Text del 2006
«Al Planeta Terra la quantitat d’aigua es manté. El gran problema de la humanitat, però, és disposar d’aigua de qualitat, on i quan la necessita.»
Manel Poch Espallargas va estudiar Ciències a la Universitat Autònoma de Barcelona. Acabà la llicenciatura al 1979 i es decidí a començar estudis de doctorat en la branca de l’enginyeria química: “El meu director de tesi fou el Dr. Carles Solà, que posteriorment arribà a ser conseller de Generalitat. Em vaig decantar per una investigació molt comuna als Estats Units, però inusual al nostre: la creació d’un model matemàtic d’un sistema ambiental com era l’evolució de la qualitat de l’aigua del riu Llobregat. La conclusió fou que la universitat i les recerques del nostre país havien de buscar metodologies pròpies en aquesta temàtica per lluitar amb les nombroses mancances d’infraestructures, mitjans tecnològics, etc., existents en aquell moment. Portar a terme una recerca com la meva als Estats Units hagués estat més fàcil perquè els científics tenien al seu abast completíssimes i eficients bases de dades, inexistents al nostre país, i que ens obligaven a un treball de camp molt elevat.”
El doctor Poch va llegir la seva tesi doctoral al 1983 i començà la seva tasca com a professor i científic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tot i que la seva recerca inicial s’havia circumscrit a l’àmbit del coneixement de la enginyeria química, ell, i la resta de col·laboradors del grup d’investigació dirigit pel Dr.Solà, es van anar centrant en la recerca relacionada amb l’enginyeria bioquímica. Aquesta tendència, però, es va truncar quan “gràcies es creà la titulació de Ciències Ambientals de la qual vaig ser professor en la primera promoció de llicenciats per la Universitat Autònoma de Barcelona i en la primera de llicenciats per la Universitat de Girona.” Rebé l’oferta d’aquesta de integrar-se en el professorat de Ciències Ambientals i potenciar un grup de recerca dedicat els aspectes més tecnològics d’aquesta àrea, liderat pel Dr. Miquel Rigola. La culminació d’aquest encàrrec tingué lloc quan guanyà la càtedra de la seva especialitat ara fa 11 anys.
La llicenciatura de Ciències Ambientals va néixer amb la vocació d’esdevenir una “formació interdisciplinar de tarannà generalista. El nostre objectiu inicial no és pas formar experts en una àrea determinada, sinó professionals que puguin tractar els problemes medioambientals de forma global.”
A més, el doctor Poch encapçala el grup de recerca LEQUIA (Laboratori d’Enginyeria Química i Ambiental), que porta a terme projectes d’investigació en l’àrea de l’enginyeria química i ambiental; el seu objectiu és “investigar el tractament de les aigües residuals, inicialment amb processos a final de canonada i cada cop més promovent l’aplicació de tecnologies més netes”.
Aquest centre d’interès ha portat al grup a publicar en els darrers anys més de 100 articles en revistes científiques i a acollir actualment a més de 20 futurs doctorands. Això, ens ha portat ha ser grup reconegut per la Generalitat de Catalunya, i membre de la xarxa X-IT del Cidem. Aquests articles informen d’investigacions diverses; el doctor Poch en destaca tres. En primer lloc, “la Generalitat de Catalunya ens va encarregar un estudi per dictaminar quina era la forma òptima de depuració per als 1.500 municipis catalans amb menys de 2.000 habitants. Aquest procediment s’havia de portar a terme respectant les característiques dels nuclis i de l’ecosistema i del clima. Per tal de materialitzar una feina tan ingent, ens vam beneficiar de la tecnologia, de manera que conjuntament amb els doctors Ulises Cortés i Miquel Sánchez-Marré de la Universitat Politècnica de Catalunya creàrem un sistema informàtic que sintetitzava i incloïa els sistemes de decisió d’experts tan heterogenis com geògrafs, químics, ecòlegs, economistes, edafòlegs, enginyers i biòlegs. Amb les dades del municipi i les indicacions de què disposava el programari, s’arribava a una proposta raonada als responsables de l’Administració.”
Una segona línia de recerca del grup tenia com a objectiu: “aconseguir de transformar el fang consegüent als processos depuratius en carbó actiu, que es pot fer servir per incrementar el rendiment de la depuradora, de manera que es millora la seva eficiència. Aquesta invenció ens permet tancar el cercle d’un procés, és a dir, amb els residus del procediment de depuració aconseguim una substància que neteja les instal·lacions i en millora l’eficiència. En aquest projecte gaudim de la col·laboració de l’Instituto del Carbón de Asturias, juntament amb el finançament del Ministerio de Medioambiente.”
Més recentment, “estem treballant també en el disseny de nous processos de depuració, com ara l’anomenat CLONIC, sigla de l’anglès Closing Nitrogen Cycle. En aquest cas, finançat per un projecte europeu i amb la col·laboració d’empreses com Agbar o Cespa, s’està donant un pas significatiu en el tractament del nitrogen present a les aigües residuals, de forma més eficient i econòmica, amb l’objectiu de reduir el nitrogen que reben els medis hídrics.
Malgrat els missatges fatalistes que rebem a través dels mitjans de comunicació sobre l’escassetat d’aigua, el Dr. Poch manté una posició prudent: “La matèria ni es crea ni es destrueix, es transforma. El mateix succeeix amb l’aigua. Al Planeta Terra la quantitat d’aigua es manté. El gran problema de la humanitat, però, és disposar d’aigua de qualitat, on i quan la necessita.” Aquest continua sent el gran repte de milions de persones cada dia arreu del món.
Respecte el futur: “el doctor Llebot, gran estudiós del clima, ens indica que és possible que en el futur plogui menys i més asimètriment i que les temperatures augmentin. També, però, és possible que es produeixi un canvi sobtat de les condicions climàtiques. En qualsevol cas, s’ha de ser caut a l’hora de parlar de canvi climàtic, perquè no disposem de prou dades sobre èpoques passades per poder fer un estudi rigorós comparatiu.”
Pel que fa al consum d’aigua al nostre entorn, “hem de tenir en compte que en els últims anys s’ha produït un important creixement de la població catalana i dels models d’ocupació del territori: moltes famílies opten pels habitatges unifamiliars amb la despesa extra d’aigua que moltes vegades suposen.”
Ara bé, en els països del Primer Món: “el subministrament d’aigua sembla garantit gràcies a les dessaladores que potabilitzaran aigua de la mar. Tot i els beneficis d’ aquests instruments, cal considerar que generen una important petjada ecològica i l’abocament d’un rebutg amb elevades concentracions de sal que poden ocasionar danys a l’ecosistema receptor, si no es treballa correctament.”
En síntesi, a pesar de disposar de mesures per lluitar contra les conseqüències de la inestabilitat o variabilitat del clima, “cal que aprenguem a ser una mica més racionals i responsables amb l’aigua.”
La gran tasca de recerca del doctor Poch es resumeix en els 80 articles que apareixen citats al Science Citation Index o la quinzena de doctorats que ha dirigit fins ara. Al mateix temps, ha desitjat divulgar també entre el gran públic els seus coneixements d’enginyeria medioambiental. Fruit d’aquesta tasca és el seu llibre Les qualitats de l’aigua.
