Text del 2002
És lloable i admirable que l’última voluntat de les persones particulars serveixi per impulsar accions que poden beneficiar el conjunt de tota la societat.
La Fundació Universitària Agustí Pedro i Pons va néixer per la voluntat altruista i social d’un dels metges catalans més destacats de la segona meitat del segle XX, no només per la seva tasca mèdica sinó per la seva repercussió social: “Agustí Pedro i Pons va ser una figura molt reconeguda en l’àmbit mèdic català, i també com a membre de la societat civil del país perquè va donar suport personal i econòmic a diverses activitats culturals, entre les quals destaquen el col·leccionisme de llibres i de música i la col·laboració perquè el teatre Romea superés la crisi que patia en aquells moments.”
Aquest prohom de la història contemporània de Catalunya morí sense descendència i estipulà com a últim desig la constitució d’una fundació que portés el seu nom i tingués com a objectiu l’impuls de la recerca en l’àmbit universitari i de la formació musical: “La resta de béns van ser llegats a la Universitat de Barcelona. L’any 1971 es constituïa la Fundació amb l’objectiu de promoure la recerca científica en el camp de les ciències, les lletres i les arts musicals, tot i que potenciava especialment la investigació mèdica.”
Desig pòstum que s’ha materialitzat en la concessió de beques anuals als llicenciats de la Universitat de Barcelona en diverses especialitats: “El doctor Pedro i Pons tenia una visió del món universitari que no es correspon amb la que bona part de la societat té en l’actualitat. Ell partia d’una idea del coneixement totalment humanista, i que aleshores era molt comuna. Recordem, per exemple, que entre els seus col·legues contemporanis era molt habitual l’afició per la música i la pintura, i que alguns dels més destacats col·leccionistes d’art eren també metges de professió. Evidentment, la repercussió social i sobretot econòmica de la nostra activitat ha canviat força, i avui és difícil que un metge pugui consolidar aquesta aspiració, però també ho és perquè actualment la universitat està formant tècnics especialitzats i no universitaris en el sentit genèric del terme, és a dir, estudiants humanistes interessats per les més diverses àrees culturals. Aquesta transformació del món acadèmic de ben segur que ve donada per causes externes, atès que vivim en un món professionalment molt més competitiu i exigent. En el cas concret de la medicina, l’exigència d’especialització i l’aparició de contínues novetats i avenços és tan important que obliga els seus practicants a una especialització i perfeccionament permanents que no deixen gaire temps per a altres ocupacions.”
L’interès manifest del doctor Pedro i Pons en la cultura en majúscules es tradueix avui dia en la convocatòria de deu beques anuals que es reparteixen de la següent manera: “Concedim cinc beques en l’àrea de medicina, una en la de farmàcia, una en la de ciències, una en la de lletres i dues als conservatoris: una al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona i una altra al Conservatori Superior Municipal de Barcelona. Les actuals beques de les facultats de ciències i lletres estan adreçades als estudis de matemàtiques, física i química, biologia i geologia d’una banda, i de filosofia, filologia, geografia i història, pedagogia i psicologia de l’altra. Els ajuts són anuals i importen uns 12.000 euros. Com a contrapartida demanem al becari una dedicació absoluta al projecte d’investigació, que, a més, ha de comptar amb un sòlid equip al darrere i amb un professor universitari que el certifiqui i li doni suport. Aquest requisit parteix del fet que en aquest moment és impossible dur a terme una recerca, en l’àrea científica, de forma individual.”
Aquesta important prestació econòmica ha possibilitat la gran difusió de la Fundació entre els cercles universitaris, i avui és una de les institucions de la UB més reconegudes en aquest àmbit: “És lloable i admirable que l’última voluntat de persones particulars serveixi per impulsar accions que poden beneficiar el conjunt de tota la societat.”
Contribució que es materialitza en la concessió de beques a 287 investigadors per valor de més d’un milió d’euros des de 1973 ençà, l’any en què es van començar a impartir aquestes ajudes. En ser una fundació amb un objectiu multidisciplinar i universitari principalment, l’organigrama està compost per membres de les diferents facultats i escoles de música: “El president del Patronat és des de sempre el rector de la Universitat de Barcelona. El vicepresident és el president de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i el secretari és el degà de la Facultat de Medicina. Els vocals es divideixen en dues categories: els que tenen veu i vot, que són els degans de les Facultats de Farmàcia i Filosofia i els directors dels dos conservatoris, i els que només tenen veu, és a dir, els degans de les Facultats de Biologia, Física i Química, Filologia, Psicologia, Geografia i Història i Pedagogia. Aquesta divisió és fruit dels canvis de titulacions que hi ha hagut després de la mort del doctor. L’organització i gestió del Patronat es duu a terme mitjançant dues reunions anuals, i la concessió de les beques s’estableix per mitjà de la creació d’uns tribunals que avaluen els mèrits dels candidats. Concretament, en el camp mèdic, procurem equilibrar la balança entre la investigació d’excel·lència i la de base.”
La investigació d’excel·lència és aquella que es realitza en camps d’estesa difusió mèdica i que té un ampli ressò a través de prestigioses publicacions internacionals. Sovint, però, l’opinió pública i els mateixos centres investigadors obliden que aquestes recerques parteixen d’uns altres estudis centrats en objectius menys ambiciosos i amb una divulgació menor, però que resulten imprescindibles per a l’evolució de la medicina: “Últimament s’està produint una tendència que em sembla perillosa. Cada cop més, els estudis que abans hem anomenat d’excel·lència són més rics i gaudeixen de més mitjans, mentre que els de base cada vegada són més pobres i disposen de menys facilitats. Per això des de la nostra posició i limitacions, intentem invertir aquesta tendència.”
La tasca de la Fundació Universitària Agustí Pedro i Pons beneficia una de les branques més desateses en el nostre país: la investigació, els índexs de la qual demostren el desenvolupament i creixement cultural, tecnològic, social i econòmic d’un poble. El problema, però, és la manca de continuïtat dels joves investigadors quan acaben el seu període com a becaris: “Formem un capital humà molt valuós que sovint no té possibilitats de trobar feina en la seva especialitat i ha de marxar a l’estranger. És una realitat el fet que no hi ha gaires ofertes de treball atractives per als joves perquè les places estan ja ocupades. La mitjana dels investigadors actuals oscil·la entre els 45 i els 50 anys, de manera que fins d’aquí a 15 anys no s’hauran de cobrir vacants, i els nostres polítics no semblen gaire preocupats per crear places noves per als joves talents que surten de la universitat.”
