, vaig desenvolupar tasques complementàries, com ara de màrqueting o d’elaboració de conclusions. Quan ella es reincorporà a la feina, s’adonà que el departament havia canviat com un mitjó.

Un any amb un ritme frenètic però amb un final molt feliç

El director de l’ImpeVic, coneixedor de la meva situació, m’aconsellà que aprofités l’oportunitat a Proquimia. A ell li semblava injust que, en ser contractes de confiança, a l’Institut Municipal no em poguessin oferir més que contractes anuals, raó per la qual, malgrat que li dolia que abandonés l’ImpeVic, m’animà a continuar la meva carrera a la companyia química. En aquell moment, els responsables de Proquimia m’oferiren fer-me càrrec del nou departament de màrqueting operacional, mentre que la noia a qui havia substituït assumiria el màrqueting estratègic. No obstant això, ella va decidir abandonar la companyia i inicià un nou repte professional, i d’aquesta forma vaig començar a assumir per complet el departament de màrqueting de l’empresa. Atès que no tenia prou formació en Màrqueting, vaig sol·licitar fer un màster. Accediren a collaborar amb la formació del programa de direcció de Màrqueting a ESADE, en una decisió que comportà un any frenètic que canvià definitivament la meva vida. D’una banda, foren dotze mesos amb un ritme infernal, perquè treballava des de les vuit del matí fins a les sis de la tarda a Proquimia; viatjava a Barcelona per assistir a classe de set a deu del vespre, per a continuació encadenar amb l’estudi en grup de diversos casos, la qual cosa provocava que arribés a casa a les dues de la matinada… per tornar a la feina a les vuit. En aquell temps, ESADE reclamava que, per fer el màster, els alumnes estiguessin en actiu. Però allò comportava que molts acabessin abandonant la feina. Jo mateixa vaig patir molt per poder compatibilitzar ambdues coses i vaig arribar a perdre prop de vuit quilos. Probablement aquella situació fou determinant perquè una relació de parella de gairebé deu anys quedés dinamitada. Tanmateix, aquell fou un any que em regalà també coses molt importants, com ara conèixer a qui avui és el meu marit.

Amb la voluntat de demostrar-me a mi mateixa la meva capacitat de posar en marxa un projecte propi

El meu marit és el director general de Proquimia i la segona generació d’aquesta companyia fundada a principis dels setanta pel seu pare. La seva activitat se centra, bàsicament, en els detergents industrials, tot i que també desenvolupa tractaments químics. Treballa per a un gran rang de sectors: hotels, bars, restaurants, indústries químiques, alimentàries, d’automoció, transports… És una firma molt pionera, present a prop d’una vintena de països, que ha parat molta atenció a la preservació del medi ambient, cosa que li ha comportat el reconeixement del mercat, i fins i tot diversos premis. Amb en Carles ens vam casar el 2007, moment en què vaig considerar adient crear la meva pròpia empresa. Valoro molt la independència i volia demostrar-me a mi mateixa que era capaç de posar en marxa el meu projecte com a emprenedora. En els darrers mesos, el meu departament havia anat adquirint dimensió i havia anat envoltant-me d’un equip de mitja dotzena de professionals. És per això que, quan vaig proposar-li al meu marit d’endegar la meva companyia, tot i donar-me el seu suport incondicional, em suggerí que continués assumint les regnes del màrqueting de Proquimia. Vaig accedir a la proposta i, inicialment, compatibilitzava les dues feines, un fet, d’altra banda, que econòmicament resultava molt atractiu. Tanmateix, arribà un moment en què vaig adonar-me que era molt feixuc compaginar les dues tasques i vaig decidir centrar-me en la meva empresa, Careli 2007, tot i que encara gestiono una petita part del màrqueting estratègic de Proquimia.

