Text del 06-07-2010
La ment està al servei del cos però, alhora, el regeix, com un cap d’Estat. Per tant, el físic i l’aparença estan determinats per les condicions psicològiques de la persona.
Hem creat un culte al cos buit, sense propòsit ni contingut. No es defensa una estètica relacionada amb la salut, com feia el concepte grecollatí, sinó destinada a la vacuïtat de la simple exhibició del cos.
La ment és una oficina. En ella hi ha un cap, una secretària i un arxiu. El cap de l’oficina és el conscient, la secretària és el subconscient i l’arxiu és l’inconscient. L’oficina té un problema quan la secretària mana al cap.
El gregarisme, l’absència d’esperit crític, és general. L’èxit de la televisió porqueria s’explica perquè als espectadors els interessa la vida dels altres, però no saben conduir la seva.
El psicòleg Àngel Gordon i Ferrer ha publicat llibres sobre temàtiques molt variades, des de l’autoajuda fins al vampirisme. És sobretot, però, una eminència en el camp de la hipnosi clínica i la parapsicologia, disciplina aquesta darrera que cal reivindicar. “Actualment, la parapsicologia es troba molt desprestigiada, per culpa de persones sense escrúpols que utilitzen el terme incorrectament amb fins espuris. A Espanya, de parapsicòlegs de debò amb prou feines en som mitja dotzena. Però hi ha rigor, treball i honestedat en les persones que hi ens dediquem vocacionalment.”
El Principat ha donat grans parapsicòlegs. Això ho pot testimoniar com a president de l’Associació de Parapsicòlegs de Catalunya. “L’arquebisbe Narcís Jubany en va ser un. Fou cèlebre un experiment que va fer per demostrar que l’aigua beneïda pesava més que l’aigua no beneïda.”
Els parapsicòlegs indaguen en la cara oculta de la realitat, en la qual la ment té un poder encara no mesurat ni comprès. “He vist fer al mentalista i hipnòleg Fassman coses que no volia fer, que li sortien per inèrcia. I les feia només amb la força de la ment, que és gairebé totpoderosa.”
D’aquí que, com a psicòleg clínic, el senyor Gordon tingui clar que gairebé tota patologia és d’origen mental. “La ment està al servei del cos però, alhora, el regeix, com un cap d’Estat. Per tant, el físic i l’aparença estan del tot determinats per les condicions psicològiques de la persona, ni que sigui per amagar la seva veritable cara.”
Però no tothom que té problemes mentals se sotmet a teràpia. “Per animar determinats pacients els dic que no estan pitjor que molta gent que va pel carrer. Si agaféssim 100 persones a l’atzar, ens trobaríem que 75 tenen importants problemes mentals. En canvi, no van mai a visitar-se.”
La frontera entre equilibri i desequilibri psicològic costa de precisar. “L’equilibri emocional no es pot mesurar. El paràmetre més fàcil per definir-lo és: el que fa tothom és normal i el que no fa tothom, no ho és. Però, evidentment, és un paràmetre fal·lible, condicionat per l’època i la cultura, mutable i, per tant, erroni, ja que, de fet, l’equilibri com a tal és una invenció humana i no existeix.”
Els joves són l’exemple més clar d’aquest fet. “Els referents d’abans han desaparegut. El jovent d’avui troba normal coses que jo considero anormals. Tot i que sempre hi ha hagut diferències generacionals, ara s’han dinamitat tots els ponts entre uns i altres. Prenguem com a referència la famosa ‘Ruta del Bacalao’; en aquest tipus de concepció lúdico-festiva trobem persones molt tocades a nivell psicològic. I no són forçosament joves de vint-i-pocs. Molts en tenen més de 40.”
La inconsciència d’aquest perfil de gent arriba a graus extrems. “Molts d’ells, ja pares, esdevenen una perniciosa influència per als seus fills; jo n’he vist donant al seu nen d’un any i mig un tros de pizza i un refresc gasós!”
