Text del 11/03/2016
JOAN TARDÀ I COMA
Cornellà de Llobregat (Barcelona)
Perquè valora els polítics autèntics, aquest parlamentari actua amb sinceritat quan puja a la tribuna del Congrés dels Diputats, on els seus discursos no deixen ningú indiferent. Lluitador constant, de ben jove exercí una tasca gairebé evangèlica ensenyant la Llengua Catalana a un nucli urbà tan complex com el Cornellà dels setanta. Ara aspira a culminar un procés que, després de tres-cents anys de resistència, desemboqui en una República que permeti un món millor per a les futures generacions.
Vaig començar a treballar als dotze anys al bar d’un cinema
Pertanyo a una família treballadora de Cornellà de Llobregat, de tradició catalanista i republicana. El meu avi havia estat Alcalde de la població i va haver de marxar a l’exili, a Tolosa de Llenguadoc, on va morir poc abans de la mort de Franco. De fet, jo no el vaig conèixer fins que ja era gran. El meu pare, en Josep, era paleta, mentre que la mare, la Magdalena, treballava com a taquillera en un cinema. Fou al bar d’aquest local on vaig fer la meva primera feina els caps de setmana, quan només tenia dotze anys, i als catorze, vaig estar en una indústria local, LAFORSA, que més tard va protagonitzar una de les vagues més importants al Baix Llobregat. Com tants altres joves, compatibilitzava feina i estudis. Vaig ser la primera generació de la família que pogué anar a la universitat, on vaig cursar Filosofia i Lletres. La meva adolescència havia estat marcada per l’ambient parroquial, que, com a la resta del país, era el refugi de les persones no addictes al règim. El món parroquial i de l’escoltisme em van estimular a descobrir un país que se’ns negava i a conscienciar-me d’allò que som, d’on venim i cap a on havíem d’anar.
Una tasca gairebé evangèlica: ensenyar la nostra llengua als nous catalans
He format part d’aquella generació de joves que va assumir la tasca, gairebé evangèlica, d’ensenyar el nostre idioma als nous catalans. Una comesa per salvaguardar la llengua que vaig aprendre gràcies als cursos de formació que impartia Òmnium Cultural per capacitar-nos acadèmicament per a aquesta feina. Devia tenir vint anys quan vaig aconseguir-ne l’homo-logació. Posteriorment, vam rebre la titulació oficial de la Generalitat i actualment sóc catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes, ja que més endavant em vaig presentar a les oposicions i les vaig aprovar. Estic convençut que si no hagués estat fill de Cornellà, d’una Catalunya mestissa i xarnega, segurament no m’hauria dedicat a l’ensenyament lingüístic. El fet de viure a Cornellà (una ciutat que en aquells anys, com tantes altres de l’àrea metropolitana, va créixer de manera desmesurada i sense cap mena de planificació urbanística) va fer que tinguéssim un concepte molt obert de la mateixa catalanitat, en la mesura que parlem de ciutats que, en una dècada, van multiplicar la seva població per cinc.
Cornellà, pionera a incorporar la llengua catalana dins l’horari escolar
Els professors d’Òmnium ens presentàvem a l’escola pública a les cinc de la tarda, l’hora de sortida. Inicialment, l’assistència era voluntària, i els alumnes que s’hi quedaven normalment eren fills de sindicalistes, de gent compromesa, de moviments socials… Cap a l’any 1974, vam convertir Cornellà en la primera ciutat a incorporar la llengua catalana dins l’horari escolar pagat pel mateix Ajuntament, tot just després que el de Barcelona ho hagués rebutjat. D’aquesta manera, aconseguírem arribar a molts més alumnes. Crec que aquesta voluntat de salvaguarda de la llengua és un dels grans èxits de la nostra generació. A Cornellà, tot plegat no hauria estat possible sense el concurs de totes les entitats de la ciutat, per a moltes de les quals el català era desconegut. I, tanmateix, hi van posar el coll. En podem estar molt orgullosos i agraïts.
