Texto del 2002
L’Hospital Sant Llàtzer de Terrassa va néixer per donar assistència als malalts de la ciutat mitjan segle XVI i, malgrat els canvis que el temps ha anat modelant, continua encara essent un punt de referència per a la ciutat i la comarca. Fins i tot, el director assistencial de l’actual Fundació, Horacio A. Tamburini, recorda com fins fa poc més de quinze anys funcionava també com a centre penitenciari: “Aleshores era un hospital d’aguts, precisament un dels que va estibar del carro en el moment en què es va fer el desplegament de l’estructura sanitària comarcal, però una part de l’edifici era presó.” L’any 1977, poc temps després que el doctor Tamburini arribés d’Argentina i decidís quedar-se a viure a Catalunya, era encara un hospital d’aguts amb una residència annexa de malalts geriàtrics i crònics. No va ser fins l’any 1989 que, amb la inauguració de l’Hospital de Terrassa, del qual la Fundació en forma part, el Sant Llàtzer esdevé definitivament un centre sociosanitari.
L’actual directora –gerent de l’hospital–, la psicòloga Noemí Barja, explica els canvis que va patir la Fundació l’any 1990: “Havíem d’adaptar-nos a la nova missió de l’hospital i a la nova llei, perquè abans les fundacions assistencials es regien per una normativa diferent de les altres, i ara quedaven totes dins el mateix calaix.”
“La Fundació Sant Llàtzer i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau avui es regeixen per la mateixa llei que la fundació del Barça”, ironitza el doctor Tamburini. Sigui com sigui, des que es van canviar els estatuts, Sant Llàtzer és un hospital sociosanitari polivalent: “Partim d’un terme confús i molt ampli que és el sociosanitari, que no s’entén igual a tot l’Estat espanyol. Fa 15 anys, la Generalitat va llançar el programa Vida als anys. Aquest programa es dirigeix d’una banda al sector geriàtric amb disminucions d’autonomia i, d’altra, a pacients amb una expectativa curta de vida, pel desenvolupament d’una malaltia per a la qual s’han esgotat les solucions terapèutiques actives.”
És sobre aquests elements que s’estructura el programa; la xarxa sociosanitària d’utilització pública es dirigeix a resoldre els problemes que es creen en l’àmbit geriàtric i la medicina pal·liativa: “L’augment de l’esperança de vida de les persones obliga la societat a estructurar sistemes assistencials que abans no tenia; és evident que ja existien les demències, per exemple, però no que hi hagués tants avis amb més de 80 anys que les poguessin patir.”
En aquell moment, la Fundació Sant Llàtzer va apostar per convertir-se en el centre de referència de la comarca i va anar desplegant totes les estructures que en el seu moment va crear la conselleria de Sanitat: “Avui tenim una assistència geriàtrica de convalescència, és a dir, de mitjana estada, en què ens arriben pacients des dels hospitals d’aguts, que han patit una malaltia que ha provocat un canvi important en la seva autonomia. Normalment, es tracta de fractures de fèmur i d’accidents vasculars cerebrals, que requereixen la utilització d’estructures de rehabilitació, per una banda, tant físiques com de reeducació de la parla, i per l’altra, una adaptació a la malaltia, tant per part del pacient com de la família que l’ha de cuidar.”
El que fa l’hospital és oferir el temps de rehabilitació al malalt, però també el temps suficient perquè la família adeqüi el seu funcionament i la seva llar a fi que es pugui atendre l’avi en les millors condicions. “Hi ha també una unitat de llarga estada, per als pacients geriàtrics amb minusvalideses importants. Es divideix en dos grans grups: la demència, que és la principal causa d’ingrés, que suposa un descans temporal de la família, com també el fet d’oferir un lloc al malalt en cas que el seu entorn no el pugui atendre per la circumstància que sigui. L’altre grup de llarga estada és el de pacients amb una minusvalidesa provocada per seqüeles importants, tant estables com evolutives; en aquest cas el ventall és molt més ampli i el criteri bàsic és la dependència que tenen aquests malalts i malaltes.”
Però les unitats de què està format l’Hospital Sant Llàtzer encara són més: “Tenim una unitat de cures pal·liatives amb una alta rotació, on els malalts ingressen per a un control simptomàtic o en situació de darrers dies de vida i també perquè la família no els pot tenir a casa.”
Aquesta és l’única unitat de pal·liatius de Terrassa i, com tots els hospitals de la xarxa catalana, és elogiada internacionalment i posada com exemple per l’Organització Mundial de la Salut. Un objectiu important d’aquesta unitat és atendre no solament el malalt, sinó també tota la seva circumstància familiar, i és així com ho explica Noemí Barja: “Hi treballa un equip molt preparat, interdisciplinar, on intervenen metges, personal d’infermeria, un psicòleg, un assessor espiritual i una assistenta social. Pensem que es tracta de dignificar la mort, intentem donar la millor qualitat de vida fins al darrer moment.”
D’això en dóna fe l’autor d’aquest llibre, Àngel Font, la mare del qual va morir allà i va ser atesa amb una professionalitat i una sensibilitat molt grans. En relació amb aquesta unitat pal·liativa, el doctor Tamburini explica que cada vegada més s’està donant aquesta atenció a domicili: “Tenim un equip que es desplaça a casa del malalt per oferir-los la mateixa assistència que rebrien a l’hospital. Aquesta és una tendència que sembla anar en augment. Els metges hi som per guarir, però també per calmar el dolor, en el més ampli sentit de la paraula.”
Pel que fa al futur, la Fundació està pensant en obrir una residència per a la gent gran, perquè “no pot ser que l’hospital faci subsidiàriament una funció de residència”, però, a més, volen continuar impulsant les activitats sanitàries i culturals que tenen al seu abast: “Hem tirat endavant una rehabilitació del claustre annex a l’hospital, de gran valor artístic, amb la col·laboració de la Funerària de Terrassa que ha finançat les obres, hem cedit l’espai a un CAP, a l’escola d’infermeria de la Creu Roja i a la Fundació ALBA per fer un centre d’atenció i rehabilitació de toxicòmans. També hem convertit un espai en exposició permanent de pintures, per tal de donar suport a artistes locals i amb l’objectiu d’humanitzar encara més l’hospital.”
