Les fundacions donen a la societat tot allò que l’afany de lucre, de triomf i de notorietat, neguen sistemàticament.
.
Un disminuït psíquic arriba a la fita d’una marató i en girar-se per assegurar el seu èxit veu com cau el que va darrere seu. A pocs metres del triomf, recula i s’acosta al competidor caigut, i l’ajuda a arribar el primer per compensar-li l’ensurt. Mentre, els organitzadors de la cursa i el públic criden: «No, no, deixa’l! Tu segueix i guanya», que és el que hauríem fet les persones normals. Preferir l’anonimat, perdre un triomf per sentir la impagable satisfacció d’ajudar, és la lliçó que ens donen les protagonistes d’aquest llibre: les fundacions. Les fundacions donen a la societat tot allò que l’afany de lucre, de triomf i de notorietat, neguen sistemàticament. Cap empresa, ni cap empresari deixaria de banda la rendibilitat ni l’èxit per projectar una fundació que, si per un costat té uns objectius i uns ideals, per l’altre ha de ser econòmicament sostenible, encara que sigui parant la mà sota alguna font de diners.
Els capdavanters que busquen nous aires en el si de l’Església, veuen en el sistema fundacional una sortida transparent i moderna per arribar als problemes de la societat d’avui, i compten amb el suport dels fidels i dels agnòstics, ja que la generositat diàfana del voluntariat sempre fa costat a qualsevol tipus d’objectiu que no tingui com a única finalitat l’afany de lucre.
La capacitat individual i col·lectiva dels personatges que il·lustren aquest volum són una bona mostra del que es pot arribar a aconseguir. Tot allò que es pot fer bé des de l’actuació privada no s’ha d’exigir que ho faci cap institució governamental. El cost econòmic dels ajuts no és res si es quantifica l’estalvi que suposa una obra ben gestionada, portada transparentment i que es fa possible gràcies a l’esforç no remunerat de milers de persones.
Des d’aquesta columna volem retre un sentit homenatge als protagonistes d’aquest llibre que donen a la societat tot allò que les institucions no poden ni tan sols somiar fer, i que va des de la pedagogia, l’art, la recerca, l’obra social més arriscada, fins a temes culturals, patriòtics o místics.
Ara bé, hem de fer un prec: cal replantejar-se les partides econòmiques que es destinen a fer possible alguns projectes. Si no fos per l’afany desinteressat de molts ciutadans, serien les institucions les qui haurien de donar resposata a moltes necessitats, el cost seria més elevat i l’entusiasme inferior. En tot cas, sols es tracta d’una part del pressupost que es recapta de la societat, que se li torna justament, sense ser caritat, ni els uns han de creure que la fan, ni els altres que la reben. És una qüestió més de justícia de que solidaritat: (caritat).
Àngel Font
Ens calia poder veure, d’un cop d’ull, la diversitat i la riquesa del nostre món associatiu, fet per persones. No per individus, sinó persones que pensen en els altres i en el país.
M. Hble. Sr. Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya.
[maxbutton id=»1″ url=»http://www.testimoniosparalahistoria.com/volumen/fundacions/»]
