Text del 01/10/2018
Desitjaria que aquest llibre esdevingués un mirall. Un mirall on totes les dones poguessin veure’s reflectides en els testimonis de les diferents empre- sàries que expliquen la seva experiència. Perquè és així, donant fe d’aquestes històries, que farem patent la normalitat d’una situació que, lamentablement, a ulls de l’opinió pública esdevé atípica.
Jo també vaig tenir el meu propi mirall. Vaig trobar-lo a casa, en la figura de la meva mare. Érem set germans i ella hagué de fer-se càrrec de nosaltres després de la mort prematura del pare. Dona decidida i amb empenta, no li tremolaren les mans quan hagué d’agafar les regnes de l’agència de duanes i de la coordinació dels més de quaranta treballadors de la plantilla.
El seu exemple fou molt important per a mi, que tenia setze anys quan vaig quedar òrfena de pare. I és per això que, havent posat al món sis fills, vaig decidir que era el moment d’emprendre una aventura professional. Volia demostrar- me que era capaç de compatibilitzar l’atenció als fills amb una feina fora de casa. La independència econòmica assolida em permetria, així mateix, fer front a qualsevol contingència similar a la viscuda per la meva mare.
També, confiava que aquesta decisió seria per als meus fills (especialment per a les tres noies) un mirall semblant al que vaig trobar jo en la mare. El meu principal desig en la tasca d’ajudar-los a créixer no era altre que algun dia arribessin a ser plenament independents. Com en la majoria de casos, la millor lliçó és predicar amb l’exemple.
No em resultà fàcil fer-me un lloc en el mercat laboral. Amb el Batxillerat com a únic aval acadèmic, em vaig sentir limitada a l’hora de trobar una feina amb la qual em sentís personalment realitzada. La meva habilitat amb els idiomes (alemany, anglès, francès i italià) m’obrí les portes a exercir com a comercial; una posició que a priori sembla de difícil conciliació amb les obligacions que com a mare m’imposava.
Però no només vaig demostrar capacitat per organitzar-me i ser resolutiva a la feina, sinó que vaig anar assumint cada cop més responsabilitats a l’empresa. He d’agrair el suport trobat en el meu marit, que no només m’esperonà a continuar la carrera professional, sinó que es féu càrrec de les tasques domèstiques quan els viatges o altres compromisos m’impedien atendre-les.
Al llarg de la meva dilatada trajectòria vaig poder constatar que a la mitja dotzena de sectors en els quals em movia, amb prou feines hi havia cap dona com a cap de compres. Les escasses que vaig trobar-m’hi, però, puc assegurar que eren molt més exigents a l’hora de prendre una decisió, la qual cosa crec que diu molt a favor de les professionals femenines.
En arribar als seixanta-cinc anys, vaig decidir jubilar-me i gaudir tant del meu marit com de les activitats que no m’era possible dur a terme quan treballava. I un dels gaudis més grans el trobo veient els meus fills triomfant en les seves respectives professions; constatant que potser ells també van saber trobar en mi ni que fos un petit tros de mirall que els servís de referència, i confiant que ells també es mostraran davant dels meus néts com a exemple. Com també és un exemple aquest llibre que avui teniu a les mans.
