Sr. Dexeus
Sr. Dexeus
*, TH, 7è VOLUM. Biografies rellevants del nostre temps

SR. SANTIAGO DEXEUS

Ginecòleg, fundador i president de la Fundació Somdex

Text del 06-04-2016

SANTIAGO DEXEUS

Barcelona

Precursor de destacats avenços dins l’àmbit de la ginecologia, com el diagnòstic precoç de càncer, la cirurgia oncològica o la reproducció assistida, també és pioner a defensar el dret de la dona en l’ús de la píndola anticonceptiva. Malgrat aquest currículum, la senzillesa i sensibilitat impregnen el seu discurs. Afirma que un bon metge és humil i sap tractar el pacient de tu a tu. Se sent agraït d’haver tingut dos grans mestres, son pare i son germà, perquè no hi ha fites personals, sinó familiars.

Sempre hem donat prioritat a la medicina personalitzada

Vaig néixer a Barcelona en el si d’una família dedicada, per part de la meva mare, a l’advocacia, però amb una arrelada tradició mèdica per la banda paterna. El meu avi era un metge municipal, summament senzill, que va exercir la seva professió sense cap aspiració més que l’honestedat amb el pacient. També, el meu oncle, que va morir a la Guerra Civil, va ser un bon metge internista. El meu pare, el tocoginecòleg Santiago Dexeus i Font, creador de l’Escola Dexeus d’Obstetrícia i Ginecologia, va esdevenir un referent en la medicina ginecològica espanyola i va crear una forma de practicar la medicina de la qual actualment en som hereus: la medicina personalitzada. Juntament amb el meu germà, el ginecòleg i obstetra Josep Maria Dexeus, mort l’1 d’abril de 2016, i un dels meus fills bessons, el ginecòleg Damián Dexeus, hem seguit les seves passes: sempre hem tingut en compte la importància de seure a la cadira i dedicar temps al pacient, de mirar-li a la cara per tal d’entendre’l en tota la seva globalitat.

Obsessionat a voler ser sempre el primer de la classe

Durant els anys d’estudi, el meu progenitor em va inculcar la importància de l’esforç i la superació constants. Tant el meu germà, l’advocat Joan Dexeus, com en Josep Maria, havien estat uns alumnes excel·lents al col·legi dels jesuïtes. Un dia el meu pare em va dir: «Si no ets el primer de la teva classe, no aniré a la proclamación de dignidades». I sabia que ho deia molt seriosament. Era un acte que tenia lloc a final de cada trimestre i durant el qual es premiava el rendiment dels alumnes més destacats amb distincions honorífiques. Ara que ho miro des de la distància del temps, ho veig ridícul, però aleshores estàvem obligats a fer-ho. Estava tan obsessionat per voler ser sempre el primer de la classe, que durant un temps vaig patir una urticària que cap metge va saber diagnosticar bé. La primera vegada que em van sortir aquelles ampolles a l’esquena, que picaven molt i que marxaven al cap de dos dies, va ser durant unes vacances d’estiu a Tossa de Mar. Recordo que havia convidat un amic que em va ajudar a posar-me alcohol i pólvores de talc. Al principi, es pensaven que era un problema d’origen alimentari i em van retirar alguns aliments. No obstant, com que no es curava, finalment em van receptar Benadryl, el primer antihistamínic del món, que produïa somnolència. Gràcies a l’aparició d’aquest efecte secundari, em van eximir d’assistir a les misses diàries que se celebraven a les vuit del matí, i arribava al col·legi a tres quarts de deu. Potser aquest fet va contribuir a accelerar el meu escàs fervor religiós posterior. A ningú no se li va acudir que el meu problema de salut es devia a la tensió emocional. Més endavant, durant els anys de carrera, tampoc no solia anar a jugar amb els meus amics al billar; sempre estava tancat a casa estudiant, perquè volia aconseguir les millors qualificacions.