A la universitat associaven el català a la classe burgesa
Un dels factors que ajudà a superar les reticències a la llengua catalana, i l’enfrontament que sol produir-se en totes les societats que viuen un fenomen immigrant, fou la incorporació precoç a la feina, si més no, en els ambients populars. A l’entorn professional no només se socialitzaven tota mena de patiments laborals, sinó també de llibertats públiques, tant polítiques com sindicals, així com les il·lusions i esperances de la joventut. En aquell entorn coincidien fills de gent autòctona, que parlaven català, i fills de la immigració. És possible que les condicions de vida dels nou-vinguts fossin una mica pitjors que les de la resta, però les diferències eren mínimes. En qualsevol cas, tothom formava part d’una mateixa classe social, independentment de la llengua materna. En canvi, em sorprenia que, a la universitat, quan se celebraven assemblees, estudiants amb cognoms catalans ens deien que parléssim en castellà, perquè associaven el català a la burgesia. Ells sí que eren burgesos barcelonins, però jo venia de Cornellà, treballava i era fill de paleta. M’indignava!
Els nous catalans se sumaren a les reivindicacions nacionals conscients que era el millor per a les noves generacions
Un altre factor que contribuí a la integració fou la riuada que Cornellà visqué el 1971. Una riuada producte de la deixadesa de l’Administració, que deixà la zona baixa negada, amb un metre i vuitanta centímetres d’aigua. Aquella circumstància impulsà un procés reivindicatiu que durà cinc o sis anys per tal que es canalitzés el riu. Va ser una època de gran mobilització ciutadana, similar a la que s’estava esdevenint a les fàbriques. Perquè les conseqüències les patí tothom. Fou un problema col·lectiu que estimulà la fraternitat i va néixer la consciència de formar part d’una mateixa comunitat. Per aquesta mateixa raó, els nous catalans se sumaren a les reivindicacions nacionals. Perquè van acabar estimant Catalunya, després de deixar-hi la pell treballant molt, convençuts que als seus fills els esperava una vida millor que la seva.
Malgrat la voluntat d’assimilar-nos, hem persistit com a nació
Puc donar testimoniatge que si ens trobem immersos en el procés nacional és perquè, entre tots, hem estat capaços de combinar la defensa dels interessos de la ciutadania amb l’aspiració de viure en llibertat. La clau de volta rau en què, per primer cop en la història contemporània de Catalunya, una generació viurà pitjor que els seus pares. L’assumpció per part de la classe treballadora del fet català té a veure amb el fet que tothom està patint el mateix règim polític i econòmic; una situació que fa impossible dissociar el que és l’opressió social i econòmica, entesa des de la mirada d’un treballador, i l’opressió nacional. Això ja ve de lluny, perquè aquella època de grans vagues generals al Baix Llobregat també va servir per cohesionar la població. Tothom, tard o d’hora, acaba descobrint que Catalunya sempre ha estat terra d’acollida, de gent vinguda d’arreu. Per tot això, és extraordinari, i n’hem d’estar orgullosos, que malgrat haver patit tres-cents anys de voluntat d’assimilar-nos, fins i tot amb etapes de genocidi lingüístic, siguem una de les poques nacions sense Estat amb possibilitats de sortir-nos-en, quan podríem perfectament haver acabat com els veïns occitans, que mai no esdevindran un Estat independent.
Quatre argolles a la Constitució del 1978 que avui ens plantegen grans problemes
Recordo haver viscut amb dolor que Carrillo acceptés la monarquia i assumís la Constitució espanyola, perquè ens encolomava quatre argolles que no podia acceptar. Aquell capítol provocà que abandonés el PSUC; i, com jo, altres persones que potser llavors érem minoritaris dins el partit. Aquelles quatre argolles continuen sent molt importants. Em refereixo, per començar, a la preeminència de la llengua castellana per sobre de la resta de llengües; en segon lloc, a la monarquia borbònica, que ni pensava demanar perdó per haver jurat els Principios Fundamentales del Movimiento ni per la seva complicitat amb els crims comesos per la dictadura; tercer, a la impossibilitat d’articular els diferents territoris dels Països Catalans, quan la Constitució sí deixa una porteta mig ajustada per a navarresos i bascos, i quart, que nega el dret a l’autodeterminació de Catalunya, el que avui en diem el dret a decidir. Aquestes argolles, després de tants anys, ara ens plantegen problemes vitals.
