Mn. Andreu Pasqual, Mn. Joan Francesc García F. De Prado i Sr. Josep M. Rosés
Mn. Andreu Pasqual, Mn. Joan Francesc García F. De Prado i Sr. Josep M. Rosés
PC, 12è VOLUM. Fundacions

MN. ANDREU PASQUAL, MN. JOAN FRANCESC GARCÍA F. DE PRADO I SR. JOSEP M. ROSÉS

FUNDACIÓ PRIVADA LLEGAT ROCA I PI

Text del 2002

Malgrat la desconeixença de la societat, la misèria és un problema vigent. 

.

“La idea impulsora i l’esperit de la Fundació Privada Llegat Roca i Pi són els mateixos des de la seva creació: ajudar els pobres, ma­lalts i desvalguts de Badalona i les seves famílies. Aquesta va ser la voluntat del seu fundador, Vicenç Roca i Pi, que hem mantingut fidelment”, afirma Josep M. Rosés, coordinador d’activitats. “Vicenç Ro­­ca era barceloní, un personatge respectuós i de profundes con­viccions cristianes. Horroritzat pel que succeïa llavors a la ciutat amb la crema de convents i altres accions ultratjants, decidí marxar a Badalona on visqué i morí. Amb el pas del temps, adquirí una fà­brica, Can Gussi, i la transformà en l’asil de la localitat. L’any 1842 féu testament en el qual nomenà marmessors el rector i el vicari de la par­ròquia de Santa Maria i l’hereu de la família Rosés.”

Els actuals tutors són Mn. Andreu Pasqual, president, Mn. Joan Francesc García F. de Prado, director, i Josep M. Rosés, qui puntualitza que “tenim l’obli­ga­­ció d’ad­ministrar, de conservar i d’augmentar l’herència, que cons­ta de mul­titud de propietats els lloguers de les quals ens ajuden a realitzar la labor pròpia de la Fundació. És una gran responsabilitat i ens en sen­tim molt honrats, però no tot són flors i violes. La gestió és com­plexa i comporta molts maldecaps. Sort que comptem amb l’asses­so­rament permanent d’un equip d’advocats i que tenim el conven­ciment que, a canvi de la nostra vocació i del nostre esforç, rebem un cabal de satisfaccions personals.” La Fundació funciona gràcies a la gestió del patrimoni i als ajuts puntuals provinents de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya que dóna cada cop més suport, amb uns mí­nims econòmics, a beneficiaris ingressats al centre i sense recursos.

L’asil dels inicis ha esdevingut una moderna residència per a gent gran, do­tada de persones vocacionals, professionals qualificats i uns equipa­ments dignes d’admiració. Segons Josep M. Rosés, “l’any 1994, vam inau­gurar la nova residència. Hi treballem un equip de 54 profes­sionals espe­cialitzats en geriatria i en gerontologia, metges, infermeres, auxiliars, fisioterapeutes, psicòlegs. Hi resideixen 80 persones i 14 més fan ús del centre de dia. La residència és fonamental a la Fundació, tot i que es donen altres serveis: ajuts a Càritas, a l’Associació de Malalts d’Al­zhei­mer de Badalona els vam cedir un local, hem acordat un pis de rehabilitació per a expresos a través d’un conveni amb el Depar­ta­ment de Justícia. Aquestes són algunes de les iniciatives que hem pres.”