Humilitat: un dels valors bàsics de la meva família

Del meu pare, he après un valor imprescindible per a un metge: la humilitat. Quan altres col·legues de la professió li demanaven que els parlés d’alguna nova tècnica que havia estudiat a l’estranger, el meu progenitor de seguida responia: «És massa nova». Era molt prudent, valorava la senzillesa. Tanmateix, recordo que quan vaig tornar de la meva estada com a metge becari a la Maternitat Universitària de Ginebra, em demanava consell si creia que podia aportar-li els meus coneixements. Obria les portes corredisses del despatx mèdic i hi entrava per dir-me: «Santiago, et presento l’Elvira. Crec que sabràs tractar millor la seva malaltia». I ho deia davant mateix de la pacient, amb la humilitat pròpia d’un gran professional. Com ell, tampoc no puc suportar l’orgull inflat d’aquell cirurgià que es creu l’actor més poderós del món, i que superposa el seu ego per damunt de la salut i la vida d’una persona. A Women’s, societat mèdica de la qual sóc director científic ‒també presideixo la Fundació Somdex, que vetlla per mantenir l’excel·lència dins la nostra activitat‒, seguim aquest mateix principi de la humilitat: si un dels nostres professionals sap que un altre especialista disposa d’un coneixement més elevat en una patologia determinada, li derivem la pacient sense més dilació, treballi o no al nostre centre. I considero que aquesta sinceritat ofereix molta tranquil·litat a les pacients

El meu pare i el meu germà, els meus dos grans mestres

Ambdós han tingut una gran influència en el desenvolupament de la meva carrera com a metge; han estat uns grans mestres. A més de mostrar-me la importància de la humilitat mèdica, em van ensenyar que la medicina ha d’anar acompanyada necessàriament de ciència i estudi. Des de l’inici de la meva pràctica professional, i tal com em va aconsellar el meu pare, dedico almenys un quart d’hora diari a estudiar. I si algun dia no puc, ho recupero el cap de setmana

En Josep Maria fou exemple de generositat i saviesa

El meu pare va fundar la primera clínica maternal privada a Espanya l’any 1935, la Clínica Mater, amb un important vessant docent i amb la presència de metges residents. A partir del 1947, va dirigir la Maternitat Provincial de Barcelona, institució que va anar ampliant amb un centre per a la lluita contra el càncer i un altre de nadons prematurs. A més, va separar l’obstetrícia de la ginecologia i va crear una secció de medicina per a la infància. Va ser autor del Tratado de Obstetricia (Salvat, 1949), obra que el va convertir en un referent a Espanya i a Hispanoamèrica. Amb tota aquesta intensa activitat, no va trigar a requerir un ajudant. El meu germà era onze anys més gran que jo i va passar a esdevenir la seva mà dreta. Va sacrificar la seva preferència, que era la plena dedicació a la ginecologia personalitzada i humanitzada, i m’estalvià haver d’ocupar-me de tasques de gerència, malgrat que, durant aquells anys d’activitat aclaparadora, la meva col·laboració l’hagués ajudat força. En cap moment va interferir en la meva formació; ben al contrari, va permetre el meu complet desenvolupament universitari. Si gràcies a la meva formació a l’estranger, n’aportava alguna novetat, era el primer a difondre-la. I amb una gran satisfacció mai no oblidava l’afegitó: «Aquest tema el domina el meu germà». Tots aquells que el vam conèixer, en vam aprendre. Les seves pacients l’adoraven i encara ara en continuem veient alguna; gràcies a la seva empatia i ciència, han confiat en els seus successors. Va esdevenir líder indiscutible d’un equip que, sota la seva direcció prudent i sàvia, fou un exemple de medicina personalitzada, honesta, científica i docent; uns valors que va saber inculcar-nos amb l’elegància que el caracteritzava.

Des de jove, vaig tenir inquietud per la recerca aplicada al diagnòstic de càncer

