Text del 2007
Cal que el creixement urbanístic de Catalunya es faci a partir de les seves ciutats.
L’arquitecte Juli Esteban i Noguera, director del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat de Catalunya des de l’any 2004, ha centrat la seva activitat professional en el món de l’urbanisme en diverses vessants: la teorització i la docència, l’acció a través de diversos càrrecs a l’Administració i també com a professional privat en algunes etapes. Com a compilador i difusor de coneixements, ha escrit diversos articles i llibres al voltant de l’urbanisme, el més significatiu dels quals, atesa la seva difusió, és L’ordenació urbanística: conceptes, eines i pràctica. Altres títols seus són Los ensanches menores de la región de Barcelona, Elements d’ordenació urbana, El projecte urbanístic de Barcelona, etc. Com a professor, treballà a l’Escola d’Arquitectura des de l’any 1971 fins a l’any 1974. “Aleshores vaig optar per dedicar-me a aquesta activitat únicament de forma parcial a través de programes de postgrau. Des de l’any 1991 col·laboro en el Diploma de Dret Urbanístic que organitza la Universitat Pompeu Fabra, i quatre anys més tard vaig començar a impartir algunes classes en el Màster de Projecció Urbanística de la Universitat Politècnica de Catalunya.”
Pel que fa a la seva dedicació professional privada, va realitzar, juntament amb Jon Montero i Antoni Font, treballs de planejament general de diversos municipis catalans, entre els quals cal assenyalar el de Mollet del Vallès, guanyador del Premi Nacional d’Urbanisme de l’any 1982. “Anteriorment, entre el 1974 i el 1976, ja havia tingut la sort de col·laborar en la redacció del Pla General Metropolità de Barcelona, un pla molt innovador en aquell moment que va redreçar el desenvolupament urbà de Barcelona i el seu entorn. Feia temps que era evident que l’urbanisme de Barcelona no podia seguir els models expansius d’altres ciutats perquè té l’espai limitat pel mar i la serra de Collserola, i que havia d’articular-se segons un model supramunicipal, atesa també la importància de les ciutats que integraven l’àrea metropolitana. Al llarg dels anys, el fenomen metropolità s’ha anat estenent i ha integrat moltes més ciutats, i el seu tractament requereix avui plans d’àmbit més gran com són els plans territorials.”
Després de la redacció del Pla General Metropolità de Barcelona, l’any 1977 el senyor Esteban va ser cap del Servei de Preparació del Sòl i Valoracions de la Corporació Metropolitana de Barcelona. “Vaig desenvolupar aquesta tasca fins a l’any 1983; aleshores vaig esdevenir el director de Serveis d’Urbanisme de la Corporació Metropolitana fins al 1988, any en què va ser suprimida i es reconvertí en Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana. Durant aquest període, l’actuació urbanística metropolitana va ser molt important tant en el terreny del planejament com en el de projectes, les obres de vialitat i les de parcs d’interès metropolità.”
A l’any 1992 va ser nomenat director del Gabinet d’Estudis Urbanístics de l’Ajuntament de Barcelona, que tenia la comesa de portar un estudi continuat de l’evolució urbanística de la ciutat i de proposar nous projectes i línies d’acció a mig i llarg termini. Durant aquesta etapa s’adonà de la importància d’incrementar el nombre d’habitatges disponibles a la ciutat de Barcelona. “En projectes importants de desenvolupament urbanístic de Barcelona, a Sant Andreu, Poblenou i Zona Franca, vaig defensar la construcció d’un major nombre d’habitatges, tot i que comportés una reducció de la quantitat de sostre dedicat a activitat econòmica. Crec que, per tal de construir ciutats sostenibles i confortables, s’ha de minimitzar el nombre de desplaçaments, per a la qual cosa és fonamental apropar llocs de treball i de residència.”
Finalment, l’any 2004 fou nomenat responsable del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat de Catalunya. “Vaig assumir el repte de dirigir l’elaboració dels plans territorials que han d’abastar tot el territori de Catalunya. Es tractava d’un compromís pendent des dels anys vuitanta que exigeix una certa labor de recerca per a definir el tipus de pla que Catalunya necessita, atès que els plans territorials són encara un instrument poc experimentat. L’objectiu d’aquests plans és aconseguir que la transformació del territori per les infraestructures i la urbanització es faci de la manera més sostenible possible des del punt de vista social, econòmic i ambiental per tal que el territori de Catalunya sigui cada dia més eficient.”
Aquesta planificació global se centra en tres aspectes bàsics de l’ordre territorial: els espais oberts –agraris i naturals–, els assentaments urbans i d’activitats i les infraestructures de mobilitat. Els plans posen especial atenció en el creixement urbanístic. “A Catalunya hem tingut des del 1996 un important creixement demogràfic, i també econòmic, que n’ha estat la causa. En els propers vint anys és probable que creixem més, si bé no sempre al mateix ritme. De com es localitzi aquest creixement en el territori –concentrat o dispers– en dependrà que tinguem un territori més endreçat o cada vegada més caòtic i insostenible. Un creixement que es concentri en les ciutats que tenen ja avui una certa entitat com a tals té molts avantatges.”
Les propostes teòriques i l’acció com a urbanista del senyor Esteban es poden resumir en els cinc principis següents: “En primer lloc, el creixement urbanístic hauria de comportar sempre un increment del patrimoni social, econòmic, ambiental i cultural del país. En segon lloc, s’ha de vertebrar a partir de les ciutats grans i mitjanes, mentre que els nuclis petits haurien de créixer només proporcionalment al que són. En tercer lloc, cal estalviar sòl; per aquesta raó hem d’apostar per les concentracions urbanes i per una certa densitat de poblament. En quart lloc, hem d’evitar en el possible els desplaçaments, cal acostar els llocs de treball als de residència. Finalment, hem de millorar els transports públics entre les diferents ciutats i Barcelona.”
