Text del 2003
D’uns anys ençà hem canviat els bancs de sang, pels bancs de teixits, que ens permeten anar molt més enllà.
Hemo-Institut Grifols és el nom d’una entitat que fou creada les darreries de l’any 1987 i que sorgeix de la inquietud del seu fundador, el Dr. Joan Grifols Espès, metge hematòleg i amb una gran visió de futur, que ja a finals dels seixanta i principis dels setanta s’havia adonat de la importància que adquiriria, a pocs anys vista, la donació i transfusió de sang. Essent director del Banc de Sang de la Creu Roja a Barcelona va començar a treballar en un petit servei de banc de sang i de medicina transfusional a la clínica Corachán. I d’aquest primer germen en va sorgir l’estructura que a finals dels anys 80 es va convertir en Hemo-Institut Grifols, capaç de donar servei les 24 hores i 365 dies l’any en totes les teràpies que la Clínica practica als seus pacients.
L’actual director de l’Institut, el doctor Joan Ramon Grífols Ronda, explica quines són les característiques del centre: “El nostre és un dels àmbits sanitaris en que la legislació i la normativa ha entrat més a fons, i fa uns anys a Catalunya es va articular una estructura nacional que divideix el territori en un conjunt d’àrees i centres dependents els uns dels altres que permeten, per una banda, autoabastir tothom amb el màxim nombre d’unitats de sang i, per l’altra, crear una xarxa de transfusió segura i de qualitat.”
Aleshores, segons aquest programa, Hemo-Institut Grífols és un banc de sang de tipus hospitalari i la seva tasca, definida per llei, consisteix en la promoció de la donació, la selecció del donant, l’extracció, l’elaboració dels diferents components sanguinis que es poden obtenir d’aquesta extracció, i encara l’emmagatzematge d’aquestes unitats i el fet de poder realitzar la transfusió. “En cas que no siguem autosuficients, i en virtut del desplegament d’aquest programa, podem recórrer a tot un conjunt de centres que ens poden facilitar el component sanguini que no tenim o comprar l’excedent que haguem produït.”
Malauradament, però, d’excedents n’hi ha poques vegades: “En un any podem arribar a transfondre unes mil quatre-centes unitats de sang i podem arribar a obtenir-ne unes mil.”
Tot i que a Catalunya hi ha un important nombre de donants, encara és necessari promocionar la donació i fer que la gent entengui que amb quatre-cents centímetres cúbics de la seva sang es pot ajudar algú que ho necessita: “Entre 24 i 78 hores després de la donació, la persona ja ha recuperat el volum de sang perdut, i només trigarà tres mesos a recuperar la matèria, la cèl·lula, que és el període que es recomana entre donació i donació.”
D’altra banda, s’ha passat d’un context en què els bancs de sang treballaven amb la bossa de sang, a un altre en el qual caldria parlar de banc de teixits: “La sang és un teixit com ho pot ser l’os, la membrana amniòtica, la còrnia, o qualsevol altre. Aleshores, d’uns anys ençà, s’està treballant en l’emmagatzematge de tot un conjunt de productes que tenen una utilitat per a un conjunt considerable de malalts.”
A l’Hemo-Institut Grífols, obtenen concretament el teixit sang i el teixit ossi esponjós, i estan en tràmits administratius per aconseguir ben aviat la possibilitat d’obtenir membrana amniòtica, que és el sac que recobreix la placenta i que està format per cèl·lules amb la capacitat de proliferar amb les característiques del teixit en què se les ha implantat. Són sobretot molt útils en oftalmologia per aplicar en lesions de còrnia. La utilització de cèl·lules mare també s’aplica a l’entitat que dirigeix el Dr. Grifols: “L’any noranta se’ns va concedir el permís per a crear una unitat de trasplantament de medul·la òssia, aleshores era un procés molt diferent del que estem fent servir actualment, perquè ara obtenim cèl·lules mare a partir de sang perifèrica, la qual cosa ha millorat molt les condicions del malalt i els resultats en el pacient.”
Perquè tot això sigui possible, però, cal personal qualificat i un reciclatge continu: “La medicina evoluciona molt ràpidament i això fa que els metges i tot el personal sanitari haguem d’estar constantment estudiant i aplicant les noves teràpies que poden ajudar a millorar l’estat de salut dels nostres pacients. De fet, encara que sembli mentida quan molts de nosaltres estudiàvem ni tan sols s’havia sentit a parlar mai de la SIDA ni tampoc de la possibilitat d’utilitzar membrana amniòtica per a tractar lesions de còrnia o del gel de plaquetes, que s’obté de la sang i que activat amb uns determinats components allibera unes substàncies que estimulen el creixement del teixit en el qual s’implanta.”
Sovint, la desinformació fa que hi hagi gent que encara temi les transfusions per les infeccions que es puguin transmetre, però el cert és que la seguretat amb què es treballa actualment és molt gran: “La sang és un teixit biològic, de manera que pot transmetre tot un conjunt d’infeccions conegudes o desconegudes encara per a nosaltres. A Catalunya una normativa de l’any 1986 instava a aplicar el test de la sida a totes les unitats de sang obtingudes, però el problema era el d’aquella gent que havia donat sang l’any vuitanta-dos o vuitanta-tres quan la malaltia no es coneixia.” Afortunadament aquest fet ha quedat enrere i en aquests moments l’Hemo-Institut Grifols, i tots els centres catalans, treballen amb material d’alta tecnologia i essent vertaderament escrupolosos en tot el que fa referència a les donacions i les transfusions.
Pel que fa al futur, el doctor Grifols està convençut que l’evolució és imparable i que ben aviat veurem importants millores en el camp de l’hematologia: “Ara mateix hi ha dues grans línies de treball: la donació multicomponent i la investigació sobre un anàleg sintètic de la sang.”
En ser un teixit biològic la sang té tota una sèrie de premisses que impedeixen que pugui ser administrada a qualsevol persona, i això ha portat a la indústria farmacèutica a la investigació en els transportadors d’oxigen, perquè la transfusió de sang no és res més que la transfusió d’un vehicle que transportarà oxigen a qualsevol estructura del cos. “Si això s’aconseguís –i crec que s’aconseguirà– evitaríem la transmissió d’infeccions, la incompatibilitat de grups i moltes altres coses, tot i que podria tenir alguns problemes que s’hauran d’analitzar acuradament.”
Quant a la donació multicomponent, el doctor Grifols explica: “Es tracta de personalitzar la donació de cada donant en funció d’unes característiques i unes necessitats concretes. Així s’adequa la demanda de components sanguinis amb la necessitat que puguem tenir, sempre que ens moguem, evidentment, amb unes premisses tècniques i legals.” El camí cap el futur, doncs, sembla més obert que mai.
