PC, 16è VOLUM. Especialitats mèdiques de Barcelona, I

JOAN ANTONI VANRELL DÍAZ

OBSTETRÍCIA I GINECOLOGIA – REPRODUCCIÓ

Text del 2004

“Manca que la fecundació in vitro estigui a l’abast de tots els ciutadans, però no trigarà gaire a estar-ho”

La subespecialització de la medicina es fa palesa gràficament en l’organització interna dels hospitals, la magnitud d’alguns dels quals pot elevar al màxim la subdivisió dels serveis. L’Hospital Clínic és un dels grans centres hospitalaris de Catalunya, i el doctor Joan Antoni Vanrell n’és el cap de servei de ginecologia i obstetrícia. Per al doctor, la subdivisió és inherent a l’especialitat: Has d’aconseguir que el teu equip abasti poques àrees però que les domini, així pot adquirir rellevància en recerca i en assistència. Ginecologia i obstetrícia és una especialitat tan gran que no permet  dominar-la tota. A més de reduir la responsabilitat del metge, la subespecialització és imprescindible en una medicina hospitalària d’equip, permet aprofundir en la tècnica i en els terrenys més difícils.”

El doctor Vanrell ja va percebre la necessitat d’especialitzar-se quan estudiava medicina: És clar que no pots ser un expert en tot, i la ginecologia l’havia viscut de petit, vaig saber abans d’on venien els nens que qui eren els Reis Mags.”

Els pares del doctor eren ginecòlegs: La mare va ser la primera ginecòloga de l’Hospital de Sant Pau i la sisena a Catalunya, i el meu pare va guanyar la plaça a què ella aspirava, però després es van casar.”

Del seu pare, el doctor afirma haver heretat també la vocació docent: Ell no va poder obtenir la càtedra a causa de la Guerra Civil. També va influir la formació que vaig rebre a la facultat als anys seixanta, amb mancances materials i pedagògiques, cosa que va fer adonar-me del que em podien haver ensenyat. La superació de tot allò que has viscut és una manera d’esperonar-te.”

En la tria d’una especialitat el doctor reconeix també la força de la casualitat: Per l’especialitat tens menys vocació que per la medicina en general, t’hi porten més les circumstàncies.”

I destaca el fet que va canviar la seva carrera professional: Jo era metge consultor a la Maternitat Municipal, i l’any 1969 el professor González Merlo em va oferir ser professor ajudant a l’Hospital Clínic, a la seva càtedra, on finalment l’he substituït. És un home que admiro i que m’ha ensenyat molt.”

Al cap de poc temps va ser cap del servei de ginecologia: Vaig posar en marxa la Unitat d’Esterilitat, amb l’ajuda, entre d’altres, de Joan Balasch. Cap als anys noranta la Diputació de Barcelona va vendre la gestió de la Maternitat a l’hospital, de manera que ambdós centres van fusionar-se, cosa que ens va permetre tenir fins a 75 especialistes. Ara som el segon hospital de Catalunya en nombre de parts i el primer en cirurgia ginecològica. La fusió va ser difícil de dur a terme, però ha estat positiva. Personalment, no podia rebre un equip millor, em sento orgullós d’haver-lo integrat.”

El ginecòleg valora molt positivament el nivell de la seva especialitat a Catalunya respecte a la resta de l’Estat, on l’hospital en què treballa ha estat capdavanter: El Servei de Ginecologia del Clínic és un referent en reproducció humana, en oncologia ginecològica i en ecografia i diagnòstic perinatal. Ha estat un centre pioner en cirurgia amb laparoscòpia, amb un nombre prou alt de casos com per poder publicar i tenir criteri propi.”

Pel que fa a la cirurgia laparoscòpica, el doctor mateix en va ser pioner, en fer una estada a França amb Raoul Palmer el 1969, el primer que va aplicar aquesta tècnica a la ginecologia: Primer vaig intuir que era un bon mitjà de diagnòstic, després vaig veure’n l’aplicació terapèutica. Els coneixements adquirits a França em van permetre introduir-la precoçment a l’hospital i en branques diferents, així l’equip d’oncologia va reciclar-se en cirurgia endoscòpica, tot i que els ginecòlegs de llavors no s’atrevien a fer-la i l’assignaven als anomenats laparoscopistes; jo era un d’ells. Gairebé tota la cirurgia ginecològica actual ja es fa amb laparoscopi, tret de la cesària. Té molts avantatges per a la pacient i per a l’activitat hospitalària.”

Quant a les tècniques de reproducció assistida, el doctor Vanrell també n’ha vist els inicis: Als anys vuitanta vaig ser al centre pioner dels Estats Units, a Virginia, en fecundació in vitro, i vaig ser un dels fundadors de l’Instituto de Reproducción CEFER, de Barcelona. El primer fet decisiu fou el naixement de la primera nena proveta i el segon fou la microinjecció espermàtica, perquè la tècnica va incorporar l’esterilitat masculina. Ara ja treballem amb andròlegs, que fan el diagnòstic.”

El doctor afirma que la reproducció assistida actual viu una fase d’estabilització: Gairebé tots els centres obtenen uns resultats semblants en fecundació in vitro, perquè tenen uns laboratoris que abans no tenien tots. Manca que la tècnica estigui a l’abast de tots els ciutadans, però no trigarà gaire a estar-ho.”

Les tècniques de reproducció assistida han obert les portes a la recerca i a la medicina del futur: Amb aquestes tècniques no podem anar més enllà en ginecologia, superar el fet natural que l’espècie humana és subfèrtil. Per tant, hem de buscar que les noves tendències in vitro vagin dirigides a la recerca amb cèl·lules mare, al cultiu i trasplantament de teixits.”

La genètica és la gran protagonista: En ginecologia ens ajuda a veure –en diagnòstic preimplantacional– quins casos de malalties cromosòmiques podem evitar amb fecundació in vitro. També ens permet evitar avortaments de repetició i detectar causes d’esterilitat. La genètica també condiciona el càncer de mama, tenim un genetista centrat només en aquesta patologia. Però el diagnòstic de malalties genètiques abans que es manifestin ens aboca a una frontera ètica en què convé reflexionar, ja que és més fàcil per al pacient assumir una malaltia quan la té que quan sap que la tindrà.”

El doctor Vanrell ha pogut assistir al passat i present de l’especialitat i preveure’n el futur gràcies al fet de ser tants anys cap d’un servei de ginecologia com el de l’Hospital Clínic, però troba a faltar-hi un aspecte: En dirigir el Servei enyoro la relació amb la pacient, que és bàsica; el ginecòleg és el metge de capçalera de la dona. Visc les limitacions de la medicina pública, l’atenció sanitària és molt més gratificant a la medicina privada.”

D’altra banda, l’entorn hospitalari ofereix al doctor un altre aspecte igualment fonamental: En un hospital pots aprendre, com per osmosi, allò que els altres aprenen i que t’ho donen digerit perquè n’assimilis el resum final.”

Hi ha altres eines per a la formació continuada: La formació en congressos ha passat una mica a la història, més aviat s’hi va per relacionar-se amb els companys. Les novetats són a les revistes.”

Per al doctor, l’aprenentatge continuat és el motor de la professió: En medicina cal una voluntat d’estudiar contínuament per estar al dia. El professional que en cinc anys no actualitza coneixements acaba fent una medicina insuficient. A mesura que passen els anys tenim més experiència, però tenim menys capacitat per aprendre. Els grans hem de saber retirar-nos a temps.”