Text del 2004
Les oncoguies donen unes pautes estandaritzades per al diagnòstic i tractament del càncer.
“Hi ha tres formes diferents de tractar el càncer: la cirurgia, la quimioteràpia i la radioteràpia. La cirurgia, que és el mètode clàssic i més freqüent, consisteix a extirpar el tumor maligne. La quimioteràpia, introduïda als anys seixanta, destrueix les cèl.lules neoplàssiques de qualsevol part de l’organisme amb l’administració de medicaments per via oral o endovenosa. La radioteràpia, semblantment a la cirurgia, extreu el tumor, no amb la intervnció del cirurgià, sinó mitjançant radiacions ionitzants.”
Aquesta tercera via és la que practica el doctor Guedea, especialista en oncologia radioterapèutica. “Els oncòlegs radioteràpics ens dediquem al tractament del càncer amb radiacions ionitzants, ja sigui de forma externa, amb acceleradors lineals d’electrons o bé, amb braquiteràpia, fent servir material radioactiu a prop o dins del tumor per destruir-lo.”
El doctor Guedea no té cap antecedent familiar que pogués condicionar-lo a l’hora de triar la carrera de medicina. Des de ben jove li atreien les ciències però l’ocasió de traslladar-se a Canadà als setze anys per perfeccionar l’anglès, va decidir el seu futur. Allí vivien uns familiars de la família, metges de professió, que li van donar l’oportunitat de treballar en un hospital fent de camiller. Va ser una experiència inoblidable.
Un cop a la seva ciutat, va començar els estudis de Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona. El pas d’una escola molt estricta a una institució universitària anàrquica en època de vagues va ser decebedor. També perquè fins a tercer curs, quan es començaven les pràctiques hospitalàries, l’ensenyament era exclusivament teòric. Durant aquell curs l’assignatura d’oncologia radioterapèutica el va entusiasmar especialment per la qualitat dels professors i perquè aquesta disciplina reunia coneixements clínics, matemàtics i físics, és a dir, tot allò que a l’escola ja li agradava. Així doncs, aviat va demanar una plaça d’alumne intern al servei d’oncologia radioteràpica de l’hospital de Sant Pau, el més important i prestigiós de tot l’estat espanyol. Hi va estar fins acabar els estudis. Posteriorment, un cop superat el MIR va passar a ser metge adjunt del mateix servei durant set anys. Va completar la seva formació en diversos centres punters europeus i americans. Quan es va crear l’Institut Català d’Oncologia, el doctor Guedea hi va veure unes perspectives enormes de futur per al desenvolupament de l’especialitat. Per concurs-oposició va guanyar la plaça de cap de servei d’oncologia radioterapica, càrrec que ocupa des de fa set anys.
“De cada quatre persones, una patirà càncer al llarg de la seva vida.” Per aquest motiu la prevenció és fonamental. “Avui dia la cultura de la prevenció ja s’ha instaurat en el nostre país i, a més, el sistema sanitari ha millorat extraordinàriament. Abans vèiem patologies tumorals molt avançades i amb recursos de tractament inferiors als que tenim ara.”
La població té molts més coneixements de medicina, per la qual cosa el metge habitualment dóna tota la informació sobre la malaltia cancerígena: els diferents tipus de tractaments, els seus efectes secundaris i les possibilitats de curació. Contràriament, anys enrera ni tan sols es feia servir la paraula càncer. “Al pacient no se li deia que patia càncer sinó un mal lleig. La paraula càncer era tabú quan jo estudiava.”
No obstant això, sempre s’ha de tenir molta cura en la manera de donar el diagnòstic. “Quan els metges parlem amb els nostres pacients captem la seva manera de ser i intuïm la millor manera d’explicar-los la malaltia. Al malalt que pateix càncer li has de dir la veritat i explicar-li bé el que té amb una terminologia que pugui entendre. Jo prefereixo parlar de tumor, no de càncer, perquè no és tan cru i el pacient ho entén igual. El més important és que no perdi les esperances ni la confiança en el professional.”