Em vaig llicenciar en Medicina l’any 1959 a la Universitat de Barcelona, i el 1963 vaig obtenir l’especialitat en Obstetrícia i Ginecologia. Vaig iniciar la meva vida professional com a metge intern resident a l’Institut de Maternitat Provincial de Barcelona, i el 1961 vaig ser metge becari al St. Mary’s Hospital de Manchester. Des del principi, sentia una gran inquietud per la recerca aplicada al diagnòstic de càncer, i per això vaig voler centrar els meus estudis posteriors en aquest camp. En aquella època hi havia un especialista francès en càncer, Jean de Brux, que havia desenvolupat una recerca molt interessant; posteriorment hem pogut comprovar la certesa de les seves afirmacions quant al comportament de la malaltia. Vaig sol·licitar una plaça com a metge becari a l’hospital parisenc de Créteil on treballava ell. I seguint el consell del meu pare, també vaig escriure a dues clíniques més. De la Maternitat Universitària de Ginebra em van enviar una resposta molt seriosa i ben redactada. Per contra, l’especialista Jean de Brux, que era un home molt proper i simpàtic, em va dedicar unes línies que van ser massa informals. Em deia, entre altres coses: «Quina alegria, un espanyol entre nosaltres: tindrà un èxit extraordinari amb les dones». Em va semblar poc seriós i equivocadament vaig triar anar a Ginebra. No obstant, de seguida em vaig adonar que havia estat un error. Finalment, em vaig decidir a fer una estada com a metge becari al Laboratoire d’Hispatologie, a l’Hospital de Créteil i al de Broca, tots ells a París. Vaig aprendre molt amb el doctor Jean de Brux. Així mateix, quan vaig tornar al meu país, em vaig adonar que havia de millorar els meus coneixements en cirurgia oncològica; era un àmbit que encara no estava prou evolucionat al nostre país. Vaig demanar una altra beca i vaig triar la Policlínica Careggi de la Facultat de Medicina de Florència.

A Florència vaig viure el millor any de la meva vida

A la Policlínica Careggi vaig trobar el que buscava: l’oportunitat d’aprendre tots els coneixements sobre cirurgia ginecològica que aleshores em faltaven. Va ser impressionant, una gran experiència professional. Durant la meva primera setmana a la ciutat, vaig viure una anècdota curiosa: a l’hospital em van oferir residir en una pensió, però ja havia passat per aquella experiència a Anglaterra, i no m’havia agradat. Recordo que estava plovent, el riu Arno s’havia desbordat, no hi havia ni un sol turista al carrer, i vaig entrar a l’Hotel Excelsior. Em vaig dirigir cap a la recepció i vaig preguntar quant costava una habitació al dia. Em van dir el preu, i vaig respondre: «I si m’hi estic un mes?». Em van reduir la tarifa a la meitat, però vaig tornar a preguntar: «I si m’hi estic tot un any?». Es van quedar sorpresos. Finalment vaig aconseguir el mateix preu que em demanaven a la pensió.

Em vaig introduir breument al món de la política

El meu pare sempre em feia dues advertències. En primer lloc, m’aconsellava que no em refiés de l’individu que havia aconseguit una gran fortuna en tres dies, perquè creia que segurament era un estafador. Sabia que els resultats s’obtenien amb treball i seny, uns valors ètics que ens va inculcar a tots a casa. En segon lloc, em recomanava que no em dediqués mai a la política. Ell havia viscut la Guerra Civil, havia vist què significava la divisió entre famílies, va observar la maldat humana d’un conflicte inclement, i ja estava patint la terrible dictadura de Franco. Va ser precisament durant la Guerra Civil que va perdre una filla petita; la va atropellar un cotxe militar a San Sebastià, ciutat en la qual la família s’havia refugiat durant l’enfrontament. Els metges van voler operar-la per tal que no quedés coixa, però finalment va morir d’una septicèmia. Malgrat la seva reiterada advertència en contra de la política, no li vaig fer cas i a les eleccions dels anys vuitanta em vaig presentar com a candidat del Centro Democrático y Social d’Adolfo Suárez al Senat espanyol, però no vaig sortir escollit. M’hi vaig introduir perquè veia que la societat catalana patia una bipolarització entre socialistes i convergents que no m’agradava. La meva carrera política, però, va acabar aquí.