Els hereus dels qui van pactar amb Fraga no ens poden retreure haver pactat amb Mas
El poble de Catalunya digué sí a la Constitució espanyola. Jo sóc dels qui en aquell moment no va acceptar-la, cosa que no resultava fàcil perquè els mateixos que ens apallissaven, Fuerza Nueva i els Guerrilleros de Cristo Rey, també estaven pel «no». Catalunya optà pel possibilisme, la qual cosa significà empassar-se gripaus enormes, perquè no hem d’oblidar que el quart punt de l’Assemblea de Catalunya, que existia des del 1971, era «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia», com a primer pas per exercir el dret a l’autodeterminació. En aquell moment els catalans van assumir que no era possible el trencament democràtic. Carrillo sempre deia que no s’aconseguiria la ruptura, però que es faria una transició que tindria elements rupturistes. El resultat de tot allò és que el Partit Comunista llavors va pactar amb una persona com Fraga Iribarne que mai no va demanar perdó per res, i que va marxar d’aquest món amb les mans tacades de sang. Per això, quan els d’Iniciativa per Catalunya, per exemple, ens retreuen que haguem pactat amb el President Mas o amb Convergència, sempre els faig callar amb aquest exemple: «Si vosaltres vau pactar amb en Fraga perquè teníeu un bé superior a assolir, que era el règim de llibertats, ¿nosaltres no podem pactar amb un demòcrata, com és Artur Mas, per assolir un bé superior que és la independència de Catalunya, que és la República, per tal de poder bastir una societat més justa socialment?».
Vivim en un sistema democràtic low cost
La reconciliació és un terme clau. Jo, que era fill del PSUC, trobava intel·ligent Santiago Carrillo, que es presentava com a abanderat de la reconciliació nacional, ja des dels anys seixanta. Però el que delata que vivim en un sistema democràtic low cost és que no s’hagi entès que la veritable reconciliació passa per reconèixer tot el que ha succeït a fi i efecte de poder garantir que allò no tornarà a ocórrer. Totes les societats avançades que han tingut la dissort de patir passats feixistes, totalitaris, autoritaris o militaristes han fet dissabte; han metabolitzat el passat per tal de traslladar a les noves generacions uns valors democràtics sòlids i consistents. Helmut Kohl, que no era pas trotskista, sinó demo-cratacristià, va revocar les sentències nazis: culminació d’un procés de «desnazificació» ja iniciat per Konrad Adenauer, que enfortí la societat germànica i evità que les noves generacions caiguessin en els mateixos errors que els seus besavis. A l’Estat espanyol, ni s’ha condemnat el franquisme, ni s’han rescabalat els patrimonis espoliats, ni s’ha descastellanitzat l’Estat. Per això les classes populars i una part de la societat espanyola viuen el procés sobiranista com un atemptat i un greuge, com si els arrenquessin el queixal del seny. Roman una concepció d’Espanya assimilada a Castella.
L’origen de la corrupció rau en la impunitat dels crims del franquisme
L’Estat espanyol és una anomalia; l’únic Estat democràtic que ha tingut un passat de dictadura militar que no en reconeix jurídicament les víctimes. Fins i tot, vam haver d’assumir que amb la Llei d’Amnistia del 15 d’octubre del 1977, per tant preconstitucional, fossin els botxins els qui perdonessin les víctimes… Una democràcia que neix sense necessitat de reparar les víctimes i deixa impune les sistemàtiques vulneracions dels drets humans comeses durant quaranta anys en un règim de dictadura és una societat en la qual s’instal·la la idea de la banalització dels deures, de les obligacions. En definitiva, una relativització dels valors que acaba provocant la universalització de la corrupció.