La popularització de la cirurgia estètica respon a aquesta inestabilitat generalitzada. “Les intervencions d’estètica en gent molt jove és un altre símptoma d’aquesta malaltia mental que sembla afectar la nostra societat. Em preocupa molt que un pare pugui regalar més pit a la seva filla de 16 anys. En casos així, s’hauria de tractar psicològicament tant a la filla com als pares.”
De fet, els culpables no són ni els progenitors ni els fills, sinó els missatges mediàtics que reben. “Hem creat un culte al cos buit, sense propòsit ni contingut. No es defensa una estètica relacionada amb la salut, com feia el concepte grecollatí clàssic, sinó destinada a la vacuïtat de la simple exhibició del cos.”
La ment, en canvi, no compta. “Cultivar-la no està de moda. Però la ment també s’ha de treballar perquè no s’atrofiï i li puguem treure les seves màximes capacitats. No ens adonem que, com més formada està una persona, més capaç és d’aprendre nous coneixements i, més enllà, de valorar la diferència i la riquesa que hi ha entre el nostre conscient i el nostre subconscient.”
L’escenari de la ment pot ser dibuixat amb una metàfora. “La ment és una oficina. En aquesta oficina hi ha un cap, una secretària i un arxiu. El cap de l’oficina és el conscient, la secretària és el subconscient i l’arxiu és l’inconscient. L’oficina té un problema quan el cap i la secretària no es porten bé, quan conscient i subconscient xoquen. La majoria de problemes vénen quan la secretària –el subconscient– mana al cap d’oficina –el conscient–, i aquest fa les coses que li diu la secretària sense adonar-se.”
El desori psicosocial és molt ampli. “El gregarisme, l’absència d’esperit crític, és general. L’èxit de la televisió porqueria s’explica perquè als espectadors els interessa la vida dels altres. En canvi, no saben conduir la seva.”
La societat s’ha reduït pràcticament al consumisme. “Ara les coses ja no es cuiden. Si es trenquen, se’n compren de noves. Ja ni tan sols s’arregla o apedaça.”
Tot es resumeix a una pèrdua general de valors. “El seny, prendre decisions amb comprensió i responsabilitat, s’està perdent.”
Un altre aspecte problemàtic és la manera com molts especialistes enfoquen les teràpies psicològiques. “L’excessiu consum de psicofàrmacs és un dels grans mals de la nostra època. Es mouen milions i milions d’euros en benzodiazepinas i en sicroinductors de serotonina. El més trist és que s’estan creant noves generacions de medicaments molt importants que no sortiran a la llum fins que s’esgotin els estocs dels vells.”
La psicoteràpia és una bona alternativa a aquest abús de psicofàrmacs, però no representa el mateix volum de negoci, i això fa que sigui deixada una mica de banda. “Pensem que hi ha pacients que prenen de 10 a 12 pastilles diàries. I costa molt que deixin de prendre-se-les i es mantinguin estables.”
Tanmateix, l’abús de fàrmacs és tan nociu com l’absència de medicació. “Molta gent que està presumptament sana s’hauria de medicar o rebre tractament.”
Bona part d’aquesta gent és jove. “Malauradament, els pares es neguen a admetre que els seus fills necessitin psicoteràpia perquè encara l’assimilen a la bogeria.”
Àngel Gordon desenvolupa una faceta de la teràpia psicològica que també sembla no estar de moda: la hipnosi clínica. “La hipnosi consisteix a inhibir el conscient per parlar directament amb el subconscient, per tal que ens digui què hi ha a l’inconscient. És una tècnica ideal per fer regressions i remuntar-se a l’origen de les fòbies i els traumes.”
També l’utilitza en col·laboracions amb la policia. “Combino tecnologia i tècniques hipnòtiques, i esdevinc una mena de màquina de la veritat.”
Serveix, igualment, per preparar naixements. “Empro la hipnosi per a mares que volen un part sense dolor, per parir a la banyera de casa o, fins i tot, per saber si un cònjuge ha estat infidel.”
Aquesta eina, de la qual cada cop és més difícil trobar especialistes, li permet desenvolupar una important activitat docent. “Dos dies a la setmana faig classes d’hipnosi clínica a metges. Crec que sóc l’únic parapsicòleg del país que ho fa. Em manté al peu del canó.”