Relleu generacional durant els anys setanta

L’any 1973 vam decidir que calia traslladar-nos a uns nous equipaments; havíem de donar cabuda a una medicina puntera. Per exemple, necessitàvem una unitat de cures intensives, entre altres serveis mèdics, que no es podien desenvolupar a l’antic hospital. El meu pare ja estava molt malalt i el vam portar a Sils, a casa del meu germà; vam preferir que no veiés com tancava les portes la clínica que havia fet créixer amb tant d’esforç i professionalitat, i amb la consecució de fites tan importants com la realització de la primera laparoscòpia ginecològica, l’any 1964, o la creació del primer centre de diagnòstic del càncer del coll uterí, l’any 1966. Finalment, va morir el 17 de maig, el mateix dia del trasllat a l’edifici de la nova Clínica Dexeus, ubicada al passeig de la Bonanova de Barcelona. Es va morir agafat de la mà del seu cuidador. Les seves últimes paraules van ser: «Esteve, m’estic morint». No va arribar mai a veure el nou equipament. Recordo que ens deia que estàvem bojos. I tenia molta raó, però era un projecte que havíem d’endegar. Amb el nou hospital començàrem una etapa d’expansió, innovació científica i projecció internacional. A la Clínica Dexeus vam viure una sèrie de fites mèdiques que van canviar el panorama de l’especialitat en diversos aspectes, com ara el diagnòstic precoç del càncer, la colposcòpia, la cirurgia oncològica i la mastologia. També vam ser pioners en la defensa del dret de la dona a l’ús de la píndola anticonceptiva i de la fecundació in vitro.

No puc parlar d’èxits personals, sinó de fites familiars

No m’agrada parlar d’èxits professionals propis, perquè considero que són els èxits de tota una família. Crec que no pots tenir confiança en una persona que no reconegui tot allò que ha rebut dels altres. Així doncs, haig de fer referència a quatre fites, abanderades pels Dexeus i que han representat un avenç rellevant a la vida i la salut de la dona. La primera té a veure amb l’atenció generalitzada dels parts als hospitals: el fet que les dones ja no parissin a casa va comportar un descens radical de les xifres de mortalitat materna i fetal. Qui en va ser el promotor? El meu pare. El segon èxit, aconseguit també pel meu progenitor, i també pel meu germà, fou l’eliminació del dolor en el part. A Eva en el jardín de la ciencia (Stonberg, 2015), un llibre de divulgació, escrit conjuntament amb la meva dona, la doctora Lola Ojeda, fem un recorregut per les etapes biològiques més importants a la vida femenina. Hi ha capítols on incloem relats reals basats també en la pràctica ginecològica del meu pare. A través de la seva mirada, podem assistir a la realitat de l’atenció al part en aquella època. Recordo que el podien requerir de qualsevol indret de Catalunya per assistir un naixement. Sovint, quan hi arribava, la dona ja s’estava morint perquè no havia pogut disposar d’una bona assistència. Va ser una època molt dura per a ell. Fa anys vaig haver de donar una conferència a Igualada. A primera fila, hi havia una senyora que reia tota l’estona. Quan l’acte va finalitzar, es va apropar a saludar-me, i li vaig preguntar el motiu d’aquell somriure permanent. Em va respondre que li feia gràcia comprovar que era el reflex fidel del meu pare, que l’havia ajudat a néixer a la taula de la cuina de casa seva. Em va explicar que, com la seva família no tenia les tres-centes pessetes que costava aquella atenció mèdica, va haver d’afanyar-se per recaptar els diners entre els veïns. El meu pare, que se’n va adonar, va insistir a no cobrar i els va recomanar que obrissin una llibreta al banc en nom de la seva filla.

Sancionat a la universitat per defensar l’anticoncepció

La tercera fita mèdica de la família, on intervinc directament, és l’anticoncepció. Sempre he cregut en la llibertat de la dona a decidir sobre el seu cos, i per tant, he estat un defensor del dret a l’ús de la píndola anticonceptiva. Aquesta postura em va ocasionar una sanció universitària. Als anys seixanta, mentre preparava la meva tesi doctoral, em van proposar que impartís una conferència sobre l’anticoncepció a l’aula lliure de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Quan el degà, Julio García Sánchez-Lucas, se’n va assabentar, em cridà al seu despatx per avisar-me que si accedia a parlar sobre aquest tema, ja podia obrir l’armari, agafar les meves coses i acomiadar-me de la tesi. No vaig cedir a la seva amenaça. La xerrada va ser un èxit: la sala estava plena; la gent necessitava saber com evitar l’embaràs. En aquella època, només es coneixia l’anomenada marxa enrere, i els preservatius s’havien de demanar amb un paper escrit a mà i en veu baixa; tot i així, et miraven malament. Finalment, vaig obtenir el doctorat en Ginecologia i Obstetrícia a la Universitat de Madrid, l’any 1967, amb la tesi doctoral Discariosis. No és que a la capital fossin més oberts, però no sabien res d’aquella polèmica conferència. També vaig estar a punt de rebre una sanció administrativa, que sortosament es va veure aturada. Malgrat que la llei prohibia donar informació sobre l’anticoncepció, dins la universitat se’n podia parlar.

