Text del 2002
És important disposar d’un patrimoni en previsió de temps difícils, altrament les fundacions estaran condemnades a desaparèixer.
.
La Fundació Garcia Fossas, una de les més antigues de Catalunya i de tot l’Estat espanyol, té al seu capdavant Alfons Gutiérrez, president de l’entitat, i Sergi Font, advocat i secretari general. Tots dos asseguren que estan molt satisfets pel fet que la institució estigui assolint les seves fites.
El primer a plantejar-se aquestes fites, als anys quaranta, va ser l’home que va donar nom a l’entitat, Arturo Garcia Fossas, “fill d’Igualada, molt intel·ligent i d’orígens humils. Una llarga estada a Anglaterra, durant la Guerra Civil, el va posar en contacte amb el món fundacional.” Un cop va tornar a Catalunya va ser “propietari d’una fàbrica d’olis vegetals. Com que era solter, va decidir destinar els beneficis del negoci a la creació d’una fundació.”
La seva idea era fruit de la generositat: “La primera finalitat de la institució va ser donar dinar a tots els nens pobres de la barriada de Sants que anaven a les escoles públiques. Posteriorment, va decidir dedicar també part dels seus ingressos a premiar els obrers i empleats de la fàbrica.”
Quan l’artífex de la Fundació, el Sr. Garcia Fossas va morir, aquesta, “es va constituir gràcies als béns hereditaris d’aquest igualadí.” Malauradament, “la famosa crisi posterior a la democràcia va fer desaparèixer la fàbrica” i amb l’empresa van desaparèixer bona part dels ingressos de què vivia la Fundació. Per sort, “l’entitat disposava i disposa d’una finca a la Diagonal. Les rendes obtingudes dels llogaters, juntament amb les obligacions i d’altres actius financers que hem anat adquirint, ens han servit per subsistir al llarg dels darrers anys.”
Amb els pas dels anys “vam poder concedir una altra finalitat a la Fundació, consistent a ampliar la nostra obra social al barri de Sants amb una visió més actual. Anualment, fem donacions a la parròquia de Sant Medir i a l’Ajuntament del barri i ells s’encarreguen de repartir-les entre els més desafortunats.”
Pel que fa a l’edifici fundacional, el lloc on estava ubicat l’antic menjador per als nens necessitats, ocupa bona part de les Escoles Proa de Sants, “el vam llogar per un preu simbòlic a l’Associació de Pares de Sant Medir. Encara som nosaltres qui paguem el dinar pels nens, però avui són ells els encarregats d’organitzar el menjador; ara ells han creat i gestionen la seva pròpia fundació, la Fundació Ressons que, pel que fa a les obres de l’Escola, ha estat avalada per nosaltres.”
La solidaritat d’aquests catalans també arriba als immigrants. De fet, “part dels nens que atenem són magrebins.” Recorden especialment “el cas d’una nena marroquina que va resultar morta en un accident. Els pares no tenien prou recursos per repatriar-ne el cos i enterrar-la a la seva terra, de manera que la Fundació va cobrir-ne les despeses. Aquesta no és l’ocupació de l’entitat, però vam entendre que es tractava d’una necessitat social i hi vam esmerçar tots els nostres esforços.”
El president de la Fundació hi participa d’una manera o d’una altra des de fa 50 anys i ha ocupat diversos càrrecs: “Vaig començar com a empleat de la companyia.” A poc a poc, i a còpia d’una àrdua dedicació, ha anat assolint un profund coneixement sobre el món de la solidaritat, i avui té molt clar que “les entitats benèfiques, si estan realment ben administrades, poden subsistir.” En més d’una ocasió l’astúcia els ha permès seguir endavant amb la seva obra: “Quan la fàbrica del senyor Garcia Fossas va tancar, vam passar per un període francament difícil. Per sort, disposàvem d’una petita col·lecció de quadres.”
L’estratègia a seguir era clara: “Mentre hi hagués un sol nen que patís gana al barri, nosaltres no volíem conservar-ne ni una, d’aquelles obres.” De manera que es van posar a treballar: “Vam oferir els quadres primerament a l’Administració i, en segon lloc, a particulars. En vam obtenir prou diners en una subhasta i gràcies a una hàbil gestió d’aquests i altres recursos, avui disposem d’un patrimoni més que acceptable.”
Han quedat enrere els temps difícils: “Dins de les nostres possibilitats, avui estem oberts a atendre tots els nens humils de Sants.” És tranquil·litzador saber que “a Sants-Montjuïc ja no hi ha tants menors necessitats.” Els nostres protagonistes subratllen que “les fundacions no són per treure’n beneficis. Ens cal donar una sortida als recursos de què disposem; ara bé, és important disposar d’un patrimoni, en previsió de temps difícils, altrament les fundacions estaran condemnades a desaparèixer.”Alfons Gutiérrez ho té així de clar: “Jo seria partidari que les fundacions benèfiques, per llei, dediquessin una part substancial dels ingressos a reserves per garantir la continuïtat del patrimoni fundacional.”
La Fundació Garcia Fossas és un bon exemple de l’altruisme que caracteritza el poble català. Sergi Font, el secretari de l’entitat, ens revela una dada interessant: “A Catalunya hi ha cinc vegades més fundacions que a la resta de l’Estat espanyol. Cal tenir en compte que som al nord d’Espanya, això és, més a prop de la resta d’Europa quant a la incorporació de la societat civil en actitud i obra social, i això té unes conseqüències.” Per al seu company, “el cost de les accions solidàries hauria d’anar a càrrec del govern, no dels particulars. Si hem estat nosaltres els qui hem tingut cura d’aquestes qüestions, és perquè els polítics no hi han prestat prou atenció.”
Al seu parer, “les fundacions no hem rebut un tracte correcte. Fins no fa gaire, no podíem ni recuperar l’IRPF retingut a compte.” La societat tampoc no és gaire conscient de la feixuga tasca que desenvolupen institucions com la que ells representen: “No acaba d’entendre que treballem per a la Fundació sense obtenir-ne res a canvi.”
Indubtablement, aquesta feina només pot ser fruit de la vocació. Alfons ho expressa de manera eloqüent: “Pagaria per anar al despatx cada dia. És una activitat que em satisfà profundament. El fet d’estar al capdavant de la Fundació és la millor recompensa que podria somiar. És el que em dóna la vida.” El seu company subratlla que el president de l’entitat “després de la seva jubilació, ha estat capaç d’aportar coses molt positives a la societat. A més d’un home molt despert, és un autèntic geni de les finances. Gestiona els afers econòmics de la Fundació amb un criteri i una efectivitat admirables.”
Són molts els homes i dones que, juntament amb els nostres protagonistes, han donat bona part de la seva vida perquè la Fundació arribés al segle XXI. Entre ells hi ha en Lluís Saura, l’anterior president de l’entitat, que dissortadament ens va deixar l’any passat. Independentment dels coneixements i el capital, és innegable que la il·lusió és la millor arma amb què compta la Fundació Garcia Fossas.