Careli, fent front a les grans multinacionals amb audàcia

La meva empresa va néixer amb la vocació d’introduir-se en el sector dels detergents domèstics amb un producte que fins llavors no havia plantejat ningú: detergents concentrats envasats en càpsules hidrosolubles, i cobertes amb un film que es dissol en contacte amb l’aigua. En la meva etapa a Proquimia ja havíem promogut l’ús d’aquesta solució per a establiments hotelers, a fi d’evitar que els operaris haguessin d’anar carregats amb garrafes grans de detergent. Així com el meu marit mostrà una confiança cega en el meu projecte, el nostre primer client vaticinà que no prosperaria; entre altres raons, perquè aquest és un sector dominat per grans companyies multinacionals. Fer front a aquests monstres constituïa un repte només a l’alçada dels audaços. Tot i això, m’assistia la raó, perquè resultava absurd que els consumidors carreguessin amb contenidors de cinc quilos de detergent podent optar per un producte equivalent concentrat i molt més fàcil de traginar. A banda que, des del punt de vista de la sostenibilitat, també es revelava com una solució molt més lògica perquè s’estalviava el plàstic dels contenidors (a més del consum d’energia derivat del pes del transport, amb les conseqüents emissions de CO2 a l’atmosfera que tot això comporta). Les càpsules esdevenen més pràctiques perquè no es perd producte per les canonades, ja que les dosis que oferim són les recomanades per a cada rentada.

Les grans distribuïdores només situaven marca blanca i producte estrella al lineal

Vam néixer amb la vocació de fer marques blanques per ales grans distribuïdores i també vam crear la nostra pròpia marca. Trobar el nom adient no fou una tasca fàcil. A Proquimia havíem batejat aquest tipus de productes pel al sector industrial amb el nom de Xop, associada a l’onomatopeia que descriu l’entrada de la càpsula en l’aigua. Posteriorment, se’ns acudí Flopp, tot i que hi havia el problema que, en anglès, flop equival a «fracàs», raó per la qual calia allunyar-se d’aquesta denominació. Floppy fou una altra de les opcions que contemplàrem, malgrat que la seva traducció de l’anglès ens portava a «flexible». Finalment, escollírem Flopp, que sonava bé en múltiples idiomes, tot convençuts que seríem capaços de fer del «fracàs» una oportunitat. Un cop teníem el producte ben identificat amb la marca, el repte era aconseguir que les firmes de la distribució ens atorguessin espai en els lineals dels supermercats. La primera entrevista fou amb El Corte Inglés, de la qual en vaig sortir molt desanimada perquè em recomanaren esperar que alguna multinacional llancés un producte similar i, llavors, ens tornéssim a veure. Sortosament, vaig trobar millor resposta a Carrefour, on després de mesos insistint vaig aconseguir que em rebés la senyora Ana Labrador, que m’expressà el seu entusiasme per la innovació que li presentava. Li vaig demanar que m’oferís una oportunitat per poder contrastar l’acceptació del producte en el mercat. Ens enfrontàvem, tanmateix, a un problema conjuntural: ens trobàvem en plena crisi i les empreses distribuïdores havien decidit retirar dels seus prestatges allò que no funcionava, tot reservant l’espai dels lineals a les seves marques blanques i als productes estrella i irrenunciables. Era una època en què no assumien riscos, i menys amb articles i marques que encara no gaudien del reconeixement del mercat, entre altres raons perquè encara no havien pogut debutar-hi.

Sense el suport extern de Proquimia, Careli no hauria prosperat

Tot i la política comercial que llavors aplicava Carrefour –com la resta d’empreses competidores de la distribució–, l’Ana em concedí una oportunitat, raó per la qual li estaré sempre agraïda, ja que sense la seva confiança avui Careli no existiria. A part de llançar al mercat la seva pròpia marca (FLOPP, detergents envasats en càpsules hidrosolubles), Careli també va veure oportunitats amb productes més específics, com ara un netejador de cafeteres. Era una època en què tothom s’havia abocat a les exitoses màquines Nespresso però ningú no les netejava, malgrat que la calç i altres residus n’obturaven els conductes i en comprometien el bon funcionament, i fins i tot la salubritat del producte. Així mateix, també introduírem a Carrefour unes càpsules per a la neteja de babycooks, els estris per preparar menjar per a nadons i que tant s’han popularitzat darrerament. Són productes concebuts des de Careli i fabricats per Proquimia. Fou tan senzill com demanar-li al meu marit, químic de professió, que ens produís una solució amb aquestes característiques perquè la seva empresa la desenvolupés. Sense aquest suport extern de Proquimia, Careli no hauria pogut tirar endavant. La meva empresa ha aprofitat en certa manera l’estructura organitzativa de Proquimia, i Proquimia s’ha beneficiat del mercat que els hem obert.