És incompatible signar els Principios Fundamentales del Movimiento i la Constitució espanyola com va fer el Rei
Com no ha d’estar estesa la corrupció en un país, si el seu cap d’Estat no fou mai transparent en els seus negocis? Jo mateix, davant la prohibició com a diputat de plantejar preguntes sobre les finances del Rei, el 2009 vaig haver d’anar al Tribunal Europeu de Drets Humans a presentar una denúncia. Com podia ser transparent amb les seves finances algú que, a banda de no haver demanat mai perdó per res, havia jurat dues coses tan incompatibles com els Principios Fundamentales del Movimiento i la Constitució espanyola? Aquestes incoherències les trobem al mateix Congrés dels Diputats, on hi ha una sala que porta el nom de Fraga Iribarne. Seria inconcebible que en una cambra parlamentària alemanya hi hagués una sala dedicada a un jerarca del nacionalsocialisme. Tan-mateix, vivim a l’únic Estat que no reconeix les responsabilitats d’haver enviat milers de catalans i espanyols als camps d’extermini nazi. Quan al plenari hem demanat que l’Estat n’assumeixi les responsabilitats d’una vegada per totes, ens diuen que no; malgrat que la història diu que en Serrano Suñer i en Himmler van signar un acord en virtut del qual, quan la Gestapo detenia un republicà i aquest es declarava ciutadà espanyol, se li deia: «Vostè és apàtrida; no pot tornar enlloc». I l’enviaven a Mauthausen.
No hi ha democràcia autèntica si està supeditada als poders financers
El preu de l’oblit és elevadíssim, perquè fa que s’instal·li en la societat de manera predominant una certa relativització dels drets democràtics. I això comporta una degradació de la qualitat de la democràcia. Quan tens una societat en la qual la corrupció està estesa com un càncer, si no ets capaç d’infondre a les noves generacions el valor de la cosa pública; si ja véns d’una memòria transmesa oralment per part dels pares de menystenir la política per la por durant la dictadura, corres el risc d’acabar en mans del vandalisme: d’una democràcia cada cop més degradada. Per això cal lluitar per sensibilitzar sobre els valors de la res publica i assolir una democràcia d’excel·lència, on prevalgui el criteri lliure, la qual cosa reclama nivell cultural i independència dels poders financers. En cas contrari, correm el risc d’acabar en societats que, en comptes de ser gestionades democrà-ticament, quedin en mans de grans empreses multinacionals.
Som menys «segadors» del que cantem
El diagnòstic, quin és? Que els catalans, malgrat que hem romàs tantes generacions sense rendir-nos, també en algun moment hem estat menys «segadors» del que cantem. Som, en definitiva, en una societat avançada, moderna, cosmopolita, industrial, la qual cosa equival a una societat burgesa, pragmàtica, funcional… Una societat que, fruit de tantes pors, sofriments i silencis, el 1978 va optar pel possibilisme, de manera potser imprudent, com el fet d’haver renunciat al pacte fiscal, que s’ha demostrat el gran error que fou. Només Esquerra Republicana i Trias Fargas en el seu moment vam aixecar la bandera d’un sistema fiscal i financer de relació amb Espanya similar al dels bascos.
La República ha de ser l’eina de la cohesió social, perquè de les banderes no se’n menja
Molts catalans assimilem la independència a la República. Si la volem declarar és perquè pensem que és l’eina a través de la qual es pot encunyar una societat, no nova, però sí diferent. D’una banda, es tracta de posar l’economia al servei de les persones, cosa que significa repartir millor la riquesa, a fi i efecte d’aconseguir una cohesió social que permeti a les persones aspirar a ser felices, que és la segona cara de la moneda. Si no és per assolir aquest doble objectiu, no paga la pena el camí cap a la independència, perquè de les banderes, ni que siguin estelades, no se’n menja. La poesia patriòtica no serveix de res si fa quatre dies que no has sopat; fins i tot resulta indigesta. Hem d’entendre la República com una eina per aconseguir la redistribució equitativa de la riquesa que propiciaria, no només la cohesió de la societat, sinó també augmentar-ne la cultura.