Continuadors dels avenços en reproducció assistida

La fecundació in vitro va ser un àmbit recurrent de la meva recerca durant els anys posteriors, però les responsabilitats mèdiques i directives no em van permetre dedicar-m’hi plenament. L’any 1984 vaig dirigir l’equip que va aconseguir el naixement del primer nadó proveta a Espanya: Victòria Anna Sánchez Perea. El doctor Pedro Barri i les biòlogues Anna Veiga i Glòria Calderón van aconseguir avançar-se a un altre equip espanyol que també hi estava treballant, i tots els mitjans se’n van fer ressò. Vam ser els continuadors d’una línia científica iniciada pels anglesos sis anys abans.

En contra del masclisme de la nostra societat

Actualment, i gràcies als avenços mèdics i tecnològics, la dona gran pot gaudir d’una adequada salut vaginal i també, d’una sexualitat satisfactòria. Quan analitzes per què una dona deixa de tenir vida sexual, la resposta majoritària és que a l’home ja no li interessa. La menopausa és entesa com una malaltia, i interpretada amb estereotips i tabús. Les anomenem, de manera pejorativa, «menopàusiques», quan el més correcte seria dir: dones que es troben en l’etapa de la vida de la menopausa. El nostre llenguatge occidental és masclista. Fa uns dies, vaig anar a impartir una conferència al congrés «Ella y el abanico», que se celebrava a Madrid. I fou preciós: les autèntiques protagonistes eren les dones, va ser com un cant a la bellesa de la maduresa. Per altra banda, la dona continua en una situació d’inferioritat respecte a l’home: sol cobrar menys per la seva feina, i a més s’ha de fer càrrec dels fills i de la casa. És una pluriocupada crònica, a la qual ja no li queda temps per a l’educació de la família. Les dones més joves retarden l’edat per ser mares; la situació econòmica és incerta i busquen tenir una seguretat laboral més gran. Arriben als quaranta anys sense tenir descendència, malgrat que l’edat ideal perquè una dona es quedi embarassada sigui abans de fer-ne trenta vuit.

L’augment de mama, justificat per raons psicològiques

La implantació d’una pròtesi de mama està justificada en aquelles situacions en què la dona no se sent a gust amb el seu cos, i aquest rebuig té una implicació directa en la seva autoestima. Ara bé, no té cap sentit, per exemple, que un pare regali a la seva filla de divuit anys aquesta intervenció per raons merament estètiques. Aquest tipus de comportament és un reflex del masclisme que encara impera a la nostra societat.

A la nostra clínica, l’assistència mèdica de qualitat i el confort van de la mà

Sempre ens hem preocupat que l’assistència mèdica de qualitat que oferien els nostres equipaments anés acompanyada d’unes instal·lacions en què els pacients se sentissin còmodes, en un entorn on també es tingués cura de l’estètica. Tant l’hospital del meu pare com la Clínica Dexeus que vaig inaugurar amb el meu germà, comptaven amb una planta amb suites per als pacients que ho requerissin. Fa poc vam atendre una senyora marquesa de Madrid, que en anar a veure les instal·lacions de Somdex, estava feliç. Em va dir: «Si vostè opera tan bé com ho està la clínica, n’estaré encantada».