Aposta sostenible que ens permeté diferenciar-nos davant el líder del mercat

La prova funcionà i, de seguida, despertàrem l’interès d’altres operadors, com per exemple la cadena alemanya Aldi. El seu director adjunt nacional de Compres –en aquells moments, el Sr. Aitor Errazú– va arriscar-se en posar el nostre producte als lineals amb la seva marca; un producte innovador com era en aquells moments un detergent en càpsules i, a més, fent-ho de la mà d’un nou fabricant. El test resultà exitós, com ho demostra que ara mateix comercialitzen vuit referències que els fabriquem. Van saber apreciar la nostra diferenciació, perquè el nostre tarannà defuig la competència en costos. Tradicionalment, les empreses que s’orienten a la marca blanca ofereixen productes ja existents al mercat, que només es distingeixen pel canvi d’etiqueta segons l’empresa de distribució a la qual van adreçades, basant la seva estratègia en el preu. Nosaltres hem optat per brindar servei, diferenciació i adaptació del producte a cada client, amb articles innovadors i, alhora, amb una clara aposta per la sostenibilitat (ja que vaig buscar un posicionament clarament ecofriendly). Una de les marques líders al mercat, pertanyent a una d’aquestes grans multinacionals, llançà al seu dia unes càpsules de detergent per a la roba. Diverses firmes de la distribució s’interessaren per si els podíem oferir un producte equiparable amb marca blanca. Fidels a aquest compromís de servei i amb la preservació del medi ambient, basàrem part de la nostra estratègia diferencial en l’envàs. Mentre que aquella companyia servia les càpsules amb unes terrines de plàstic gruixut que pesaven setanta-sis grams aproximadament, Careli va recórrer al doypack, un packaging flexible de tot just uns onze grams que suposava una clara reducció de plàstic i que es podia servir amb la mida i el color que cada client sol·licités. L’objectiu era convertir-nos en un partner per al nostre client, tot oferint-li crear la seva marca com a ell li agradaria. Tots aquests resultats van lligats a tenir un equip de persones compromeses amb el projecte i que s’ha anat formant de mica en mica. No puc deixar de destacar l’esforç i la qualitat humana de l’Arola, l’Eva, en Nacho, en Sergi, en Ferran i la Sara.

Uns productes tan pioners que han penetrat en les grans cadenes de la distribució

A poc a poc, ens vam anar consolidant en el mercat, tant amb els nostres productes amb la marca del distribuïdor com, també, amb Flopp, que de mica en mica agafà protagonisme en els lineals dels supermercats. Així mateix, el nostre esforç s’ha vist recompensat, no només amb l’acceptació per part dels consumidors, sinó també amb el reconeixement de la indústria, que ens ha atorgat diversos premis, alguns dels quals fan precisament referència a la nostra aposta sostenible. En l’actualitat ja acumulem cinc guardons com a Producte de l’Any. És un reconeixement a la nostra tasca innovadora, que ens ha portat a analitzar constantment el mercat per buscar alternatives diferenciadores. És justament aquesta inquietud la que propicià que detectés que al mercat proliferava la càpsula sòlida, que tot i ser eficient quant a la rentada, erosiona la capa protectora de la vaixella. Atès que majoritàriament es fan servir programes curts al rentaplats, vaig decidir llançar unes càpsules de gel amb sistemes enzimàtics que devoren els residus. Una vegada més, vam demostrar el nostre caràcter pioner, i cadenes com Eroski, Caprabo, Clarel, Aldi, Lidl, Dia, Consum, Plusfresc, Spar, Bon Preu, Costo, Alcampo, Carrefour, etc., les han incorporades als seus lineals. El mateix ha passat amb els detergents per a la roba en càpsules, ja que Careli ha presentat una sèrie de productes on hem tingut en compte les circumstàncies actuals: avui dia la roba és molt més sintètica i els rentats són més curts i a baixes temperatures. Per això oferim detergents higienitzants, detergents ecològics, detergents per a la roba dels bebès, i detergents amb suavitzant incorporat. Per a la neteja del terra vam ser pioners en oferir unes càpsules que afavoreixen la dosi justa de producte i eviten una sobredosificació, assolint d’aquesta manera l’aspecte final desitjat: brillantor i netedat.

