Sra. Marta Bagué i Webermann
Sra. Marta Bagué i Webermann
PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional

MARTA BAGUÉ I WEBERMANN

PSICÒLEG

Text del 03-01-11

Per als psicòlegs és molt evident que la ment i el cos tenen una relació tan estreta que formen una unitat indivisible, com ja evidenciava la celebèrrima frase de Juvenal.

Com a psicòloga i professora de la UAB, a més de consultora de la UOC, Marta Bagué i Webermann constata que moltes malalties o desordres mentals acaben generant malalties físiques. “Per als psicòlegs és molt evident que la ment i el cos tenen una relació tan estreta que formen una unitat indivisible, com evidenciava la celebèrrima frase de Juvenal, Mens sana in corpore sano.”

La seva experiència laboral ho corrobora. “A la meva consulta veig molts nens amb al·lèrgies, èczemes i altres malalties físiques de component psicològic que no han estat solucionades perquè, sovint, les dissociem de la ment. Tot i que hi ha hagut una evolució clara cap a la normalització de l’ús de tractaments psicològics quan són necessaris, també és cert que encara s’ha de fer un pas endavant perquè sigui tan natural com anar al dentista quan ens fa mal un queixal.”

En una societat on la soledat i l’alienació cada cop són més comunes, i on els models estètics i conductuals vénen marcats per la pressió dels mitjans de comunicació, és incongruent que l’assistència psicològica no estigui més estesa. “En els cursos de formació per a empreses que he anat fent al llarg dels anys, m’he acabat convertint en especialista de la comunicació. He vist com els treballadors d’aquestes companyies seguien els cursos sense convicció perquè sabien per experiència que res no canviava després si l’entitat no posava els mitjans necessaris. I hi ha una solució molt senzilla: la bústia de suggeriments. Les millors idees vénen dels mateixos treballadors que coneixen la feina i l’entorn i no de costosos headhunters. Hem de creure en el potencial humà.”

Manar resulta fàcil, però no ho és tant ser líder i saber escoltar les aportacions dels subordinats. “És en la capacitat d’aprendre de la gent que l’envolta on es demostra el lideratge veritable.”

El benestar emocional va associat amb el fet de trobar-nos bé amb nosaltres mateixos. “En general, la gent no parla perquè ningú no se l’escolta. I la teràpia ve a revertir aquesta sensació d’invisibilitat, ja que una altra persona els escolta, amb la preparació i les eines necessàries per fer de mirall. La base de tot és l’acceptació. Si ens acceptem i estem contents amb el nostre aspecte, els altres també ens accepten. Quan a la meva consulta un pacient em manifesta disconformitat amb un tret concret la seva aparença, li recomano que faci el possible per canviar-lo i, si no s’hi veu capaç o creu que és impossible, o el seu autorebuig engloba la totalitat d’allò que és (aspecte, caràcters, opinions…), llavors és quan comencem el tractament. Aconseguir autoestima, la pròpia acceptació dins una societat que premia l’excel·lència per damunt d’una sèrie de valors que, per poc practicats gairebé són impracticables, sembla una fita reservada només a un grapat d’escollits. La societat no és el que ven. No es valora l’esforç per sobre del resultat. Jo premiaré sempre l’esforç que fa la meva filla amb les matèries que li costen, no les que li resulten fàcils. Ser pare, mestre, és molt difícil i, en canvi, criticar és molt fàcil. Advoco pel retorn als jocs tradicionals: pilota, contes, tocar i parar… És molt còmode que el nen no molesti i envoltar-lo de màquines. Però això ja li transmet una idea de soledat i egoisme des de la infància. El que cal és donar-li valors d’esforç i solidaritat, perquè després vénen els adolescents i després els adults responsables. I sense autoestima, no s’educa. Tanmateix, per triomfar socialment a vegades només és qüestió d’estar al lloc i al moment adients.”

Les condicions han canviat, però la incomoditat de l’ésser humà en algunes situacions persisteix i, per tant, la solució no seria anar contra la tecnologia, sinó fer-ne un bon ús. “Hi ha la tendència a aïllar l’individu, perquè les eines que ens donen són per sobreviure sols. Amb un mòbil, un ordinador, Twitter, Facebook, no cal moure’s de casa. És més fàcil enfrontar-se a un aparell que a una mirada.”

Si la societat és representada per la imatge d’una piràmide, no és aconsellable que l’autoestima la tinguin només els que se situen a dalt, perquè la base serà inestable i tota l’estructura trontollarà. “La nostra generació té clar quins són els valors que cal difondre, però la resta del món no va al mateix ritme, i el nostre jovent està molt confús.”

Marta Bagué ha atès molts casos de nens i adolescents amb inseguretat, crisis d’angoixa, ansietat, manca d’autoestima o depressions mal diagnosticades. “Cal distingir entre la depressió i la simptomatologia depressiva. Davant d’una separació o de la mort d’una persona estimada, és mentalment sa reaccionar d’aquesta manera. Com que aquesta mena de problemes tenen una alta probabilitat de succeir, es justificaria la pràctica d’una psicologia preventiva. Tanmateix, ens creiem immunes a gairebé tot i dubto que la gent vagi al psicòleg només per assegurar la seva salut mental futura. A mi em diagnosticaren un càncer fa uns anys. Ningú no es pensava que podria ser això. Per tant, la psicologia preventiva no serveix.”

Però sí serveix l’ajut de les persones properes, l’autoestima, l’equilibri emocional i treballar la pròpia fortalesa. “Has de creure que te’n sortiràs: això ja és molt. La meva filla ha hagut de passar per la meva malaltia i aquest fet ha enfortit la nostra relació. I no em penso morir d’això. En un principi, el metge em donà un 20% de probabilitats de sobreviure perquè el meu càncer era inoperable. I jo vaig decidir que formaria part d’aquest 20%. De fet, em costà molt més acceptar que no podia treballar que estar malalta, perquè la meva feina m’apassiona i deixava sense teràpia els meus pacients. És molt important voler tirar endavant al preu que sigui. Ningú no pot substituir-nos ni a la feina ni a la vida; el meu marit, Pep Toni, va morir sobtadament el passat mes d’octubre i ha deixat un espai desert a les nostres vides. Ell i jo vam fem camí plegats al llarg de la nostra existència i, gràcies al seu incondicional suport, alleugerí el llast de la meva malaltia.”