Text del 2004
“Com a metges hem de ser capaços d’ordenar les dades i decidir una teràpia, i si ens equivoquem, hem de saber rectificar”
Nascuda en plena postguerra i filla d’un mestre republicà castigat pel franquisme, M. Lourdes Teixidó va optar per la medicina entre d’altres coses per l’admiració que sentia per un oncle d’una seva companya que era metge de capçalera de la seva població: “A la meva família hi ha molta gent que es dedica o s’ha dedicat a l’ensenyament, però en canvi cap s’havia dedicat a la medicina i tothom sap que els dos pilars fonamentals de la República en què creia el meu pare eren la sanitat i la cultura, o sigui que suposo que per aquesta raó als meus pares no els va importar gens que els digués que volia ser metge, encara que en aquells moments hi havia molt poques noies a la facultat.”
Als dotze anys, M. Lourdes va quedar-se interna en un col·legi de Barcelona fins que més endavant va entrar en una facultat de medicina que la va espantar una mica: “L’entrada a la facultat va ser horrible. Era plena d’homes i això imposava força, però després vaig tenir la sort, dins l’obscurantisme franquista, de viure aquells anys seixanta carregats de manifestacions i d’actes en favor de la llibertat. Vaig estar a la Caputxinada, em vaig fer del sindicat lliure i la veritat és que des d’aquest punt de vista vaig viure uns anys d’estudiant apassionants.”
Un cop acabada la carrera, la doctora Teixidó va entrar a la Vall d’Hebron, a l’hospital maternoinfantil, i ja no se n’ha mogut: “Abans de fer psiquiatria, vaig fer pediatria, perquè jo volia fer psiquiatria infantojuvenil i creia que calia passar primer per la pediatria. A més, ho vaig fer en un moment molt bonic, perquè era l’època en què entraven nous tractaments pediàtrics al nostre país i la Vall d’Hebron era un hospital capdavanter en aquest sentit.”
Eren els anys setanta i principis dels vuitanta, i aquest hospital junt amb el de La Paz de Madrid es van posar al capdavant de la innovació en pediatria: “Després van començar a posar especialitats dins de la pediatria i jo vaig optar per la psiquiatria. Segurament era una manera de tenir cura de la salut dels infants igual que el meu pare n’havia tingut de l’educació; en aquest sentit era seguir una mica la tradició familiar.”
Però, quina és la diferència principal entre la psiquiatria infantil i la d’adults? “El nen és un ésser en desenvolupament i, per tant, les manifestacions clíniques són canviants. Un símptoma que en un nen de set anys pot ser anòmal, en un de dos no ho és. Amb els nens has d’esmerçar també molt de temps i tenir en compte que no va mai sol, la informació sempre et ve mediatitzada pels pares, pels avis o per qui sigui. Has de saber parlar amb el nen i aconseguir que t’expliqui tot allò que pot ser important per descobrir què li passa.”
A l’hora de parlar amb nens força petits, de quatre o cinc anys, els jocs i els dibuixos són fonamentals: “Fins i tot a través de preguntes directes, sempre al seu nivell, és clar, en pots treure molta informació. En canvi, quan ja són una mica més grans tenen més picardia i has de tractar-los d’una altra manera.” És important, tanmateix, no oblidar-se mai de parlar realment a fons amb la família, perquè sovint el problema del nen o de l’adolescent no va sol, sinó que el seu entorn també hi té molt a veure.
Un dels problemes que moltes vegades arriben a la consulta estan relacionats amb l’exigència dels pares perquè aquell adolescent sigui el que ells volen que sigui: “Diuen que allò que no ha pogut ser el pare o la mare, volen que ho sigui el fill, i realment és cert en moltes ocasions. A més, també és veritat que hi ha gent que diu que no li importa que el seu fill sigui escombriaire o arquitecte i això no sol ser cert. Ho diuen perquè creuen que ho han de dir, però en el fons els costa molt acceptar que els diguis que no li exigeixin més coses al seu fill perquè aleshores serà quan vindran els problemes, que aquell nen podrà ser un bon forner o un bon jardiner, però que no el pressionin perquè faci un batxillerat i vagi a la universitat perquè aleshores sí que fracassarà.”
Aquestes situacions es donen més sovint a la consulta privada de la doctora Teixidó, perquè a la Vall d’Hebron, tot i que també veu casos semblants, en general l’exigència dels pares és molt menor perquè el nen ja viu en un entorn molt més marginal i el que s’ha d’aconseguir és que se’n surti sense caure en conductes més perilloses: “Veiem molts nois i noies immigrants o que provenen de barris molt marginals i això fa que el que vulguem aconseguir sigui simplement que puguin aprendre un ofici i que tinguin unes conductes correctes que no els facin caure en el món de la droga i la delinqüència. En aquest cas, que aprenguin un ofici ja és un triomf per als pares.”
Molts dels casos que veu la doctora M. Lourdes Teixidó la preocupen, sobretot quan veu que amb els anys van en augment, i alguns d’aquests són els que pateixen adolescents de famílies mitjanes, fins i tot benestants, que presenten uns problemes de comportament i de rendiment importants: “Són nens que sovint entren en una via que no té retorn perquè van fracassant, i quan entres a tractar-los més a fons veus que el problema és que són nens a qui ningú no estima, i això sí que és molt difícil que els pares ho puguin assumir. Jo he arribat a preguntar a una mare que em digui coses positives del seu fill i que no me n’hagi sabut dir cap! Això sí que em preocupa, perquè aquests nens ho tenen força difícil.”
A vegades són nens que han arribat en una època difícil per a la parella o en situacions no sempre esperades, però no crec que s’hagi de donar la culpa a ningú, no es tracta de culpes, sinó de veure què s’ha de fer: “En la psiquiatria infantojuvenil hi ha dos aspectes que s’han de tenir molt en compte: el primer és que el nen està patint o està angoixat en aquell moment concret; i, en segon lloc, no podem oblidar que està creixent i que, per tant, hem d’encarrilar la sortida d’aquella situació perquè no presenti més problemes en el futur. No ens podem limitar a resoldre el problema actual, hem de pensar sempre que està en plena evolució i que no la podem frenar.”
També cal que els psiquiatres s’enfrontin avui dia amb casos de drogues, sobretot de les anomenades de disseny: “També és força complicat plantejar-ho als pares, perquè solen pensar que no pot ser, que t’estàs equivocant, i realment és un problema que s’ha d’aturar a temps, perquè si no ens podem trobar amb nois que presentin brots psicòtics greus.”
Els nens i nenes i els adolescents no són iguals ara que fa vint anys, i això vol dir que els professionals de la psiquiatria també s’han d’anar reciclant: “Si jo seguís aplicant el que vaig aprendre a la facultat, ara no podria veure cap nen. A més, hi ha hagut una gran innovació en tècniques, teràpies i farmacologia que fa que puguem tractar els pacients d’una altra manera molt diferent. Les neurociències estan evolucionant molt i ara ja ens permeten saber moltes més coses del cervell i veure problemes orgànics que fins fa poc pensàvem que eren deguts a l’ambient.”