En el present, la Fundació Roca i Pi segueix sent fidel a les profundes ar­rels cristianes del fundador i basa el seu desenvolupament en la convi­vèn­cia de religiosos i seglars: “Quan la Fundació era asil, les Germa­nes Carmelites de Sant Josep jugaven un paper bàsic, i sense elles la labor no s’hagués pogut realitzar. Ara corren altres temps, tot es troba adaptat a les circumstàncies. Els serveis assistencials s’han professionalitzat. És una fundació privada laica que conté elements religiosos permanents, però, a més, existeix una assistència religi­o­sa que es basa en el fet d’inculcar entre els residents valors cristi­ans com la tolerància. Hi convivim un Patronat mixt on ens comple­men­tem perfectament tres religioses, una gran majoria de seculars i un capellà contractat. Intentem no descuidar cap dels aspectes mè­dics, nutricionals, de rehabilitació, psicològics, etc, ni tampoc els reli­gi­osos”, explica Josep M. Rosés, admirador de la dedicació dels seus dos companys capellans amb una concepció religiosa avantguardista: “La Fun­da­ció compta amb dos persones entranyables que realitzen una tasca social importantíssima, compromesa amb la institució i tam­bé amb les seves parròquies respectives. Tots tres junts assumim una forta res­­ponsabilitat envers els problemes de la gent que aco­llim i ajudem. No hi ha diferència entre cap de nosaltres”, i Mn. Joan Fran­cesc García afe­geix: “Sovint, la societat oblida que som per­so­nes abans que qualse­vol altra cosa, al marge de la nostra mentali­tat o dogma, sensibilit­za­des o no, millors o pitjors complidores dels deu­res que ens cor­res­­­ponen i més o menys involucrades amb els greus pro­blemes socials d’ara.”

Des de la creació de la Fundació Roca i Pi fa 150 anys, la societat ha expe­ri­mentat canvis profunds d’origen divers. Les revolucions de tot ordre han por­tat elements enriquidors a la nostra societat com els avenços tecno­lò­gics i científics, el rellevament de generacions més lliures, la modernització de l’Església o l’aparició de sistemes polítics més socialitzats i democràtics. No obstant això, s’ha ocasionat la pèrdua de valors ètics, la ruptura dels es­quemes familiars, l’envelliment de la població, l’aparició de capes socials empobrides sotmeses a l’oblit i a l’aïllament: “Malgrat la desconeixença de la societat, la misèria és un problema vigent”, assegura Mn. Andreu Pasqual. “La pobresa que es palpa ara és d’un altre caire, sobretot és la d’aquella persona gran que viu sola a la seva llar, en un pis modest però sotmès a l’abandó de la família. Representa el gran drama dels temps presents. Una població cada cop més envellida, una taxa de natalitat baixa, una conjuntura familiar que no té en compte la cura que abans es prestava als més grans de la família, perquè els mem­bres treballen fora de casa”, afegeix Josep M. Rosés.

La Fundació aboca el seu empeny a ajudar a l’adaptació dels residents, necessitats, malalts que requereixen una atenció molt especial: “Són moltes les realitats de la gent. Avui, els avis no són estimats i fan nosa a tot arreu. Sabem que la família nuclear està força desfeta. Els familiars utilitzen motius i excuses molt variats com la feina, un patrimoni llaminer, manca de re­cur­sos econòmics, incompatibilitats diverses. Tots provoquen irre­me­­iablement l’abandó i un problema d’adaptació al nou lloc de re­si­dèn­cia que nosaltres intentem combatre amb tot el ventall de ser­veis que posem a la seva disposició”, exposa Mn. Joan Francesc García. La Resi­dèn­cia ha esdevingut un centre especialitzat i de qualitat on s’intenta, se­­gons Josep M. Rosés, “millorar la seva salut; integrar i conscienciar l’a­vi, gràcies a les reunions setmanals que es realitzen amb les quals guanyen més optimisme i ganes de viure; crear una nova llar segura, confortable i de qualitat; procurar establir comunicació entre els avis i les famílies; fer-los participar en les activitats que organitzem, oferir un benestar general i fer-los passar la seva última etapa vital el millor possible.”

Mn. Andreu Pasqual ha pogut observar que, al llarg dels anys, la Residència s’ha convertit en un centre “on l’edat dels residents oscil·la en­tre els 80 i 90 anys. Els més joves tenen 70 anys. Els met­ges i les infermeres els cuiden molt bé. És difícil trobar una residèn­cia com la nostra. La gent que ve de fora i la visita opina que és un hotel de pri­mera categoria. Diuen: Aquesta gent són pobres? Doncs hauran vis­cut com a pobres, però moriran com a rics”, il·lustra el director.