Text del 2005
En un servei cada vegada és més important fomentar el treball en equip per sobre de les individualitats.
La voluntat d’ajudar els altres i veure com exercia la medicina el Dr Mir, metge de família del Poal, un petit poble de Lleida, van fer que el jove Josep M. Reñé es decidís per la medicina: “El Dr. Mir era un d’aquells metges que podia fer medicina hospitalària en un mitjà rural, i malgrat viure en un poble petit coneixia tots els avenços mèdics. Em vaig impregnar d’aquell sentit que donava a la professió. Per això vaig fer les proves a diverses universitats per poder començar la carrera mèdica.”
La primera a contestar va ser la facultat de medicina de la Universitat de Saragossa i per això va ser allà on va estudiar: “La resposta de la Universitat de Barcelona i la de Salamanca em van arribar quan gairebé ja portava un semestre i vaig decidir continuar a la capital aragonesa.”
En els darrers anys de carrera gaudí d’una beca que li permeté iniciar una jornada laboral en un dels departaments de la facultat, de manera que pogué fer més pràctiques i accedir al centre hospitalari de forma més assídua que els seus companys: “Quan vaig superar l’examen MIR i vaig tenir la possibilitat d’escollir, el Dr. Farré Viladrich fou determinant perquè tries especialitat. M’interessava sobretot l’aparell digestiu i l’oncologia. Em vaig decantar per la primera, perquè el Dr. Farré ja estava treballant com a digestòleg a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Això va propiciar que anés a fer l’especialitat amb ell.”
Després, els anys també el portaren cap a l’oncologia dins la digestologia, o sigui que el cercle s’acabà tancant: “Abans, ja amb el títol, havia passat un any treballant a la Clínica Universitària de Pamplona. Va ser un gran aprenentatge per mi perquè jo ja no era un estudiant i això feia que tingués molta més responsabilitat i que m’hagués de començar a espavilar.”
L’entrada a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va representar un contacte amb un centre capdavanter en l’àmbit mundial, un centre que també era universitari i això va fer que el Dr. Reñé entrés en el món de la docència: “Vaig aprendre molt a la meva etapa de metge resident a l’Hospital; la manera d’entendre la medicina, de tractar els pacients, d’investigar, de formar-nos i de treballar en equip. Tot això va influir molt en el desenvolupament de la meva professió. El primer contacte amb la docència i l’alumnat el tingué en aquells moments, cosa que em va permetre comprovar que era un aspecte de la professió que m’agradava extraordinàriament.”
Un cop acabada l’especialitat, però, el Dr. Reñé deixà la ciutat de Barcelona: “Va sortir l’oportunitat de presentar-me a una plaça que havia quedat vacant com a digestòleg a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i no m’ho vaig pensar, era l’oportunitat de tornar a casa i d’engegar un servei que podia tenir molt de futur.”
La digestologia a nivell hospitalari gairebé havia de començar de zero a Lleida i va ser en això que va començar a treballar el Dr. Reñé: “Al 1985 estava sol com a digestòleg, a més tenia molt poques eines i molt antiquades, però jo tenia l’empenta de la joventut i vaig començar a treballar de valent per tirar el servei endavant. Tanmateix, al cap d’un any em vaig adonar que no podia pretendre fer-ho tot jo sol i que el millor seria anar a poc a poc. Així que vaig estructurar la secció amb lògica. L’objectiu era aconseguir que en un futur, no massa llunyà, poguessim treballar en un veritable servei de digestiu. El primer punt, va ser organitzar la Unitat D’Endoscòpia Digestiva”
El camí no va ser fàcil, però en aquests moments el Dr. Reñé és cap d’una unitat que compta amb un equip de metges i amb aparells d’última generació per poder donar una bona assistència a la població de tota la província. “D’altra banda, l’Hospital Arnau de Vilanova va passar a ser universitari, i això em va permetre recuperar la meva tasca com a docent.”
Les malalties que més veuen els metges del servei que dirigeix el Dr. Reñé són el càncer de còlon i totes aquelles relacionades amb el fetge, a part de l’hemorràgia digestiva en relació amb l’úlcera pèptica: “Encara que ara sembli que hi ha menys úlceres que abans, el cert és que continua havent-n’hi, el que passa és que es poden tractar d’una altra manera perquè els coneixements que en tenim són molt més avançats. La principal causa d’una úlcera pèptica és la presència d’un bacteri i ara sabem que eliminant-lo solucionem el problema. Pel que fa a l’hemorràgia, els avenços en el camp de l’endoscòpia han fet que aconseguim controlar-la sense necessitat de cirurgia.”
Quant al fetge, el Dr. Reñé assegura que és un dels òrgans més sensibles que tenim els éssers humans i que participa de qualsevol procés que hi hagi en el nostre cos: “És molt sensible a qualsevol trastorn, però si parlem de malalties pròpies del fetge, la més greu és la cirrosi hepàtica, que ara es pot solucionar, sempre que hi hagi indicació, amb un trasplantament de fetge.”
La gent assimila cirrosi amb alcoholisme, però el doctor afirma que no es pot fer aquesta equació: “L’alcohol és una de les causes que pot provocar una cirrosi, però no és l’única. Hi ha les causes virals, per exemple, entre les quals l’Hepatitis C, que n’és la principal.”
I aquesta és una de les malalties més difícils de diagnosticar perquè és asimptomàtica: “En general, la gent descobreix que té l’Hepatitis C en un control rutinari a la feina o perquè el seu metge de capçalera ha decidit fer-li unes anàlisis per qualsevol altra cosa. La forma de contagiar-se és a través de la via parenteral. Per sort ara es controla molt tot el que és la transfusió i això ha fet que disminuïssin els contagis. Malauradament, encara hi ha molt risc en el col·lectiu de drogoaddictes que comparteixen xeringues.”
El tractament que tenim avui dia encara presenta molts efectes secundaris, però esperem que en un futur surtin nous tractaments més ben tolerats pels pacients i amb un índex de curació més alt. Dintre del càncer digestiu, el més freqüent és el de còlon: “Han millorat els mitjans diagnòstics i s’està treballant en les mesures de prevenció. Com més aviat detectem el tumor, més possibilitats de supervivència hi haurà, per això estem promovent mesures dietètiques que poden prevenir-lo, estem fent molts més controls per poder fer els diagnòstics abans i estem també estudiant qualsevol pòlip que pugui tenir un pacient, perquè molts d’aquests pòlips poden arribar a ser malignes.”
L’Hospital Universitari Arnau de Vilanova i tots els seus serveis, entre els quals es compta el dirigit pel Dr. Reñé, han donat resposta a la població en tots els nivells, han millorat la qualitat assistencial i la categoria professional dels seus professionals amb el tracte i amb el bon saber fer i això ha fet que la gent ja no pensés que calia anar a Barcelona o a Saragossa per tractar-se: “També és important que tots tinguem l’honradesa de dir fins on podem arribar, no és cap vergonya que per determinades coses s’hagi d’anar a parar a un superespecialista que només és a Barcelona o a Madrid, perquè es veuen molt pocs casos com aquell al cap de l’any a tot el país.”