A la meva família l’estimo més que a Catalunya
No sóc nacionalista. Sóc republicà, d’esquerres i independentista. Jo estimo Catalunya com qualsevol altre català i estimo l’independentisme, però a la meva família encara l’estimo més, i a la família no tots en són, d’independentistes. Em mou la lluita per disposar d’una eina que ens permeti bastir una societat millor per als nostres fills, per als fills de tothom. Aspiro a què els compatriotes catalans que estan en contra de la República se’n puguin convèncer en els primers cincs anys després d’haver-se proclamat. Un país millor on tothom tingui les mateixes possibilitats de ser feliç.
Tot i l’ADN pactista, molts catalans ja han assumit que cal fer un pas endavant
Catalunya té un ADN pactista i, abans d’arribar a aquesta situació, ho ha intentat tot. Al referèndum de l’Estatut d’Autonomia del 2006, quan ERC va demanar el «no», la majoria dels catalans va votar-hi afirmativament malgrat que era una proposta ribotejada a Madrid. Aleshores encara hi havia una majoria amb esperança d’entendre’s amb Espanya; a diferència d’ara, que molts catalans ja han assumit en el seu imaginari que si no fem un pas endavant no ens en sortirem.
La del 1978 respon a un concepte de Constitució morta
Hi ha dos conceptes de Constitució: viva i morta. Un concepte de Constitució viva és capaç de presentar-se davant les noves generacions com a l’instrument a partir del qual beneficiar la societat en un moment concret. La morta és la Constitució espanyola, que es refugia en l’argu-ment que això no pot ser perquè ho digueren els «pares de la pàtria»: set homes que ho van dir l’any 1978 amb l’exèrcit amatent i amenaçador. Si tinguessin una concepció viva de la Constitució, veurien que, igual que el 1978 es van fer equilibris i interpretacions per arribar a aquella conclusió, el 2016 caldria saber com ho farien ara aquells «pares de la pàtria». Quan alguns Estats nord-americans van fer possible el matrimoni entre homosexuals, fou perquè els tribunals van saber interpretar que els qui havien redactat la seva Constitució, si l’haguessin hagut de fer en el present, així ho haurien decidit. Predomina en el sistema jurídic i polític espanyol un concepte de Constitució morta, on res no pot apartar-se del text estricte. A més, ens situen en una segona trampa: ens diuen que hi ha un sistema per arribar a assolir les aspiracions, que és reformar la Constitució. És una mentida, perquè això reclama grans consensos, que necessiten de l’acord dels dos grans partits espanyols. Catalans i bascos, per tant, sempre serem minoria.
Em sap greu que el meu pare no em pogués veure a la tribuna del Congrés
Em sento molt orgullós de poder representar les persones amb qui comparteixo els mateixos sentiments i ideals. I si hi ha una cosa que em sap molt greu és que el meu pare no em pogués veure a la tribuna del Congrés defensant aquests interessos; que el fill d’un paleta, d’un treballador, d’una persona humil que sempre m’ensenyà a estimar Catalunya i a ser solidari, m’hagués pogut veure allà. Els catalans tenim aquest orgull de comunitat nacional, tot i que també penso que som de les persones que ens sumem amb més facilitat a totes les causes perdudes. Per això a vegades em titllen de freakie, i m’han fet fora de la cambra per parlar en català. Però per a mi és un privilegi i un honor fer aquesta tasca. El prestigi que els republicans hem aconseguit a l’Estat i al Parlament espanyols és producte de tres coses: la coherència, la transparència i l’esforç. Això lliga amb el que deia el pare: «Pobres però nets; pobres però treballadors». Malgrat que no sempre ho aconsegueixo, intento fer convergir la intel·ligència funcional, sent rigorós amb els plantejaments i les anàlisis, amb els sentiments. En el fons, el que valoro dels polítics és que siguin autèntics. Per això, el que faig és procurar ser molt sincer, posar-me al lloc de la gent de carrer i pensar què dirien ells en aquella situació.
