Text del 03-10-13

La idoneïtat del model federal –tot i la dificultat de materialitzar-lo en el context actual– com a fórmula d’integració de Catalunya dins l’Estat, l’errònia gestió dels recursos públics dels nostres dirigents i la necessitat de forçar la reactivació del crèdit destaquen al testimoni de l’economista valencià, arrelat des de la infància a Sabadell, que dirigeix aquest projecte d’assessorament integral basat en la implicació i eficiència del seu equip humà.

Formació universitària compatibilitzada amb l’activitat laboral

Malgrat que sóc valencià de procedència, la meva família s’establí a Sabadell quan jo tenia 11 anys. Vaig començar a treballar als 14, però, en finalitzar el servei militar obligatori, amb 23 anys, vaig prendre consciència de la meva manca de formació superior i del meu desig de posseir una titulació universitària de la branca econòmica, ja que m’havia format i havia treballat de comptable; per això, compatibilitzant-los amb la meva activitat professional, vaig reprendre i finalitzar els estudis reglats: vaig cursar Peritatge Mercantil, l’accés a la universitat per a més grans de 25 anys, els tres primers cursos de la llicenciatura d’Econòmiques a Sabadell i, posteriorment, els dos darrers cursos al campus de Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona. 

Un quart de segle de l’assessoria familiar

De 1978 a 1988 vaig treballar, juntament amb la meva esposa, en una empresa tèxtil. Quan ens vam quedar a l’atur, decidírem capitalitzar la prestació de desocupació i constituir una assessoria pròpia; vam començar amb un únic client, però progressivament ens vam anar consolidant i expandint. De fet, enguany estem de celebració perquè el nostre projecte tot just compleix un quart de segle.

Incidim especialment en l’anàlisi i planificació empresarials

Actualment són vuit les persones que treballem a Confis, i ho fem amb una implicació i un ritme molt intensos. El nostre objectiu és satisfer les necessitats d’assessorament dels clients d’una manera integral, tot i que ens centrem, sobretot, en les branques fiscal, comptable i laboral, que foren els àmbits en què iniciàrem la nostra activitat assessora, i intentem que els nostres clients, que acostumen a ser petites i mitjanes empreses de la zona, puguin comptar amb nosaltres en qualsevol moment. Incidim especialment en l’anàlisi i la planificació: realitzem i contrastem balanços periòdics per tal que els empresaris puguin adoptar decisions i estratègies i organitzar-se partint de dades objectives.

Implicació de l’equip humà

Sense la implicació de la meva esposa, Maria Rosa Borrell, copropietària del negoci, Confis difícilment s’hauria pogut materialitzar i consolidar. Igualment, ha estat cabdal l’aportació del nostre equip humà, format per professionals responsables, entusiastes i implicats en la consolidació i expansió del projecte, i que no dubten a sacrificar caps de setmana i temps de lleure per donar una resposta ràpida i eficient a les necessitats dels clients. La implicació i identificació del nostre equip humà amb el projecte i les empreses assessorades em fan sentir especialment orgullós.

La crisi ha resultat un revulsiu per recuperar la idiosincràsia emprenedora catalana

La ubicació geogràfica –al nord de la Península i fent frontera amb França, vora la mar, etc.– ha afavorit des de sempre les activitats econòmiques i l’emprenedoria a Catalunya. A més, històricament els catalans han tingut un tarannà més dinàmic i agosarat per als negocis. Tanmateix, aquesta perspicàcia empresarial s’està perdent en les noves generacions, que no assoleixen el mateix grau de compromís i responsabilitat amb els negocis familiars que els seus antecessors. El nostres empresaris s’han acomodat i els manca esperit de risc i innovació, fonamentalment perquè les segones i terceres generacions no han rebut prou formació per gestionar els negocis familiars. En aquest sentit, la crisi ha resultat un revulsiu molt eficaç, ja que ha posat en evidència la situació i està obligant a rectificar aquestes actituds i a pal·liar les carències. 

Conseqüències de la manca de crèdit

L’actual manca de crèdit condemna al tancament a moltes empreses, impedeix l’expansió de les que es mantenen en funcionament, així com la materialització de nous projectes. Hem passat de la concessió de nombrosos crèdits –concessió, en molts casos, irresponsable– al finançament exclusiu de les operacions totalment solvents, malgrat que el nostre sistema bancari ha estat rescatat a través d’ajudes públiques no controlades. Per intentar minimitzar les conseqüències d’aquest dèficit creditici, caldria que els nostres legisladors promulguessin i fessin complir una normativa al respecte; tanmateix, els ciutadans hem de ser conscients que els interessos creats i el poder de les grans corporacions bancàries fan molt difícil de canviar a curt termini la tendència actual.

