Text del 2002
Malgrat la desconeixença de la societat, la misèria és un problema vigent.
.
“La idea impulsora i l’esperit de la Fundació Privada Llegat Roca i Pi són els mateixos des de la seva creació: ajudar els pobres, malalts i desvalguts de Badalona i les seves famílies. Aquesta va ser la voluntat del seu fundador, Vicenç Roca i Pi, que hem mantingut fidelment”, afirma Josep M. Rosés, coordinador d’activitats. “Vicenç Roca era barceloní, un personatge respectuós i de profundes conviccions cristianes. Horroritzat pel que succeïa llavors a la ciutat amb la crema de convents i altres accions ultratjants, decidí marxar a Badalona on visqué i morí. Amb el pas del temps, adquirí una fàbrica, Can Gussi, i la transformà en l’asil de la localitat. L’any 1842 féu testament en el qual nomenà marmessors el rector i el vicari de la parròquia de Santa Maria i l’hereu de la família Rosés.”
Els actuals tutors són Mn. Andreu Pasqual, president, Mn. Joan Francesc García F. de Prado, director, i Josep M. Rosés, qui puntualitza que “tenim l’obligació d’administrar, de conservar i d’augmentar l’herència, que consta de multitud de propietats els lloguers de les quals ens ajuden a realitzar la labor pròpia de la Fundació. És una gran responsabilitat i ens en sentim molt honrats, però no tot són flors i violes. La gestió és complexa i comporta molts maldecaps. Sort que comptem amb l’assessorament permanent d’un equip d’advocats i que tenim el convenciment que, a canvi de la nostra vocació i del nostre esforç, rebem un cabal de satisfaccions personals.” La Fundació funciona gràcies a la gestió del patrimoni i als ajuts puntuals provinents de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya que dóna cada cop més suport, amb uns mínims econòmics, a beneficiaris ingressats al centre i sense recursos.
L’asil dels inicis ha esdevingut una moderna residència per a gent gran, dotada de persones vocacionals, professionals qualificats i uns equipaments dignes d’admiració. Segons Josep M. Rosés, “l’any 1994, vam inaugurar la nova residència. Hi treballem un equip de 54 professionals especialitzats en geriatria i en gerontologia, metges, infermeres, auxiliars, fisioterapeutes, psicòlegs. Hi resideixen 80 persones i 14 més fan ús del centre de dia. La residència és fonamental a la Fundació, tot i que es donen altres serveis: ajuts a Càritas, a l’Associació de Malalts d’Alzheimer de Badalona els vam cedir un local, hem acordat un pis de rehabilitació per a expresos a través d’un conveni amb el Departament de Justícia. Aquestes són algunes de les iniciatives que hem pres.”
En el present, la Fundació Roca i Pi segueix sent fidel a les profundes arrels cristianes del fundador i basa el seu desenvolupament en la convivència de religiosos i seglars: “Quan la Fundació era asil, les Germanes Carmelites de Sant Josep jugaven un paper bàsic, i sense elles la labor no s’hagués pogut realitzar. Ara corren altres temps, tot es troba adaptat a les circumstàncies. Els serveis assistencials s’han professionalitzat. És una fundació privada laica que conté elements religiosos permanents, però, a més, existeix una assistència religiosa que es basa en el fet d’inculcar entre els residents valors cristians com la tolerància. Hi convivim un Patronat mixt on ens complementem perfectament tres religioses, una gran majoria de seculars i un capellà contractat. Intentem no descuidar cap dels aspectes mèdics, nutricionals, de rehabilitació, psicològics, etc, ni tampoc els religiosos”, explica Josep M. Rosés, admirador de la dedicació dels seus dos companys capellans amb una concepció religiosa avantguardista: “La Fundació compta amb dos persones entranyables que realitzen una tasca social importantíssima, compromesa amb la institució i també amb les seves parròquies respectives. Tots tres junts assumim una forta responsabilitat envers els problemes de la gent que acollim i ajudem. No hi ha diferència entre cap de nosaltres”, i Mn. Joan Francesc García afegeix: “Sovint, la societat oblida que som persones abans que qualsevol altra cosa, al marge de la nostra mentalitat o dogma, sensibilitzades o no, millors o pitjors complidores dels deures que ens corresponen i més o menys involucrades amb els greus problemes socials d’ara.”
Des de la creació de la Fundació Roca i Pi fa 150 anys, la societat ha experimentat canvis profunds d’origen divers. Les revolucions de tot ordre han portat elements enriquidors a la nostra societat com els avenços tecnològics i científics, el rellevament de generacions més lliures, la modernització de l’Església o l’aparició de sistemes polítics més socialitzats i democràtics. No obstant això, s’ha ocasionat la pèrdua de valors ètics, la ruptura dels esquemes familiars, l’envelliment de la població, l’aparició de capes socials empobrides sotmeses a l’oblit i a l’aïllament: “Malgrat la desconeixença de la societat, la misèria és un problema vigent”, assegura Mn. Andreu Pasqual. “La pobresa que es palpa ara és d’un altre caire, sobretot és la d’aquella persona gran que viu sola a la seva llar, en un pis modest però sotmès a l’abandó de la família. Representa el gran drama dels temps presents. Una població cada cop més envellida, una taxa de natalitat baixa, una conjuntura familiar que no té en compte la cura que abans es prestava als més grans de la família, perquè els membres treballen fora de casa”, afegeix Josep M. Rosés.
La Fundació aboca el seu empeny a ajudar a l’adaptació dels residents, necessitats, malalts que requereixen una atenció molt especial: “Són moltes les realitats de la gent. Avui, els avis no són estimats i fan nosa a tot arreu. Sabem que la família nuclear està força desfeta. Els familiars utilitzen motius i excuses molt variats com la feina, un patrimoni llaminer, manca de recursos econòmics, incompatibilitats diverses. Tots provoquen irremeiablement l’abandó i un problema d’adaptació al nou lloc de residència que nosaltres intentem combatre amb tot el ventall de serveis que posem a la seva disposició”, exposa Mn. Joan Francesc García. La Residència ha esdevingut un centre especialitzat i de qualitat on s’intenta, segons Josep M. Rosés, “millorar la seva salut; integrar i conscienciar l’avi, gràcies a les reunions setmanals que es realitzen amb les quals guanyen més optimisme i ganes de viure; crear una nova llar segura, confortable i de qualitat; procurar establir comunicació entre els avis i les famílies; fer-los participar en les activitats que organitzem, oferir un benestar general i fer-los passar la seva última etapa vital el millor possible.”
Mn. Andreu Pasqual ha pogut observar que, al llarg dels anys, la Residència s’ha convertit en un centre “on l’edat dels residents oscil·la entre els 80 i 90 anys. Els més joves tenen 70 anys. Els metges i les infermeres els cuiden molt bé. És difícil trobar una residència com la nostra. La gent que ve de fora i la visita opina que és un hotel de primera categoria. Diuen: Aquesta gent són pobres? Doncs hauran viscut com a pobres, però moriran com a rics”, il·lustra el director.
