Text del 2002
Estem molt a prop de l’usuari, de l’accidentat, i donem un servei clarament diferenciat del de la Seguretat Social.
El nombre d’associacions i l’esperit català que va fer néixer els gremis ja fa molts anys són, segurament, un dels trets d’identitat del nostre país. Fa molt de temps que els ciutadans catalans es van adonar que tots sols no podien aconseguir res, però que sí que ho podien fer si s’unien amb altra gent que tingués els seus mateixos interessos. D’aquesta idea van néixer moltes associacions –i encara en continuen naixent cada dia–, entre les quals l’Associació Catalana de Mútues d’Accidents de Treball, presidida per Josep M. Izquierdo, i amb Jordi Rossell de gerent: “En aquest moment, tenim associades les dinou mútues que treballen a Catalunya, incloses totes les catalanes, perquè encara que l’associacionisme no és obligatori, aquestes entitats han entès que la millor manera de resoldre els seus problemes és actuant conjuntament.”
Això ho explica Josep M. Izquierdo, que afegeix: “Els nostres associats són unes entitats que són a la vegada associacions d’empresaris que es reuneixen per combatre l’accidentalitat laboral, que viuen de les quotes de la Seguretat Social i que estan sota la vigilància, la tutela, la direcció i el control del Ministeri de Treball. Per dir-ho d’una forma molt simple, som unes entitats que administrem diners públics de forma privada.”
Els serveis de les mútues són sobretot apreciats per la seva personalització, segons assevera Josep M. Izquierdo: “Estem molt a prop de l’usuari, de l’accidentat, i creiem que donem un servei clarament diferenciat del de la Seguretat Social.”
El camí per arribar a la situació actual, però, no ha estat fàcil: “L’any 1900 es promulga la llei Dato que estableix que els riscos que corre l’empresari pels accidents de treball que puguin patir els seus treballadors són assegurables i, per tant, comença a aparèixer aquest assegurament. D’una banda, sorgeixen les companyies, que asseguren sobre un capital, i de l’altra, les mútues, que fan unes assegurances mancomunades, és a dir, s’agrupen diferents empresaris i es reparteixen els costos entre tots.”
Amb el temps, aquestes entitats evolucionen. Després de la guerra, es produeix un canvi en la legislació d’aquest sector, però és sobretot l’any 1990 quan el Ministeri de Treball posa unes condicions mínimes perquè existeixi una mútua, unes condicions que tenen en compte el nombre d’assegurats i el volum de quotes. Moltes mútues no van su-perar aquest llistó i, de les noranta-cinc que hi havia a tot l’Estat, s’ha passat a les vint-i-nou actuals: “La llei es va considerar completament equivocada des del nostre sector, perquè va obligar moltes mútues locals –que donaven assistència només a una comarca, però amb una qualitat de servei i d’assistència realment bona– a fusionar-se o a desaparèixer. En canvi, hi pot haver una mútua gran que actuï a tot Espanya i que no sigui capaç de mantenir aquest contacte tan directe amb els seus associats.”
La feina de l’Associació precisament és vetllar perquè tots els associats puguin lluitar per uns objectius comuns i fer les coses ben fetes: “Nosaltres fem la representació política dels interessos d’aquest col·lectiu. No entrem en els serveis concrets que puguin substituir els que presten, però sí que a vegades la diversitat d’interessos fa que la nostra Associació pugui actuar en alguns d’aquests serveis, des de cursos o negociacions fins a la gestió del consum sanitari. També tenim comissions que estudien els problemes que pateixen aquestes entitats i que s’han de solucionar de cara al futur, ja siguin problemes de caràcter econòmic, jurídic o de prevenció. L´Associació actua en tot allò que creu que pot afectar la gestió de les entitats.”
Les funcions de les mútues bàsicament són tres: “La principal és la cobertura de l’accident de treball, però també s’ocupen de tot el que és malaltia comuna, i poden actuar com a servei de prevenció aliè, això últim complint un conjunt de requisits que ha d’aprovar l’autoritat laboral competent, és a dir, la Generalitat de Catalunya.”
El fonamental és, però, l’accident de treball: “La mútua presta la cobertura integral de l’accident. Per tant, hem d’entendre que hi ha primer una acció preventiva, tant mèdica com industrial, però si això falla i es produeix l’accident, aleshores inicien un capítol de medicina reparadora, després rehabilitadora i, finalment, la reinserció social, si cal. Tot això amanit amb totes les prestacions econòmiques que en deriven.”
Així ens ho explica Jordi Rossell, i continuem amb el tema de la prevenció de la sinistralitat laboral escoltant Josep M. Izquierdo: “Jo sóc enginyer industrial i vaig entrar en una mútua per crear el primer servei de prevenció laboral. L’any 1964 ja es va formar una associació de diverses mútues per estudiar la prevenció i començar a posar determinades normes, és a dir, que fa quaranta anys que treballem en aquesta qüestió; no és una novetat, per molt que darrerament els mitjans de comunicació se’n facin tan ressò.”
I continua: “A més a més, ja hem dit diverses vegades que la prevenció no s’ha de fer inundant les empreses i els treballadors de paperassa, sinó que es tracta d’explicar, de manera inequívoca, quins són els riscos i com es poden evitar. D’altra banda, hi ha moltes empreses que no han tingut mai cap accident i probablement no en tindran mai cap; per tant, el que convindria seria incidir en els sectors que realment pateixen aquesta situació.”
El passat estiu del 2002 ha estat un dels més greus en sinistralitat laboral, si fem cas de les notícies que han sortit en els mitjans de comunicació del nostre país; per això, volem saber quina opinió en tenen el president i el gerent de l´Associació Catalana de Mútues d´Accidents de Treball: “És evident que cal prendre mesures per evitar-ho, però també és cert que se’ns compara amb Europa i les estadístiques es fan de forma diferent. Aquí compten com a accidents de treball no solament els ocorreguts a la feina, sinó també els itinere, és a dir, els d’anada i tornada de la feina, igual que els accidents cardiovasculars; per tant, això s’hauria de tenir present. Ja fa temps que demanem que s’homologuin les nostres estadístiques amb les europees.”
Això també significa que la capacitat de prevenció que es pugui tenir només es podrà fer en un 33% dels accidents laborals greus o mortals: “Nosaltres podem prevenir els accidents que realment tenen lloc a la feina, però els al-tres se’ns escapen totalment.”