Com menys representada se sent la ciutadania pels seus polítics, més defrauda

L’economia submergida és una pràctica històrica molt arrelada al nostre país i que cada cop guanya més terreny entre segments de la població que no la practicaven, ni la consentien, ni l’aprovaven. La ciutadania, com menys representada se sent per la seva Administració i pels seus governants, més considera que la càrrega impositiva que pateix és excessiva; en aquestes circumstàncies, és fàcil que opti per defraudar. 

Sobre el mercat africà i llatinoamericà

La recerca de noves oportunitats empresarials es veu condicionada per les circumstàncies socioeconòmiques de cada escenari. Per això, malgrat que tant el mercat africà com el llatinoamericà ofereixen un potencial temptador, ni l’un ni l’altre no són recomanables degut a la inseguretat jurídica i a la manca de qualificació professional que pateixen.

Errònia gestió dels fons públics dels nostres governants

Les retallades actuals són la resposta dràstica a l’ús irresponsable dels recursos públics. Els nostres dirigents, per inoperància i negligència, o potser per interessos polítics o personals, no han gestionat eficaçment les partides pressupostàries i han anat endeutant progressivament i irremissiblement el país sense tenir en compte que qualsevol unitat econòmica no pot gastar més del que recapta; en aquest sentit, els ha mancat el sentit comú d’adonar-se que un país amb recursos moderats no pot fer inversions faraòniques.

Per contenir la despesa estatal no s’haurien de retallar partides essencials com sanitat i educació

Tot i el seu caràcter antipopular i els prejudicis que comporten per a la població, les retallades estan rebent el suport implícit de part de la ciutadania que s’adona que cal afrontar i lluitar contra la situació actual amb mesures concretes; segurament per això també es dóna suport tàcit a la política coercitiva del Fons Monetari Internacional i a les estrictes directrius alemanyes. La necessitat de reestructurar la despesa pública és evident, però són criticables els mètodes i les partides retallades: hem de reduir el cos de l’Administració i racionalitzar els serveis i prestacions fent-los més equitatius per al conjunt de la població, però mai minvant la qualitat sanitària i educativa.

Encara no sabem les repercussions de la falta d’acord pressupostari al congrés dels Estats Units

Les conseqüències de la falta d’entesa pressupostària als Estats Units ens haurien de fer reflexionar sobre el finançament i el funcionament de la nostra estructura estatal. Hem pogut observar com la manca d’acord en matèria de finançament estatal ha derivat en la no-aprovació del pressupost i en el comiat temporal dels treballadors federals. Aquest fet repercutirà negativament en la nostra economia, que sempre segueix l’estela de la nord-americana.

Per una nova configuració de l’Estat espanyol

Per les característiques i circumstàncies culturals i socioeconòmiques de Catalunya, el més adient fóra avançar cap a un model federalista semblant al dels Estats Units. Ara bé, en l’actual conjuntura aquesta opció no és factible perquè té un cost inassolible. Atesa la situació, cal buscar alternatives que donin resposta alhora a la qüestió de la identitat i al dèficit administratiu que pateix Catalunya. Aquestes alternatives haurien de ser ideades i proposades d’una manera didàctica per la classe política, que actualment es mostra poc resolutiva i mancada d’autoritat moral; caldria que fes un ajust exemplar de les seves despeses i les seves organitzacions per tal de demostrar la necessitat real de ser més eficients, i aquesta mateixa cerca d’eficiència ens portaria, inevitablement, a reorganitzar l’estructura de l’Estat. 

Calen aliances i no desunions per competir internacionalment

Els empresaris catalans tenen com a prioritat la continuïtat dels seus negocis, per la qual cosa la seva preocupació fonamental és la recuperació del crèdit que els permeti continuar o ampliar la seva activitat. Quant a la qüestió sobiranista, la independència de Catalunya comportaria un daltabaix econòmic significatiu per a l’Estat espanyol, atesa l’aportació econòmica de la nostra comunitat al PIB nacional. És un fet que fa anys que aportem a l’Estat molt més del que en rebem, en un injust dèficit insostenible que alena el desig d’un vincle més equitatiu amb l’Estat. No obstant això, crec que la independència no és la millor alternativa en un context en què els països busquen les aliances i les unions per competir comercialment i guanyar rellevància política internacional, perquè –i cal tenir-ho molt present– el nostre país forma part de l’Europa mediterrània o del sud, una zona que no funciona tan bé com la del nord, a pesar del fet de ser més pròspera que les del seu entorn immediat.