Text del 2003
Estem treballant perquè ens concedeixin una àrea de capacitació específica dins de la medicina, cosa que indica la necessitat d’un entrenament especial.
És sorprenent l’evolució que la cirurgia ha seguit gràcies als darrers descobriments tecnològics, amb intervencions cada vegada més còmodes per al pacient i més segures per la precisió del diagnòstic. El doctor Rius és cap del Servei de Radiologia Intervencionista de l’Hospital de la Vall d’Hebron, una especialitat que segueix també la línia de tractar el pacient amb la mínima invasió possible. Fou un descobriment revolucionari del 1964, amb el qual “el radiòleg va passar de diagnosticar malalties a tractar-les. Se l’ha anomenada cirurgia sense bisturí i és un tractament alternatiu a la cirurgia convencional, menys agressiu. Es practica a través de la pell, per puncions percutànies, i amb el control de la imatge radiològica. Només veiem ossos, artèries, venes, estómac o via biliar, i els catèters, que són opacs als raigs X. Un catèter pot arribar a tots els llocs del cos humà a través d’una artèria o vena i té entre 1,5 i 4 mm de diàmetre, un calibre que encara permet introduir-ne un altre més petit per entrar en vasos més estrets.”
Com tots els descobriments científics, la radiologia intervencionista, també anomenada cateterisme, no va néixer de manera aïllada, sinó que “és filla de l’angiografia, que Seldinger va descriure el 1953, la tècnica que permetia cateterismes percutanis facilitant la visualitzacio dels vasos sanguinis, cosa que va permetre a Charles T. Dotter descobrir més tard que des de l’artèria es podien curar malalties.”
El doctor Rius compara el treball del cirurgià amb el treball d’un radiòleg intervencionista “en l’estenosi d’artèria renal, en què el cirurgià obre l’abdomen, treu els intestins, va cap a l’artèria aorta, al ronyó, i allà practica un bypass o obre l’artèria renal i treu l’estenosi. Nosaltres punxem l’artèria femoral, i amb el control dels raigs X introduïm el catèter que a l’extrem duu un baló que s’infla, i que obliga l’artèria a dilatar-se i a recuperar el calibre habitual. A vegades, tot i l’efecte dilatador del baló, l’artèria es torna a estrènyer. Llavors hi col·loquem unes petites molles metàl·liques que fan que la dilatació duri molt més temps. La diferència entre obrir i punxar és abismal, perquè després de la punció hi ha una compressió, i en dotze hores el malalt se’n va a casa. En canvi, l’obertura s’ha de cosir.”
Resulta astorador que totes aquestes operacions puguin fer-se a l’interior del cos humà, una admiració que José M. Rius va sentir quan era estudiant a Berlín: “d’allí vaig anar a Suècia, on vaig veure treballar Seldinger i em vaig adonar que allò era el que volia fer. Vaig començar a practicar-la el 1963 a Algèria, on vaig fer més de 3.000 exploracions amb cateterisme. En tornar el 1968 a Espanya, vaig rebre el suport de Luís Salvador Fernández Mensaque i vaig esdevenir metge adjunt, i el mateix any 1974 vaig ser cap del servei de radiologia intervencionista a l’Hospital de la Vall d’Hebron. En total, al servei hem tractat més de 30.000 pacients.”
Una trajectòria personal que mostra un esperit aventurer i un treball absolutament pioner en la matèria: “vaig tenir la sort de conèixer els grans investigadors d’aquesta tècnica, que a més van esdevenir amics personals. D’altra banda, jo mateix em fabricava els catèters, els tallava a mida i amb foc i aigua calenta els feia la punta; encara els guardo.”
El doctor Rius va crear ell sol el Servei de Radiologia Intervencionista a l’Hospital i ara l’integren quinze professionals. Aquest equip aplica la radiologia intervencionista en “correccions de patologia vascular, dilatació de l’estenosi, tractament oncològic de tumors a través d’artèries i venes, intervenció d’hemorràgies, estudis hemodinàmics i manometries de les artèries i venes del fetge. També fem intervencions quirúrgiques impossibles de fer per altres mitjans, com unir la vena porta a la vena cava dins el fetge, on ens endinsem punxant la jugular. També és eficaç en l’infart de miocardi, per l’efecte dilatador que té sobre l’artèria coronària, o en el tractament d’aneurismes aòrtics o cerebrals, en què introduïm el catèter al cervell per una punció a l’artèria femoral. A la part danyada deixem anar els coils, uns filferros metàl·lics que fan que l’aneurisma –la bossa formada per la dilatació de l’artèria– no es trenqui i no sagni.”
El doctor Rius revela que el cateterisme està introduït en tècniques d’exploració, “com l’endoscòpia a les vies digestives, biliars. Per entrar en un pas tan petit, s’han dissenyat endoscopis amb sortida per a catèters, que es visualitzen mitjançant els raigs X.”
També preveu un llarg futur per a aquesta tècnica, que pot ser útil en els treballs de la nova medicina genètica: “El tractament amb implantació de gens és molt nou, però té moltes possibilitats. Es podran implantar amb un catèter al múscul cardíac, al fetge, al pàncrees, als ronyons o a la pròstata.”
Tanmateix el doctor Rius mostra prudència en advertir dels riscos que comporta la manipulació dels raigs X, “que causen uns canvis energètics en les estructures dels àtoms. Aquestes radiacions no són innòcues, provoquen morts cel·lulars que poden curar el càncer, però utilitzades de manera inadequada poden causar danys greus i comportar efectes secundaris. A més, la punció tampoc no és exempta de complicacions, sobretot en mans inexpertes. Cal un metge per manipular el catèter, per interpretar les imatges i identificar el tumor, si és el cas.”
Per això la professionalitat i l’experiència són molt importants en l’exercici d’aquesta especialitat: “Estem treballant en una comissió per definir-nos a petició de la Conselleria, perquè ens concedeixin una àrea de capacitació específica dins de la medicina, cosa que indica la necessitat d’un entrenament especial.”
El doctor Rius és conscient que aquesta especialitat de la radiologia cal també donar-la a conèixer als primers interessats: els pacients, ja que creu que “la gent no sap què és ni quant pot beneficiar-la. Hem de donar informació a cada malalt i demanar-li el consentiment, estem obligats a explicar-li-ho tot, totes les alternatives que hi ha, amb paraules que pugui entendre perquè decideixi quin tractament li convé.”
En aquesta tasca d’informació al pacient el doctor Rius posa en evidència la labor interessada d’alguns cirurgians “que reclamen aquesta tècnica per a ells mateixos quan no hi han cregut mai i estan persuadint els pacients perquè no desapareguin part de les intervencions que practicaven.”
Aquest fet no impedeix al doctor Rius de seguir treballant, perquè “cal que la gent sàpiga que se la pot tractar de manera menys agressiva”, i de seguir innovant amb una formació continuada després de quaranta anys d’experiència: “sóc conscient que demà sortirà algun descobriment que rebatrà els que ara hem aconseguit.”