Gràcies al Damián, he tingut l’alè per començar una nova vida

Quan vaig ser expulsat de la clínica fundada per la meva família, lluny d’aturar la meva activitat, vaig decidir que calia continuar la important labor mèdica que havíem iniciat i convertit en un referent. En aquell moment clau de la meva vida, el meu fill, en Damián, va jugar un paper cabdal. Recordo que estàvem reunits amb l’advocat Miquel Roca i Junyent, i quan va conèixer els meus plans futurs, es va dirigir al meu fill i li va dir: «El teu pare és un visionari, que està a punt d’endegar un projecte complicat. Ets jove, potser és millor que et dediquis a un altre projecte». Però el meu fill li va respondre: «Allà on vagi el pare, hi aniré jo». Aquesta frase va significar un abans i un després per a mi, va esdevenir l’estímul que ha dirigit la meva nova vida.

A Somdex continuem donant prioritat a l’atenció personalitzada

Tocoginecòlegs, obstetres, ginecòlegs, dietistes, psicòlegs, ecografistes, infermeres i fisioterapeutes conformen el nou equip de Somdex Ginecologia, que dirigia juntament amb el meu fill. Posem a disposició de les pacients un acompanyament altament qualificat i multidisciplinari, que té en compte les diverses especialitats i facetes d’una malaltia. Comptem amb setanta-cinc anys de trajectòria dedicats a la salut de la dona. Som pioners en les especialitats d’obstetrícia, ginecologia i reproducció assistida al nostre país. Hi ha tres pilars que sustenten la nostra activitat diària: la docència, la recerca i l’assistència personalitzada. Com sempre, continuem incorporant els valors humanistes de la medicina a la nostra pràctica mèdica. El nostre tracte és honest i personalitzat per a cada pacient; tenim clar que aquest és el futur de la medicina. I transmetem aquests valors a tots els nostres professionals, tant a l’especialista, com a la infermera o l’administrativa que despenja el telèfon.

Estem vivint una gran evolució dins l’àmbit de la cirurgia

Abans, per extraure els tumors, havíem de practicar una cirurgia agressiva. Actualment, apliquem tractaments neoadjuvants, previs a la intervenció, com poden ser la radiologia o la quimioteràpia, amb els quals sovint evitem l’operació. Ara se sol intervenir només en estadis inicials. La cirurgia està vivint una gran evolució.

Menys ambaixades i més medicaments

Col·laboro una vegada al mes a La Vanguardia. Fa uns dies vaig escriure un article titulat: «Senyor Carles Puigdemont, menys ambaixades i més medicaments», però finalment no me l’han publicat. Considero que quan les Administracions es gasten els diners en partides que no reverteixen en la societat, els ciutadans hem de fer valer la nostra veu. Crec que la democràcia té sentit si ajuda el més dèbil; una acció adjunta a la medicina. Els polítics no posseeixen la clau de totes les solucions; la societat també té un paper rellevant. Cadascun de nosaltres ha d’intentar ser solidari amb la humanitat. Ja ho deia l’arquitecte Oriol Bohigas quan afirmava que construïa edificis solidaris. Fa poc anava caminant per un carrer molt estret i em vaig creuar amb un noi jove. El vaig deixar passar, però ell no em va fer cap gest. Així doncs, no vaig poder evitar preguntar-li si era el propietari de la vorera. Em va respondre que no, és clar. El respecte és un altre valor fonamental que hem de fomentar.

En Sanitat, hem d’anar tots a l’una

Quan van començar a aparèixer les primeres mútues mèdiques, el meu pare va sentenciar que la medicina privada s’havia acabat. I realment tenia raó. Quan el metge cobra d’una mútua vint euros per cada visita es veu obligat a augmentar el nombre de pacients per tal d’obtenir un sou, i l’atenció individualitzada se’n ressent. D’altra banda, la Sanitat s’ha de mirar des d’un punt de vista global, hem d’anar tots a l’una. Si una persona pot gaudir d’una assegurança privada, no hauria d’anar a la pública per un problema de salut poc rellevant. D’aquesta manera, oferim millor servei a qui només es pot permetre rebre atenció al sistema públic.

