Text del 2002
Internacionalment, es relaciona Barcelona amb l’art i la cultura.
L’autocrítica sempre ha estat un element necessari, fins i tot indispensable, per a l’avenç dels pobles. Paco Flaqué és el representant de l’Associació Moda Barcelona i el màxim exponent i l’ànima de la prestigiosa Passarel·la Gaudí i dels salons de moda del mateix nom. Per això, reflexiona entorn de les paradoxes i incongruències del nostre país, caracteritzat, d’una banda, per la voluntat col·lectiva i, de l’altra, per un fort esperit individualista: “L’associacionisme forma part de la nostra manera de fer. Això s’aprecia en el gran nombre d’associacions existents i, especialment, en la resposta popular dels catalans quan es convoquen grans esdeveniments, com ara els Jocs Olímpics del 92, o en la implicació i la quantitat de voluntaris que les organitzacions altruistes apleguen al seu voltant. Però, al mateix temps, ens caracteritzem pel liberalisme i l’individualisme. Això fa que, malgrat la immensa força que tenim com a país, ens falti cohesió i cooperació social en l’àmbit polític, econòmic, artístic, etc.”
Val a dir, però, que el tarannà català rebutja el protagonisme que implica presidir organitzacions de la societat civil; i això explica que “llevat de determinades institucions de caràcter cultural, el nombre de candidats per ocupar càrrecs directius en entitats esportives i recreatives sigui escàs, ja que es prefereix treballar des de l’anonimat, mentre que a les personalitats del món empresarial i industrial de la capital els fascina tenir una difusió pública.”
Aquest individualisme es palesa més en uns determinats moments històrics que no pas en d’altres, com es va fer evident durant la Transició. Llavors, “a l’Estat espanyol, l’associacionisme fou la palanca que permeté la legalització dels partits polítics. A Catalunya, però, comportà que el progrés col·lectiu del país s’anteposés als interessos econòmics, ideològics i a les conviccions personals. De fet, constituí el gran moment de la societat civil, quan les associacions de veïns aglutinaren amplis sectors de la població i aconseguiren un ressò considerable. Després, aquestes inquietuds van ser canalitzades a través dels partits polítics.”
La reflexió sobre els encerts i els errors d’aquesta etapa històrica mostra que “per aconseguir els nostres objectius com a poble, hem de treballar plegats des de l’heterogeneïtat. A mesura que la democràcia s’ha consolidat, la nostra actuació col·lectiva s’ha difuminat”, amb els perjudicis socials que això comporta per al país.
Tot i que es reconegui la importància de propiciar la tasca associativa, s’ha de ser conscient de quines són les possibilitats de l’associacionisme de canviar la societat: “En les circumstàncies econòmiques actuals, les associacions no poden transformar les estructures, ja que aquestes sempre tenen connotacions econòmiques de repercussió mundial.”
En aquest context, l’Associació Moda Barcelona aplega “més de 300 expositors del món de la confecció de tot l’Estat espanyol. Aquests expositors mostren les seves creacions a la ciutat de Barcelona a través de les set fires que s’hi celebren cada temporada, dos cops a l’any, i de la Passarel·la Gaudí.”
La moda és un sector a mig camí entre la indústria i l’art, amb una important influència en la creació de l’imaginarium i els mites col·lectius. És un negoci en el qual el glamour és un element complementari que evoluciona a mesura que ho fan els creadors i es produeix un relleu generacional. En aquest sentit, el màrqueting és cada vegada més important en la configuració dels grans noms de la moda i en la creació dels referents socials. En aquest negoci, la nostra comunitat autònoma és capdavantera: “Catalunya representa el 50% de tot el sector tèxtil d’Espanya i el 48% de les exportacions que es fan a altres països; a més, el nostre sector ocupa el 16% del total de la població.”
Malgrat aquestes xifres tan optimistes, el cert és que “continuarem la nostra tasca sempre que disposem del suport econòmic de les institucions catalanes, les quals reben els fons econòmics de l’Administració central; en cas contrari, la viabilitat dels salons serà dubtosa. Les infraestructures de la capital de l’Estat –instal·lacions, serveis turístics, mitjans de transport, xarxa de carreteres, etc.– han estat condicionades més adequadament que no pas les nostres en els darrers anys. Per això, s’està produint un transvasament de moltes de les nostres fires cap a Madrid.”
Les causes d’aquest fenomen han estat apuntades per Paco Flaqué unes línies més amunt: “Les administracions de Madrid han treballat de manera més coordinada en benefici de la ciutat, segurament perquè ha governat en totes tres –Ajuntament, Administració autonòmica i Administració central– el mateix partit polític. A Catalunya, en canvi, la cooperació ha estat menor i s’han hagut de pactar solucions intermèdies que no han arranjat les grans mancances del país. A la llarga, ens penedirem de no haver previst –i treballat per solucionar– aquesta situació.”
Tot i així, Barcelona encara és la seu de Novia España, la fira nupcial europea més important, i de la Passarel·la Gaudí: “Internacionalment, es relaciona Barcelona amb l’art i la cultura, i es pensa en Madrid com el gran centre industrial de l’Estat. Aquest fet, juntament amb la trajectòria i el reconeixement de la nostra passarel·la, explica que tinguem una llista d’espera per exhibir les creacions dels dissenyadors, perquè les desfilades tenen un ampli ressò en les revistes i els cercles de moda internacionals.”
És evident que “la història no s’escriu en un dia, sinó amb l’experiència. I la Passarel·la Gaudi té trenta anys d’experiència, deu per davant de la Cibeles.”
No obstant això, les pressions per unificar i centralitzar la plataforma de la moda espanyola són cada cop més fortes. Els salons i la Passarel·la Gaudí són el resultat de l’esforç de l’Associació Moda Barcelona i de Paco Flaqué: “He organitzat tots els salons de moda que fins ara han tingut lloc a Barcelona. Mentre jo hi sigui i tingui forces, se n’hi celebraran. Després no sé què passarà.”
L’experiència és molta i “ja començo a tenir ganes de descansar.”
El final d’un camí, que començà als anys seixanta amb un viatge a Anglaterra des d’on importà els avantatges de les fires de moda, li permet fer balanç: “M’hauria agradat aconseguir una Catalunya socialment més unitària i centrada en el progrés global.”