Que Flopp es comprés a Amazon confirmava que la marca era acceptada pel mercat

Un dels frens al creixement era la difícil introducció als diferents lineals del canal i també la impossibilitat de realitzar campanyes publicitàries a la televisió, que és una de les claus en què basen el seu èxit les grans multinacionals, que també gaudeixen de capital per guanyar posicionament en els lineals dels supermercats, on les cadenes demanen accions promocionals. L’únic que jo podia permetre’m era reduir els marges en benefici del consumidor. La satisfacció residia a comprovar la resposta del mercat, que malgrat competir amb aquells monstres i en una clara inferioritat de condicions, Flopp obtenia una bona resposta i els seus productes eren exposats a aquells lineals que ens ho permetien; el consumidor lliurement ens seleccionava malgrat no haver fet comunicació. La sorpresa fou comprovar que el nostre producte també era adquirit a Amazon. Que el públic busqués Flopp al gegant nord-americà del comerç electrònic era la confirmació que la marca era acceptada pel mercat.

Samarretes trencadores per visualitzar el nostre compromís amb el planeta

Recentment hem començat a fer comunicació, però també d’una manera alternativa i innovadora. Ha estat a través d’una campanya de sensibilització amb els problemes mediambientals i que ha merescut un nou premi. L’hem fet mitjançant unes samarretes estampades amb paisatges naturals contaminats amb plàstics; una realitat lamentablement creixent i molt preocupant. Gràcies a haver fet aquests dissenys amb capes superposades, un cop les samarretes han estat rentades amb Flopp, els plàstics desapareixen i els paisatges recuperen el seu aspecte original. És una manera de visualitzar el compromís de la nostra marca amb el planeta i associar-la amb la filosofia ecofriendly. Les samarretes les venem a Amazon i els beneficis van destinats a la World Wildlife Foundation, la principal organització internacional independent orientada a la preservació de la natura i el medi ambient. La nostra aposta sostenible queda patent amb els productes certificats amb l’etiqueta ecològica Europea (Ecolabel), a més del recentment estrenat packaging, que és biodegradable i compostable, eliminació del plàstic. Al principi costà materialitzar aquest propòsit, perquè el nostre proveïdor no estava prou preparat. És el problema amb què et pots trobar a vegades per ser massa innovador… Aquests envasos, per les seves característiques, encareixen el producte; però hem apostat per no traslladar-ho al consumidor a canvi de minimitzar l’impacte promocional als lineals. A Espanya cada any es generen cent noranta-tres milions d’envasos de detergent i només se’n reciclen la meitat. Hi ha raons, doncs, per treballar en aquesta línia. Prova d’això és que ens estan copiant.

El meu fill Pep constitueix la prioritat de la meva vida

La meva condició de dona m’ha fet més difícil la vida personal però no la professional. He tingut la sort de comptar amb un home que sempre m’ha animat en els meus projectes. Quan l’empresa arrencava, el 2010, fou una etapa complexa, en què em veia desbordada per la feina i acabava de néixer en Pep. Tot just vaig permetre’m un mes de baixa de maternitat. Sortosament, vaig trobar en la mare un suport impagable. Ella es feia càrrec del meu fill al matí i jo me’n cuidava a la tarda, perquè no volia delegar en ningú la cura d’en Pep. Els homes ho tenen més fàcil, però les mares, tot i que s’ha avançat en l’equiparació de gènere, encara assumim molta tasca domèstica i això inclou l’atenció dels fills. Ser mare m’ha ajudat a gestionar millor el temps, malgrat que això no evita que el meu ritme de feina sigui trepidant. La satisfacció dels resultats, tanmateix, compensa, com també el temps que puc compartir amb el meu fill, que constitueix la principal prioritat de la meva existència. Ell m’ha ensenyat a ser pacient i a atorgar valor a altres facetes de la vida. I em satisfà pensar que, vetllant pel planeta, estic sobretot vetllant pel futur del meu fill.