Qui té vocació, manté el seu tarannà malgrat les adversitats

Malgrat les crisis econòmiques i les reestructuracions posteriors, els professionals que tenen vocació han de ser capaços de mantenir el seu tarannà en qualsevol situació de treball. Un metge que sap que l’estudi, la ciència, la humilitat i la humanitat són els seus pilars, continuarà desenvolupant una bona feina. Els grans monopolis són perillosos, però els ciutadans sempre podem decidir allò que més els convé. Posaré dos exemples personals: cada matí continuo prenent el cafè al petit bar del costat de casa, perquè és molt bo i l’atenció és magnífica, malgrat que podria anar a qualsevol altre establiment més gran. D’altra banda, fa poc vaig patir d’una pèrdua d’audició i em van visitar en un gran centre mèdic, però no em van ajudar gaire. Finalment, vaig haver de dirigir-me a un metge de capçalera, que manté una mirada holística de la salut, i que ha sabut detectar-ne les causes.

No és el mateix l’amor que amar

La vida m’ha fet un regal preciós: la meva dona actual. Amb la Lola he tornat a viure l’amor, m’he tornat a enamorar, però el més important és que aquesta dona extraordinària, dolça i amable, m’ha permès conèixer la meva capacitat d’amar. No és el mateix l’amor que amar. Ho he descobert recentment: amar comporta l’altruisme més absolut. Quan li dic: «Sóc massa gran», ella, vint anys més jove, em respon: «L’edat no té cap importància, t’estimaré sempre». Som feliços, d’aquí a poc temps anirem a viure junts. Hem passat una època difícil; per motius laborals vivíem en ciutats allunyades, i això ens obligava a estar separats. El nostre hàbitat nupcial era l’AVE que uneix Barcelona amb la capital. Però també hem viscut anècdotes divertides: era l’últim dia de les vacances d’estiu i estàvem a la meva casa de Foixà, al Baix Empordà, i ens sentíem tristos perquè ens havíem d’acomiadar. Vam sentir música de sardanes que provenia del centre del poble, i vam decidir apropar-nos-hi per tal de distreure’ns una mica. No és una música que m’agradi especialment, però fou una bona idea anar-hi. Quan l’Alcalde del poble va veure la Lola, la va convidar a ballar. No ho havia fet mai, és madrilenya, i va dansar molt bé. Fins i tot, ens van regalar dues barretines, que porten escrits els nostres noms.

La meva edat és la mitjana dels anys de les dones que estimo

No parlo mai de la meva edat. Si algú me la pregunta, calculo la mitjana dels anys de les dones que estimo. I aleshores obtinc una mitjana de quaranta-set anys. La Lola, la meva filla –una dona intel·ligent i de gran sensibilitat que també treballa amb nosaltres a Somdex– i la meva estimada gossa, la Xunga, són el meu referent.

Un aprenent d’escriptor i de poeta

Abans d’ahir vaig intentar mirar el partit de futbol entre el Barça i el Madrid, i vaig apagar el televisor abans que finalitzés. Era un avorriment, em va semblar un entreteniment absurd seguir els moviments d’uns senyors que cobren tants milions per jugar amb una pilota; no li vaig saber trobar cap interès. Gaudeixo amb altres activitats, com anar al meu poble de l’Empordà per observar com canvien de color les fulles de les oliveres segons el vent que bufa. I m’agrada molt escriure poemes; sempre dic que sóc un aprenent d’escriptor. La meva gossa, la Xunga, és un animal increïble; em mira i em dóna la pota, i això em fa feliç. Aquestes petites coses que m’ofereix la vida no només em distreuen, sinó que tenen un gran valor per a mi.

Apassionat pel ball del rock-and-roll

Des de ben jove m’agrada ballar rock, sento molt a dins el ritme d’aquesta música. Encara ara vaig als concerts amb molta il·lusió. Fa poc vam viure una anècdota curiosa. Ens van convidar a la festa de Javier Godó i hi va haver un moment que la gent va començar a riure d’una parella d’amics que havien decidit fer una actuació improvisada. No vaig poder evitar dirigir-me als espectadors per comentar-los que no havien de burlar-se’n. I vaig proposar als músics que toquessin un rock. Amb la meva dona, vam començar a ballar i la gent es va animar, i també van sortir a la pista. Aleshores, vaig caure i em vaig fer mal a l’esquena. No m’importava, vaig continuar ballant, no podia deixar de gaudir amb el rock.