Srs. Matías i M. Carmen Matías Troyano i Philippe Crener
Fotografia: Àngel Font
PC, 11è VOLUM. Assessors jurídics d’empresa

Srs. Matías i M. Carmen Matías Troyano i Philippe Crener

MATÍAS I MATÍAS DE CRENER ADV. ASS.

Text del 2001

Matías i M. Carmen Matías Troyano són dos germans que han posat tots els seus esforços, i ho han aconseguit, per tirar endavant el despatx que el seu pare va obrir l’any 1939, un despatx que, de fet, ja provenia de l’avi. Parlem doncs de tres, i fins i tot quatre generacions, perquè avui els seus fills ja participen al despatx, de professionals dedicats a l’assessorament empresarial: “L’oficina de l’avi s’havia perdut perquè va morir que el nostre pare tenia només setze anys, de totes maneres ja estava estudiant intendència mercantil i va entrar a treballar a duanes. Quan va esclatar la guerra, tanmateix, es va enrolar amb l’exèrcit republicà, i això va fer que quan tornés perdés el lloc de funcionari, ja que es va negar a signar l’obediència al nou règim.”

Va ser aleshores que va reiniciar el despatx de la família: “La mare es va posar a treballar amb ell i, malgrat les dificultats del començament, van aconseguir fer-lo créixer.”

No obstant això, la gestoria tenia mancança d’advocats: “Quan hi havia un cas que havia d’anar als tribunals, s’encarregava a un professional extern, per això el pare esperava que la meva germana i jo féssim la carrera, tot i que no ens ho va demanar mai.”

La M. Carmen, explica perquè va decidir-se pel dret: “Als quinze anys ja treballava amb el pare, i recordo que una vegada el meu avi matern, que ja era molt gran, em va dir que jo havia de ser advocat. Això em va sobtar molt perquè en aquella època no hi havia gaires noies que estudiessin, i vaig decidir que ho havia de fer.”

Com que és més gran que el seu germà, la M. Carmen va ser la primera lletrada del despatx: “De totes formes, quan en Matías va acabar, el pare va dir-me que era ell qui havia d’agafar-ne les regnes, perquè jo algun dia em casaria i que valia més que portés el tema laboral, que aleshores no portava gaire feina, perquè encara eren èpoques de sindicat vertical.”

Segurament, el seu pare no s’hagués pensat mai que ara el laboral és una dels departaments principals del despatx: “Realment, havent agafat la més lletja, ara la meva secció és de les més importants, i m’he vist fins i tot obligada a agafar col·laboradors, perquè jo sola no m’ho podia fer. I és que hem passat d’un plet al mes a fer-ne tres per setmana!.”

Les coses no van ser gens senzilles tampoc per en Matías: “Poc després d’acabar jo, la M. Carmen es va casar amb en Philippe Crener i van marxar un temps a Bèlgica, d’on ell és fill, i jo em vaig quedar al despatx. Malauradament, però, el pare es va morir quan jo feia només cinc anys que hi treballava, i de cop i volta em vaig haver de fer càrrec de tot.”

Llavors la seva germana i el seu cunyat van tornar i es van associar definitivament al despatx: “Des d’aleshores el despatx no solament ha continuat, sinó que a més s’ha engrandit moltíssim, i estem tots convençuts que el pare n’estaria molt orgullós.”

L’antiga gestoria, doncs, ha passat a fer un assessorament integral i de qualitat per a la petita i mitjana empresa catalana: “Volem que el client no s’hagi d’adreçar a cap altre professional per donar resposta a les seves qüestions i problemes, de manera que portem aspectes mercantils, fiscals, laborals, i fins i tot matrimonials, a més d’estar vinculats a un servei d’auditoria.”

L’empresari s’ha donat compte amb el temps que és necessari, i fins i tot imprescindible, comptar amb professionals ben preparats perquè els pugui consultar sempre que vulgui: “Procurem que sempre ens trobi disponibles i a punt per ajudar-lo. A més, tenim la norma de no ser gaire cars, perquè pensem que encara que estiguem fent feines importants, les fem per empreses força petites, i aquestes no poden pagar segons quins preus desorbitats que s’estan demanant al mercat.”

És a dir, els seus honoraris no van tant en funció de la feina, sinó de la mida de l’empresa: “Sense caure en la competència deslleial, pensem que els preus es poden millorar moltíssim.”

Un dels temes amb què sovint han de treballar els advocats del despatx és el dret concursal, i tant en Matías com el seu cunyat, hi tenen molta experiència: “Tenim l’avantatge que si s’ha de fer una suspensió de pagaments, no hem d’anar a buscar un despatx de comptabilitat que ens porti els temes econòmics, sinó que nosaltres mateixos ens ho podem fer.”

I és que Philippe Crener precisament és economista i és el que porta el departament fiscal i comptable de l’assessoria: “Això ens permet fer-ho molt millor, més ràpid i amb la seguretat que ho fem tal com cal.”

L’empresari, tanmateix, és força renuent en arribar a una situació concursal: “L’empresa és la vida d’aquella persona i no veu que les coses puguin anar malament, per això en moments de crisi comença a posar tot el patrimoni familiar a l’empresa i es comença a hipotecar. Realment costa molt de convèncer a la gent quan és el moment de tallar, i que si es fa una suspensió ben feta es pot tornar a començar sense la necessitat de jugar-se tot el patrimoni familiar.”

Per tot això, l’assessor ha de conèixer bé la psicologia de l’empresari: “La legislació actual fa que en alguns casos sigui inevitable arribar a una suspensió o una fallida, perquè si no es prenen aquestes mesures concursals de dissolució de la societat, immediatament la responsabilitat fiscal i civil recau en els administradors.”

I a Catalunya es dóna el cas que generalment els administradors són també els socis: “Intentem fer entendre als nostres clients que haurien de separar la gestió de l’empresa de la propietat, però els costa molt. L’empresari català vol portar les regnes, vol estar en tot, fins i tot voldria ser ell qui cada dia obre la correspondència, de manera que hem de fer-li entendre que si no va amb molt de compte podria caure tota la responsabilitat damunt la família.”

Tot i aconsellar sempre el millor als seus clients, en Matías sap que l’esperit de l’empresari tampoc es pot coartar: “Hi va haver un multimilionari nord-americà que va dir que si hagués seguit sempre els consells del seu advocat, encara vendria diaris pels carrers, i segurament tenia tota la raó, per tant, nosaltres hem de donar consells, de dir-los el que poden fer, però l’última paraula sempre la tenen ells.”

L’empresari és arriscat per definició i el que necessita és una guia per portar a terme els seus riscos sense travessar la frontera de la llei: “Jo dic, però no obligo, tot i que procuro que no facin disbarats que els puguin costar més cars el dia de demà.”

Segurament aquesta és la raó perquè hi hagi clients fins i tot de tercera generació: “No hem fet mai propaganda, sempre ens han anat venint pel boca orella, i penso que en podem estar molt orgullosos, perquè vol dir que hem continuat fent les coses ben fetes.”

La M. Carmen està totalment convençuda que la confiança i la sinceritat és el que més valoren els clients del despatx: “La gent sap que a Matías no se’ls dirà una cosa que no se’ls hagi de dir i que si els fas confiança i sortiràs guanyant. Crec que podríem dir que el sistema de la casa és fidelitzar el client tenint-lo content.”

I aquesta idea és la que han transmès als seus fills: “Actualment en Daniel, fill del meu germà, ja treballa al despatx, i la meva filla Zita també hi ha treballat.”