Alfred Roda i Dolcet
PC, 12è VOLUM. Fundacions

Sr. Alfred Roda i Dolcet

ADESMA FUNDACIÓ

Text del 2002.

“D’aquí a una dècada el món fundacional experimentarà un canvi substancial, tant des del punt de vista estructural com assistencial”

Les motivacions d’Alfred Roda i Dolcet són eloqüents: “Estem conven­çuts que ningú no farà res per nosaltres i que per tant ens correspon passar al davant.” És aquesta ferma voluntat la que el va dur a constituir Adesma Fundació, entitat que, com ell, és filla de la Terra Ferma.

“Anys enrere, Lleida es trobava una mica endarrerida en compara­ció amb la resta de Catalunya”, ens recorda. És per això que els llei­da­tans, entre ells els membres d’Adesma, hagin volgut tirar endavant, motu pro­­pio, diversos projectes per pal·liar aquesta situació: “Tothom serveix per de­ma­­nar, però són molt pocs els qui executen el que exigeixen. Afortu­na­dament, a Catalunya hi ha un elevat percentatge de ciuta­dans que volen sentir-se útils, no només per a la societat en general, sinó per a ells mateixos.” És aquesta fe en la gent el que “ens dóna força per seguir endavant amb la nostra idea.”

Quan i com va veure la llum Adesma? “El 1992, al llarg d’un sopar fami­liar de Sant Esteve, unes quantes persones properes i jo vam parlar dels problemes que ens afectaven i vam decidir que calia fer alguna cosa per resoldre’ls.”

Aquests problemes consistien bà­si­ca­ment en el fet de conviure amb una persona d’edat avançada afectada per una demència. Si aquesta circumstància sempre ha estat motiu de dificultats, “encara es va agreujar més amb la incorporació de la dona al món laboral. Tenir els avis a casa, tot i ser la millor opció, no sempre és possible.”

“Aleshores a Lleida no hi havia cap institució dedicada a l’atenció de les persones grans que pateixen malalties neurodegeneratives”, ens revela. De manera que ell i els seus amics van acordar “fer un front comú i indagar sobre la qüestió.”

No trigarien gaire a constituir una as­so­ciació i, mesos més tard, a partir d’un projecte, “vam inaugurar un cen­tre de dia per assistir aquesta mena de pacients.” Gradualment, “com a conseqüència de la demanda creixent, vam descobrir que el pro­­ble­ma no era només nostre, sinó que afectava molts altres llei­da­­tans que es van unir al projecte.” Gràcies al suport de tota aquesta gent, el 1995 naixia definitivament la Fundació Adesma.

El centre de dia d’aquesta entitat té per objectiu “proporcionar l’atenció adequada a tots els usuaris.” Aquesta atenció inclou molts àmbits: “Con­trol de medicació, manteniment de les activitats de la vida diària, pro­gra­mes de teràpia ocupacional, de rehabilitació…” L’encert de la seva fórmula és innegable: “El 95% dels usuaris de centres de dia superen les mancances desenvolupades al llarg d’anys de reclusió a casa.”

El més positiu és que els avis no són els únics que milloren la seva qualitat de vida, sinó que “les seves famílies” també en surten benefi­ci­ades, no en va “gaudeixen d’unes hores en què no han d’angoixar-se per l’estat en què es troba l’avi si es queda sol a casa.”

El centre de dia d’Adesma, que ajuda 40 famílies, ofereix als seus usuaris la possibilitat de recollir els avis a domicili; també disposa de professionals que atenen les persones grans a casa seva: “Per aquesta darrera expe­riència, hem disposat de la col·labo­ració de la Fundació La Caixa. En general, actualment les entitats financeres a través de la seva obra social es mostren molt solidàries amb els trastorns que afecten les persones d’edat avançada.”

La tasca que desenvolupa Adesma exigeix una gran sensibilitat per part de tot el personal: “Als usuaris del centre de dia, els comuniquem sempre que a la nit tornaran a casa, però a causa de la malaltia no rete­nen els missatges recents. Recorden molt més diàfanament fets d’una altra època. Per sort, al cap de cinc o sis dies, s’integren al centre sense problemes.”

El centre arriba a convertir-se en la seva sego­na llar: “La majoria s’estan a casa nostra de dilluns a divendres. Són molts, però, els qui s’hi voldrien quedar tot el cap de setmana.” Per a Alfred Roda, “els avis han de passar al nucli familiar el màxim de temps possible. Tanmateix, sóc conscient que arriba un moment en què no els po­dem facilitar les atencions que es mereixen com a persones.” La fina­litat de l’atenció domiciliària és alleugerir el pes que recau sobre les fa­mí­lies en aquesta situació que encara no es veuen en la necessitat de posar els seus avis en mans d’un centre especialista.

Els catalans que s’acullen a aquesta opció poden estar ben tranquils: “A Catalunya, en bona part gràcies a la tasca que desenvolupa el De­par­tament de Benestar Social, les residències per a la tercera edat són cada cop més professionals, modernes i equitatives. I penso que totes proporcionem una assistència integral de qualitat.” El fun­da­dor d’Adesma es mostra optimista: “La societat de les prope­res ge­neracions haurà acceptat aquests serveis com un recurs habitual i cada cop més imprescindible.”

No obstant això, encara són molts els qui no s’han adonat dels beneficis que aquests recursos els aporten. Aquest emprenedor català reconeix que encara persisteix “la mentalitat que en el passat ha caracteritzat el nucli familiar. Canviar els costums és qüestió d’educació.” Al seu parer, “la societat està experimentant una evolució constant en els rols dels dife­rents membres de la família, que portarà canvis importants d’ho­ra­ris i, per tant, es necessitaran cada vegada més serveis. Uns ser­veis que els recursos existents ofereixen i també aquells que les noves necessitats crearan.”

I aquí torna a mostrar-se optimista: “d’aquí a una dècada el món fundacional experimentarà un canvi substancial, tant des del punt de vista estructural com assistencial.” Ni tan sols aquest món se salvarà de la globalització, si bé en sortirà més aviat benefi­ciat: “Hi haurà menys entitats, però seran més grans, perquè pensem que moltes associacions i fundacions es fusionaran.” Prova de la bona salut de què gaudeixen aquestes entitats és l’imminent projecte de creixe­ment que ja tenen previst: la construcció d’un nou centre a Lleida.

El seu president subratlla que “el nostre sector genera un gran nombre de llocs de treball, més de 3.000.” Sense anar més lluny, Adesma està constituïda per un equip de 35 persones, entre les quals hi ha “un metge, una treballadora social, dues psicòlogues, una terapeuta i una fisiote­ra­peuta… Tota la gamma de professionals que qualsevol empresa re­quereix. Treballem contínuament mitjançant equips multidisci­pli­nars per millorar la situació dels nostres col·laboradors, dels usuaris i, per descomptat, també de les seves famílies. Fins i tot disposem d’un lletrat que ens facilita la indispensable assistència legal.”

Sens dubte, “l’existència d’un col·legi o d’alguna mena d’institució que agrupés totes les entitats dedicades a l’atenció de la gent gran beneficiaria en gran mesura el sector.” Vet aquí una proposta interes­sant i, òbviament encertada, no en va ens arriba de la mà d’un bon conei­xedor del món que envolta la gent gran i les seves famílies.