Text del 2002.
“Al llarg dels darrers anys, el món sanitari català ha evolucionat notablement”
Al darrere de la Fundació Morales-Palau, amb seu a Sant Boi de Llobregat, hi ha molts anys de lluita. I al davant, dues dones: Maria Rosa Palau i la seva filla, Rosa Maria Morales, presidenta i gerent de l’entitat, respectivament. La primera ens resumeix amb poques paraules els eixos al voltant dels quals gira la institució: “La docència, la investigació i la gestió de centres hospitalaris.”
La presidenta ens comenta que “la Fundació va néixer a finals de l’any 1998, amb la voluntat de perpetuar el nom del fundador de l’Hospital de Sant Boi, el meu marit.” Per a Maria Rosa, parlar del seu home, que ens va deixar fa 23 anys, és parlar d’un “home bo, tranquil i pausat. Li agradava ajudar els altres a solucionar els seus problemes. Feia visites a domicili i, quan detectava situacions dramàtiques, no li costava gens deixar diners a les famílies.”
Com veurem tot seguit, és gràcies a aquest altruisme que es va fundar l’hospital. Professionalment, el doctor Morales “era cirurgià, i se sentia molt a gust al quiròfan. Tenia molta habilitat per treballar.” La seva filla destaca el fet que, “malgrat el pas del temps, tothom qui va conèixer el meu pare en guarda bon record.”
Si la biografia d’aquest professional és remarcable, no ho és menys la del centre hospitalari que va crear; una història que no hauria estat possible sense la seva dona. “El doctor Morales va inaugurar l’hospital l’any 1978, en uns moments molt difícils, en plena transició política”, subratlla.
L’hospital, que va veure la llum gràcies a “l’economia familiar” dels Morales, va servir per cobrir una més que evident mancança: “Sant Boi, tot i ser un municipi de 80.000 habitants, disposava d’una cobertura sanitària molt deficient. Amb la iniciativa del meu marit, als veïns ja no els caldria desplaçar-se fins a Barcelona per un part o una intervenció senzilla.”
No obstant això, aquesta idea novedosa no va ser gaire ben acollida per la població. I a això hi hem d’afegir que el doctor Morales va morir un any després que la seva idea es fes realitat. Aquestes circumstàncies, sumades a l’incipient canvi polític, van provocar que l’hospital, ja obert, no pugués treballar, perquè no tenia el concert signat. Maria Rosa es va trobar immensament sola: acabava d’enviduar, havia de fer front a una família i un projecte endegat juntament amb el seu home. Tot i el suport “del meu germà i algunes entitats financeres”, no tenia prou armes per sortir endavant, de manera que, després d’un llarg camí burocràtic, va sol·licitar ajuda a Jordi Pujol, que aleshores encara no era president de la Generalitat: “Com que és metge, sabia que podria entendre la nostra situació.” I així va ser: “Va creure en nosaltres i va realitzar unes gestions a l’lnsalud de Madrid que ens van permetre signar el tan esperat conveni amb la Seguretat Social. És gràcies al seu ajut desinteressat que vam poder començar a treballar.”
Encara van caldre uns quants anys perquè l’hospital de Sant Boi comencés a funcionar com qualsevol altre centre hospitalari, “amb tots els serveis i especialistes, no només en les especialitats bàsiques –traumatologia, cirurgia, medicina interna i obstetrícia–, sinó també en tota la resta.”
Avui aquest hospital comarcal disposa de 137 llits i de 400 professionals, molts d’ells “joves, amb moltes idees i ganes d’anar endavant.” Maria Rosa és la gerent de l’hospital, i forma part de la junta directiva amb “una directora administrativa, un director mèdic, un director d’infermeria, una directora de recursos humans i un gerent adjunt.”
El temps ha donat la raó i el reconeixement a la família Morales, fins al punt que l’edifici inaugurat fa 25 anys ja no dóna a l’abast: “Aquest any posarem la primera pedra per a l’ampliació de l’hospital.” Un altre cop cal esmentar xifres: “Si sumem Sant Boi i la seva àrea d’influència, hem de parlar de 120.000 usuaris. Al llarg dels darrers anys, el món sanitari català ha evolucionat notablement.” La presidenta de la Fundació afegeix que, en un futur, “tenim previst oferir als llicenciats en medicina la possibilitat de fer el MIR a casa nostra.”
L’hospital no ha perdut el tren de les noves tecnologies, si bé la seva incorporació representa “una despesa molt considerable: la població està acostumada que la sotmetin a proves molt sofisticades. Tècniques com la ressonància magnètica estan deixant enrere la radiologia.”
Tanmateix, Maria Rosa i Rosa Maria ens adverteixen del perill de deixar-nos enlluernar per aquestes màquines innovadores: “Un excés de tecnologia en un centre hospitalari pot ocultar una manca de coneixements.” Cal, doncs, fugir del tòpic segons el qual “el millor metge és qui demana més proves.” Maria Rosa reconeix, no obstant això, que el facultatiu “està sotmès a moltes pressions”, d’aquí que, per curar-se en salut, vulgui disposar del màxim d’informació possible, tot i que això impliqui uns costos elevats a la Seguretat Social.
Evidentment, les activitats desenvolupades en el si de la Fundació estan íntimament relacionades amb el món de la medicina: “Establim contractes amb laboratoris farmacèutics per dur a terme recerques.” A més de dedicar-se regularment als assaigs clínics, “hem organitzat un parell de congressos internacionals: un de cirurgia i un d’anestèsia, conjuntament amb la Fundació Hospital de Viladecans. Pròximament acollirem unes jornades sobre cardiologia.” Ens subratllen que, a l’hora de preparar aquesta mena d’esdeveniments, la seva principal motivació és una clara vocació de servei.
La Fundació Morales-Palau gaudeix d’una salut envejable. Tant és així que les seves representants confien que, d’aquí a uns anys, podrà deixar de ser un complement de l’hospital, i que serà aquest el que passarà a formar part de l’entitat: “Els estatuts ja preveuen la possibilitat que la Fundació el gestioni.” Esperen, d’altra banda, que la “segona generació”, encapçalada per la gerent, “aporti novetats a la institució adaptades al seu temps.” La presidenta de l’entitat se sent recolzada per l’ajuntament del municipi, la qual cosa li facilita molt les coses: “Al cap i a la fi, l’alcaldessa, Montserrat Gibert, i jo tenim la mateixa finalitat: donar servei a la població.”
El prestigi del l’Hospital de Sant Boi i de la Fundació Morales-Palau és fruit d’un esforç continuat: “Les coses no són mai senzilles, i les iniciatives també costen de tirar endavant. El cert és que ens ha calgut guanyar la credibilitat de la població, sense enganyar mai, amb la porta sempre oberta i accessibles a tots els qui ens necessiten.” És, sens dubte, aquesta sana filosofia el que els ha estalviat “problemes interns, que són els que moltes vegades ensorren els projectes. Hem actuat sempre com una empresa familiar.” Gràcies a aquesta actitud, els membres del matrimoni Morales-Palau, que fa 30 anys van deixar Vilafranca per traslladar-se a aquesta localitat del Baix Llobregat, han estat nomenats fills predilectes de Sant Boi de Llobregat.
