Text del 2001
Especialitzat en dret processal, però capdavanter d’un bufet multidisciplinari, Pedro Ruiz exerceix l’advocacia des del 1984 amb vocació i convenciment. Des de fa quatre anys treballa al costat de Bartomeu Martínez, també advocat, amb qui es va associar després d’un període de col·laboració conjunta. En la trajectòria professional de Pedro Ruiz destaca la seva vessant docent, que desenvolupa des del 1992 com a professor de dret processal a la Universitat Autònoma de Barcelona. “En el procés m’hi sento còmode però això no vol dir que per qualsevol problema s’hagi d’arribar a litigar. L’advocat ha d’intentar assolir un acord entre les parts enfrontades, pensant sempre en el benefici del client. Ara bé, quan s’esgoten les possibilitats de pactar, es va directe a judici. Considero que el pacte dóna seguretat en el resultat: avui et trobes amb una Administració de justícia que actua de forma imprevisible en l’àmbit dels tribunals. El jutge té la paraula, ell interpreta, analitza i pren una decisió, no sempre la més encertada.”
A pesar de semblar una contradicció que el dret no impliqui sempre justícia, el cert és que la realitat confirma aquest fet.
“L’experiència ens ha demostrat que en determinats casos, sobretot quan tenim com a adversari un gran despatx d’advocats, el procés ens ofereix més possibilitats d’aconseguir els nostres objectius. La reflexió és la següent: si es discuteix sobre una fusió d’empreses amb elements de fiscalitat internacional, qüestions de dret estranger, etc., estem al seu terreny, i el dominen completament perquè disposen de persones molt especialitzades en aquestes matèries. Ara bé, si l’enfrontament es produeix al tribunal, ens trobem en condicions més properes a la igualtat. El jutge haurà de decidir. És més, alguns advocats mercantilistes no dominen especialment l’àrea de litigis, per això s’afanyen per intentar evitar entrar en un procés. És a dir, algunes grans corporacions defugen el procés perquè perden bona part dels seus avantatges competitius.”
Davant d’aquest raonament, “el client ens escolta i procura entendre els nostres plantejaments. No pretenem provocar el procés, sinó que es tracta de defugir-lo fins a cert punt perquè entenem que una bona transacció pot estalviar-li molt de temps i diners. De totes maneres, la persona que necessita ajuda legal busca l’advocat que no tem el tribunal. No sempre és fàcil fer que entenguin la nostra posició.”
L’actuació processal és de gran complexitat i requereix una capacitat d’exposició parlada i d’argumentació molt alta per part del jurista. “La nova Llei d’enjudiciament civil exigeix oralitat i per tant presència física de l’advocat al jutjat. Això comporta un perfil de professional avesat a parlar davant de persones. He llegit declaracions d’alts càrrecs de firmes del món de l’assessorament empresarial que manifestaven la possibilitat de buscar un nou perfil d’advocat, menys jove i amb més experiència en tribunals. Els grans bufets recorren a lletrats de pocs anys que no tenen experiència per fer front a un procés oral, i s’hauran de replantejar molts aspectes si volen continuar sent competitius.”
Es posa de relleu una queixa generalitzada en aquest sector: la manca d’experiència dels acabats de llicenciar. Com a professor i membre del Consell Rector de l’Escola de Pràctica Jurídica de Sabadell, Pedro Ruiz considera que “seria idoni que quan l’estudiant de dret acabés la llicenciatura i definís exactament el seu futur, és a dir, escollir l’exercici de l’advocacia, complementés la formació obtinguda amb unes pràctiques a l’Escola de Pràctica Jurídica i una passantia seriosa. I dic seriosa perquè moltes vegades no és formativa, el jove llicenciat es converteix en un encarregat dels temes administratius del despatx i això no l’ajuda a accedir a la professió. La passantia és el mitjà més idoni per adquirir l’ofici, ja que durant aquest període no sols es desenvolupa la tècnica sinó també altres aptituds. Això em recorda que a través d’Internet vaig recuperar un antic contracte d’aprenentatge de Velázquez amb qui fou el seu mestre, Francisco Pacheco, on el pare del pintor cedia durant sis anys la formació del seu fill a canvi que Pacheco li donés menjar, allotjament i ofici. Fins i tot existia un sistema de penalitzacions si el tutor no complia.”
El fet d’estar en contacte amb el món universitari li permet observar que no tots els estudiants es plantegen exercir la professió. “En els darrers anys hi ha hagut una massificació a les facultats de dret i, en acabar la carrera, no tots troben sortides professionals. La via de les oposicions està relativament tancada, i alguns joves que no tenen una vocació particular es plantegen exercir la professió i incorporar-se al mercat laboral amb rapidesa. Però exercir com a advocat és més complex del que la gent imagina. La formació és lenta, comparable a la d’un arquitecte o un metge. La passantia és la via d’aprenentatge més adequada per formar advocats capacitats per exercir la professió. El problema és que els joves no estan massa disposats a passar per aquest aprenentatge.”
Respecte a la massificació a les universitats, enguany s’ha produït una inflexió en el volum de matriculacions, almenys a la UAB. “Diferents factors poden explicar-ho (natalitat, ampliació de l’oferta universitària…) i crec que un dels fonamentals és que el jove està percebent la situació real i s’adona que el mercat laboral es troba saturat d’advocats.”
El jurista té a les seves mans una labor complexa i compromesa. La societat exigeix garanties i no sempre les ha rebudes. “En els 17 anys que porto com a professional del dret he comprovat una tendència clara de la població a reduir el seu nivell de confiança vers el nostre collectiu. La consideració social de l’advocat ha baixat entre el públic, enfront dels tribunals i a la finestreta de l’Administració. No sé quina ha de ser la solució però sí que es mereix un replantejament.”
Aquest professional ha de garantir una qualitat en els serveis que ofereix i no és senzill en una societat molt normativitzada i amb modificacions legals constants. “Quan treballes t’adones que tens davant una gran responsabilitat, que comporta assessorar i defensar els interessos d’una altra persona. Per això cal estar al dia sobre tota aquella nova normativa que apareix i la informàtica s’està convertint en una eina imprescindible per accedir a la informació de base actualitzada. El risc és que aquesta pot substituir la memòria, però no el treball d’estudi i de raonament. Tenim al nostre abast immenses bases de dades de jurisprudència. És fàcil i temptador plantejar un cas substituint la tasca de raonar uns arguments per la de copiar una selecció de fragments de sentències que atabalen el jutge i la part contrària. Hem de ser raonables i exercir l’advocacia amb ètica i professionalitat.”
