Text del 2004
Els hospitals hauríem de gestionar i impulsar programes propis d’investigació partint de les necessitats mèdiques i assistencials de la població.
El doctor Guillermo Bardají prové d’una significativa nissaga de metges aragonesos establerts a Catalunya: “El meu avi, Enrique Bardají, va ser sotssecretari general de sanitat durant la II República. Després de la Guerra Civil va ser destinat a nombrosos indrets com a conseqüència de la seva relació amb el règim anterior. Tot i així, finalment va aconseguir desenvolupar una significativa carrera com a gestor sanitari a Catalunya, sobretot en l’àmbit epidemiològic. A més, també va col·laborar de forma estreta amb el reconegut doctor Marañón. Cinc dels seus fills van optar per continuar les seves passes professionals: Carles Bardají es va especialitzar en pediatria i va ser el creador de l’Escola de Puericultura del carrer Balmes. Enrique Bardají també va optar per aquesta especialitat. Javier va preferir dedicar-se a l’hematologia, mentre que Alfredo es va decantar per la gestió i va arribar a ser cap de sanitat de la província de Tarragona.”
Guillermo Bardají va heretar no només l’interès pel món de la medicina, sinó la preocupació per tot el relacionat amb la racionalització dels recursos: “És evident que el contacte familiar amb la medicina propicia l’interès i la passió per aquesta branca del coneixement. Crec, sincerament, que el més atractiu per a un aspirant a metge no és pas l’allau de coneixements científics dels facultatius, sinó la seva humanitat i la seva capacitat de donar-se als altres.”
Després d’estudiar medicina a la Universitat de Barcelona i d’especialitzar-se en cirurgia a Barcelona amb el doctor Enrique Díaz Gascón i a Alemanya en diverses tècniques, prengué contacte amb el món de la gestió sanitària de manera més aviat casual: “Un cop em vaig especialitzar vaig començar a treballar com a metge d’urgències a Cambrils. Com que havia portat a terme diversos estudis sobre l’optimització dels recursos en la diàlisi, van proposar-me que optés a la plaça d’inspector mèdic que havia quedat vacant a la província de Tarragona. Vaig obtenir la plaça i, un any després, el ministre de sanitat, el desaparegut Ernest Lluch, va reunir a una sèrie de metges catalans perquè participessin en l’elaboració de la futura llei de sanitat. Em vaig traslladar a viure a Madrid i, juntament amb altres companys, vaig començar a treballar en les noves bases de gestió sanitària i hospitalària que desembocaren en la publicació del llibre Nuevo modelo de gestión hospitalaria.”
Aquest grup d’experts aconseguí establir els pilars “d’un canvi radical en la racionalització dels recursos mèdics. Fins aleshores no hi havia criteris per controlar la despesa hospitalària ni per gestionar els recursos, i els cent disset hospitals del sistema sanitari públic es gestionaven i administraven seguint criteris diversos.”
Més de vint-i-cinc anys després, el doctor Bardají se sent plenament satisfet de dedicar-se a una parcel·la mèdica àmplia i complexa, que defineix de la forma següent: “Es tracta de la distribució racional i eficaç dels recursos per tal d’obtenir una major qualitat assistencial. El nostre propòsit és millorar els indicadors de productivitat, de qualitat i d’eficiència, no només en les qüestions estrictament tècniques, sinó també en els aspectes hotelers i estructurals. Hem de tenir en compte que estem gestionant uns serveis que es financen amb diners públics i que bona part dels nostres treballadors estan summament qualificats i desitgen ser dirigits de manera oberta i transparent; desitgen i poden millorar el funcionament del sistema amb les seves propostes.” Actualment desenvolupa la seva tasca gestora a l’Hospital de Bellvitge.
La seva llarga experiència en el món de la gestió hospitalària en Hospitals com l’Hospital Carlos Haya (Málaga), l’Hospital de la Vall d’Hebron (Barcelona) i l’Hospital Joan XXIII (Tarragona) li ha permès apreciar tota l’evolució que s’hi ha viscut: “En un primer moment es pensà que el més convenient era introduir gestors empresarials. No obstant això, es va demostrar que calia tenir una sòlida base mèdica i, sobretot, que era imprescindible conèixer a la perfecció el funcionament d’un hospital i les responsabilitats i atribucions de cada facultatiu. Per aquesta raó, de mica en mica s’ha tendit a deixar la direcció dels centres en mans de metges especialistes en gestió.”
Superada aquesta primera fase, en aquests moments el sector sanitari viu un segon període de reconversió: “Cada vegada es tendirà més a reduir el nombre de dies d’hospitalització perquè s’ha demostrat que les pacients es restableixen de manera més ràpida i millor quan la convalescència té lloc al seu domicili. D’altra banda, s’estan buscant respostes per tal de pal·liar problemàtiques socials que s’han respost mitjançant l’internament hospitalari. S’han de crear centres sociosanitaris que satisfacin la demanda social existent i s’ha de conscienciar la població que la mort de les persones grans forma part del cicle vital i que, per tant, és natural que es produeixi al domicili familiar. Els canvis socials de les últimes dècades, fonamentalment la incorporació de la dona al mercat de treball, han trasbalsat els hàbits socials relacionats amb la cura dels infants, persones malaltes i persones grans; caldrà trobar alternatives que donin resposta a les noves necessitats de una manera humana.”
També en els propers anys molt possiblement s’imposarà un model d’estructuració dels recursos humans molt diferent de l’actual: “És possible que càrrecs com el de cap de servei perdin el seu caràcter indefinit i passin a ser periòdics i renovables en funció dels resultats. Aquesta mesura aportarà un major dinamisme i també una major efectivitat. A més, la política actual és ampliar el nombre de càrrecs intermedis per tal de satisfer l’afany de superació de les generacions més joves. Aquestes responsabilitats representaran el reconeixement d’una bona tasca mèdica i gestora i possibilitaran un funcionament més àgil.”
En opinió del doctor Bardají, la docència en gestió dels recursos i la recerca mèdica continuen sent les dues qüestions pendents en el sistema hospitalari públic: “Caldria que els estudiants pregraduats de medicina assolissin algun tipus de coneixement i responsabilitat a l’hora de gestionar els recursos. Els metges són responsables de la despesa econòmica en sanitat i hem de ser-ne conscients abans de començar a exercir com a residents. D’altra banda, els hospitals hauríem de gestionar i impulsar programes propis d’investigació partint de les necessitats mèdiques i assistencials de la població.”
A més del seu càrrec a l’Hospital de Bellvitge, el doctor Bardají és el vicepresident de la Societat Europea de Telemedicina, una entitat especialment preocupada per la “incorporació de les eines electròniques i digitals en la gestió i en l’atenció mèdiques. En un futur molt més proper del que pensem els ciutadans de la Unió Europea disposaran d’una targeta sanitària en què s’emmagatzemaran totes les seves dades sanitàries: història clínica, proves diagnòstiques realitzades, etc. Aleshores podrem parlar veritablement del lliure trànsit de ciutadans entre els països de la UE. Tècnicament, no parlem ja d’una possibilitat, sinó d’un fet; caldrà, però, un temps perquè sigui econòmicament factible.”