Aquesta prudència que fan servir els nostres metges és poc habitual als Estats Units on el doctor Guedea va estudiar durant una temporada. “Em va impressionar la manera, excessivament freda, com els metges americans informaven els malalts. Això és degut a que la cultura sanitària era superior a la nostra però amb el temps acabarem adoptant el seu model. Avui dia els nostres pacients volen estar molt ben informats i fins i tot, trien el seu tractament en funció dels efectes secundaris. A més, obligatòriament han de signar el consentiment informat abans de qualsevol intervenció.”
Quan a un pacient se li diagnostica un càncer la decisió del tractament no és responsabilitat d’un sol metge. A diferència d’abans, actualment en la medicina es treballa en equip. “En els països avançats el tractament d’un càncer és estudiat i debatut en un comitè per un grup ampli d’especialistes de disciplines diverses que s’ocupen d’aquesta patologia (oncòlegs mèdics, oncòlegs radioteràpics, cirurgians, patòlegs, radiòlegs, psicooncòlegs, etc.) Entre tots proposem el tractament més adequat en funció de l’experiència i del que s’ha publicat.”
A primera vista pot semblar complicat arribar a una decisió conjunta però no és així. “Tot i que els pacients i els tumors són diferents, les característiques de presentació s’assemblen. A més, tot està molt ben establert i protocolaritzat, de manera que rarament discutim i gairebé sempre tenim una opinió unànime. De fet, el comitè l’únic que fa es confirmar un dels tres tractaments que es fan habitualment.” Ara bé, quan es tracta de tumors senzills amb bon pronòstic, com per exemple els de pell, els pacients no es porten a hospitals de referència ni es sotmet el seu cas al veredicte d’un comitè, sinó que es resolen en centres hospitalaris primaris o secundaris.
No només el diagnòstic i el tractament es fan conjuntament sinó també el seguiment de la malaltia. “Hi ha un grup de professionals (metges i infermeres) que s’ocupen dels pacients que no tenen possibilitat de curació. Els fan unes cures pal.liatives per tal que tinguin la millor qualitat de vida mentre visquin.”
En l’especialitat de l’oncologia radioteràpica s’ha avançat molt. Ha canviat la manera d’obtenir els diagnòstics i els tractaments. Fa vint anys, quan el doctor Guedea estudiava, els tractaments de radioteràpia i quimioteràpia eren molt agressius. “La radioteràpia irritava o cremava la pell. Generalment provocava moltes molèsties en la zona irradiada perquè el tractament era aproximat. En canvi, avui dia, es fa un escàner prèviament amb el qual obtenim una imatge en tres dimensions de la zona exacta que hem d’irradiar i la que hem de protegir.”
En aquests tractaments s’ha de ser molt precís en l’emissió de les radiacions per la qual cosa el pacient és immobilitzat. Tot i que pot haver errors humans, tot està molt controlat informàticament. “Quan els tumors són molt grans i la intervenció quirúrgica és complexa cada cop és més habitual la pràctica de la quimioradioteràpia concomitant, és a dir, l’ús simultani de la quimioteràpia i la radioteràpia. Les toxicitats induïdes pels dos tractaments es potencien però també els seus efectes beneficiosos. S’aconsegueix la reducció del tumor amb la qual cosa la cirurgia posterior serà menys dràstica. Si els tumors són petits es pot fer primer una intervenció quirúrgica o aplicar la braquiteràpia externa.”
El que s’ha de fer en cada cas està estandaritzat i protocolaritzat en unes guies sanitàries. “A Catalunya, per primer cop a l’Estat Espanyol, s’han redactat les oncoguies amb el consens de diversos especialistes de centres hospitalaris públics i privats. Són unes guies, aprovades per la Conselleria de Sanitat, que donen unes pautes estandaritzades per al diagnòstic i tractament de diferents tipus de càncer (limfoma, mama, pròstata, etc.)”
En els darrers anys el tractament del càncer ha avançat considerablement però, malauradament, aquesta greu malaltia no s’extingirà del tot. “D’aquí a uns anys el càncer continuarà existint i, fins i tot, n’hi haurà més. Els tractaments cada cop seran més complexos des d’un punt de vista tecnològic però tindran menys efectes secundaris. Es potenciarà la recerca clínica aplicada i el treball en equip.”