Les PIMES també estan compromeses en el Procés
Si els independentistes estem guanyant la batalla política és perquè prèviament vam guanyar-ne la ideològica. Vam créixer electoralment perquè cada cop hi havia al nostre bàndol més catalans que s’havien adonat que Catalunya està mal finançada. Vam demostrar que hi havia un volum d’entre dotze mil i setze mil milions d’euros anuals d’espoli fiscal; diners que marxaven i ja no tornaven, i el motiu pel qual no hi havia capacitat de mantenir l’Estat del Benestar. O que sense infraestructures no era possible canviar el model productiu i, per tant, no podíem aspirar a competir en el mercat del món com al segle XIV feien els catalans a la Mediterrània. La batalla ideològica que cal guanyar ara és que tothom sàpiga que la República és viable econòmicament, per això fem proselitisme per pobles i barris… amb l’ajut empresarial. Perquè quan Foment del Treball volgué matar políticament el President Mas, i organitzà un gran acte el 2014 per dir-li «prou», les PIMES no li van fer la gara-gara. La petita i mitjana empresa, malgrat l’escanyament a què es veu sotmesa per l’Estat espanyol, ha mostrat el seu esperit emprenedor i ha estat capaç d’exportar cada cop més; i d’anar canviant el model productiu, perquè mai fins ara el mercat espanyol no havia estat tan poc important en el context, al voltant del 41 o 42%. I les PIMES, en un alt percentatge, també s’adonen de la necessitat de bastir un país nou.
Cal actuar pacíficament i cívicament, i aglutinar tothom que estigui pel dret a decidir
La clau de l’èxit del Procés és fer-ho a la catalana: pacíficament i cívica, però també posant de relleu el caràcter pactista dels catalans. Perquè haurem d’arribar a grans pactes nacionals: per la sanitat, per l’en – senyament… En aquests moments, caldrà mantenir el nivell de civisme i la voluntat de fer les coses des de la immediatesa, sense caure en cap parany que ens pugui fer descarrilar. I ser capaços de sumar forces, d’entendre’ns amb aquells que estan pel dret a decidir però que ara mateix encara no es pronuncien sobre si és millor la independència o no. Cal tenir en compte que som un 48% d’independentistes i un 12% de persones que ja han votat pel dret a decidir però no s’han definit sobre la sobirania. Convèncer-los de la idoneïtat de la República ens faria arribar al 60%. Si som capaços de transmetre que el nou país només té sentit si serveix per poder viure millor i garantir la viabilitat econòmica i social del nostre model, estic convençut que assolirem la majoria suficient.
La reacció de l’Estat espanyol pot accelerar encara més el Procés
Optarem per la insubmissió pacífica. Si hagués d’estar sis mesos a la presó, no m’importaria, perquè la democràcia és imbatible. Segons com reaccioni l’Estat espanyol, pot accelerar encara més el Procés. Si creuen que inhabilitant el President Puigdemont i portant-lo als tribunals se’n sortiran, van molt equivocats. La clau és no caure en cap mena de trampes d’un sistema polític espanyol que mai no juga net. És la diferència entre una democràcia low cost i una de consolidada com la de la Gran Bretanya, on Alex Salmond i David Cameron van pactar (i respectar) el joc net en la campanya per al referèndum d’Escòcia.
Si Madrid no garantís les finances catalanes, el sistema espanyol entraria en fallida
La República catalana és viable econòmicament. I l’Estat espanyol sap que, si deixa Catalunya al descobert, cau el Govern de Madrid. Però tot és tan surrealista com que ens espolien econòmicament, després els hem de comprar els diners a ells a través del Fons de Liquiditat Autonòmica i finalment resulta que el Ministre Montoro ens va lliurant els diners amb comptagotes per tal de tensar el Govern de Catalunya i provocar mala maror entre la ciutadania. El Govern de Madrid és el primer que hauria d’estar interessat a garantir les finances de la Generalitat, perquè en cas contrari és el sistema espanyol el que entraria en fallida; però, en canvi, ens volen ofegar econòmicament.
És absurd pensar que ens faran fora de la Unió Europea
Ens amenacen constantment amb la sortida de la Unió Europea i l’aïllament internacional. Vull recordar quan el mateix François Mitterrand va dir a l’Assemblea francesa que ells mai no reconeixerien Eslovènia, país que, pocs anys després, ingressava a la Unió; una UE que ara fa mans i mànigues i es menja algun gripau, com ara treure drets a europeus residents a Gran Bretanya, per evitar que els britànics marxin. La Unió Europea va néixer per sumar, metabolitzar i superar tot el llast heretat de la història, fins i tot el tan problemàtic provinent dels Balcans. Per tant, seria del tot absurd pensar que als qui estem incardinats en la Unió, compromesos amb ella, part imprescindible de l’eix econòmic que enllaça Hamburg amb Algesires, que en som contribuents nets, i on tenim dos grans hubs logístics com el port i l’aeroport de Barcelona, ens en poden fer fora.
Agraïment al President Rajoy per la seva ajuda a la nostra causa
La causa dels catalans mai no havia estat tan internacionalitzada com ara. El punt feble, però, és que el món en aquests moments travessa una conjuntura molt complicada (s’acosta una nova recessió, afrontem el problema dels refugiats, sorgeixen grups feixistes que conformen majories parlamentàries a Europa…) i el nostre procés és molt secundari. Que reïxi dependrà també de la intensitat i la qualitat de la resposta de l’Estat espanyol. A en Rajoy, li dono gràcies per la seva ajuda, perquè ell mai no ens ha fallat. Recordo quan el President Mas va anar a veure’l fa un parell d’anys; tenia el mandat d’Esquerra, Iniciativa, Unió i Convergència de reclamar-li un pacte fiscal, similar al dels bascos. Si el President Rajoy hagués dit que no era possible perquè la taxa d’atur era del 23%, però s’hagués compromès a què, en arribar al 17%, en dos anys els catalans iniciaríem una relació fiscal que poc a poc s’equipararia si fa no fa a la del País Basc… en el context de crisi econòmica que vivíem, hauríem pogut dir que no? Però van ser matussers.
Hi haurà imputacions, inhabilitacions i escenaris gandhinians que provocaran desobediència institucional
Si un dia som independents serà també per la incompetència dels polítics espanyols. Salmond només va aconseguir el 44% de suport a Escòcia; nosaltres ja en sumem el 48%. I Londres va negociar, mentre que els espanyols opten pels tribunals. És la diferència entre la democràcia d’excel·lència i aquesta democràcia d’estar per casa. Crec que hi haurà imputacions, inhabilitacions i fins i tot escenaris gandhinians, que provocaran desobediència institucional. Em sembla preocupant que un home jove com Pedro Sánchez, que pretén renovar la socialdemocràcia espanyola i superar el conservadorisme del PP, es refugiï en l’estratagema de reformar la Constitució. Costa d’entendre que, amb els intel·lectuals que tenen, ens dispensin aquest tracte i no vulguin reconèixer Catalunya com a nació. El mateix Pedro Sánchez m’ha confessat que, si ho feien, seria acceptar que tenim el dret a decidir.
Alguns sectors del republicanisme espanyol veuen en el nostre procés una sacsejada positiva de l’statu quo del 1978
Desitjaria poder ser present al Congrés dels Diputats el dia que puguem dir adéu als nostres germans espanyols. Un adéu que vol dir que ja ha nascut la República i, alhora, un missatge de fraternitat. Perquè també he vist que hi ha sectors del republicanisme espanyol que veuen en el nostre procés una sacsejada positiva de l’statu quo del 1978. Perquè l’únic escenari que permetria que Espanya pogués iniciar un procés constituent de debò (no una reforma epidèrmica de la Constitució), amb un referèndum per decidir si vol monarquia o república, és que abans a Catalunya es proclami la República. I seria, alhora, una gran oportunitat per al País Valencià i les Illes Balears de poder autodeterminar-se. Tenim el goig i l’honor de protagonitzar un procés polític extraordinari, que també pertany a les generacions precedents, que mai no es van rendir.
