Dr. Lluís Miquel Agustench i Masó et alia
Dr. Lluís Miquel Agustench i Masó et alia
PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional

Dr. LLUÍS MIQUEL AGUSTENCH I MASÓ i FRANCESCA DURAN I PASTOR

ODONTOLOGIA

Texto del 25-10-2010  

Evidentment, la persona és una unitat; si falla la ment, falla el cos, i a l’inversa.

Allò que ens torben dia a dia els odontòlegs és que generalment el malalt se’ns apropa per un dolor inespecífic. Atès el conglomerat d’estructures neurològiques que afecten la zona, la persona no pot indicar el dolor; l’ubica, però és un patiment genèric, cosa que la posa neguitosa i que no ajuda a la seva recuperació.

Tota millora dental estètica ha de portar implícita la funcionalitat, perquè, altrament, no serà en realitat una millora, sinó tot el contrari.

Cada vegada es prioritza més la imatge per damunt de les capacitats individuals de cadascú; sembla que, si ets més bell, també ets més intel·ligent i millor professional.

En aquesta societat de la informació superficial i l’aparença vàcua, no aprofundim i confonem la forma pel fons, un error pueril però cada cop més estès.

Format primer com a metge i posteriorment com a odontòleg, el doctor Lluís Miquel Agustench i Masó és des de fa anys al capdavant de la seva pròpia clínica dental, ubicada a Santa Perpètua de Mogoda, la qual capitaneja amb una visió humanista de la professió. Es va iniciar en la pràctica mèdica a l’Hospital Clínic de Barcelona, i també ha treballat a l’Hospital Sagrat Cor, al servei d’urgències de la Seguretat Social i a un hospital de Santo Domingo, en clau humanitària. “El meu equip el conformen dos dentistes més i una higienista, sota la coordinació de la meva muller, Francesca Duran i Pastor, encarregada de la direcció, i amb qui comparteixo els valors d’una tasca dedicada, per damunt de tot, al benestar de la persona.”

I és que l’equilibri emocional depèn en gran mesura del simple fet de trobar-se bé. “Evidentment, la persona és una unitat; si falla la ment, falla el cos, i a l’inversa. Allò que ens troben dia a dia els odontòlegs és que generalment el malalt se’ns apropa per un dolor inespecífic. Atès el conglomerat d’estructures neurològiques que afecten la zona, la persona no pot identificar el dolor; l’ubica, però és un dolor genèric, que la va posant neguitosa. Al principi, la persona afectada amb mal de dents confia pal·liar-lo amb els analgèsics, però això no l’atura, i es va fent més i més gran, cosa que produeix un cercle tancat de dolor i angoixa que acaba portant a qui el pateix a un estat de nervis tan marcat que fa que acabi trobant-se encara més malament. En definitiva, quan una patologia d’aquestes comença a fer mal, hi ha una alteració de la funció normal, i es produeix una interrelació absoluta amb la ment, perquè és una molèstia aguda.”

Més enllà de la seva funció curativa, l’odontologia és una activitat vinculada a la bellesa física. “La nostra és una especialitat molt relacionada amb l’estètica, perquè les dents són una de les parts més visibles de la persona; de fet, unes dents cuidades donen la imatge d’una persona que té cura del seu cos, que és neta i constant. I això és molt positiu; tanmateix, hi ha excessos estètics que no tenen sentit. Nosaltres fem tractaments ortodòntics, però aconsellem no fer-los a qui tan sols busca el component estètic: les dents no han d’estar perfectament alineades; l’alineació és només una qüestió estadística. Què passa si algú no pot tenir la dentadura en aquesta posició? Ja no és una persona bella? No és l’excés de regularitat massa artificial i, per tant, antinatural i antiestètic?”

Qualsevol necessitat estètica, també les relatives a un somriure bonic, té un component d’acceptació social, i potser per això són més imperants a les grans ciutats i entre aquells que treballen oferint la seva imatge als altres. “Una persona pot decidir canviar-se les dents per evitar una malaltia o per una qüestió estètica, i tenint sempre com a tercera consideració determinant la seva capacitat econòmica. Val a dir que els nostres pacients vénen majoritàriament a causa del dolor, per solucionar un problema concret, malgrat que, de tant en tant, també hi ha professionals, amb feines de cara al públic, que vénen per consideracions estètiques, per a tractaments vinculats a la imatge més que per raons de salut. En qualsevol cas, tota millora estètica ha de portar implícita la funcionalitat, perquè, altrament, no serà en realitat una millora, sinó tot el contrari, i s’estaria actuant contra l’ètica deontològica de la nostra professió. Això no significa que posi en dubte la importància de l’estètica dental, especialment si s’ha d’interactuar a la feina amb els altres: un somriure atractiu obre moltes portes. I quanta més relació es té amb la gent, més necessitats estètiques es tenen, perquè en aquesta realitat de la imatge i de l’aparença en què vivim, s’hi està més ben integrat conforme més un s’ajusti als cànons imperants. Per aquest motiu no hi ha les mateixes necessitats a Santa Perpètua de Mogoda que a Barcelona, perquè als pobles o a les ciutats petites, el fet que tothom es conegui i que hi hagi més proximitat entre les persones fa que no es recorri tant a la imatge per estar bé amb l’entorn; i és que ja tens la teva imatge feta i tothom et coneix. En una gran orb, en canvi, milers de persones et jutgen per la teva aparença anònima.”

La sobrevaloració de la bellesa i la imatge és sempre perillosa, com també ho és caure’n en el més absolut desdeny. “Una persona que no cuida la seva imatge –entenent per cuidar anar net i polit i mantenir una vida sana– dóna un missatge de problemes interiors, de falta d’autoestima. Tanmateix, és millor un advocat perquè vagi amb un vestit d’Armani? I ser gras fa a algú pitjor persona o pitjor professional? Hi ha autèntiques ignomínies, amb el tema de les talles. Haver d’aprimar-se per un problema de sobrepès és una cosa: ser poc atractiu per no portar una 34, una altra molt diferent. Cada vegada es prioritza més la imatge per damunt de les capacitats individuals de cadascú; sembla que, si algú és més bell, també és més intel·ligent, està més ben qualificat i és millor professional. En aquesta societat de la informació superficial, de l’aparença vàcua, cada cop ens comuniquem menys, parlem menys. En no aprofundir, confonem la forma pel fons, un error pueril però cada cop més estès. L’aïllament i l’egoisme, la incomunicació, al seu torn fan créixer l’agressivitat, i sembla com si cadascú anés amb una corona protectora al seu voltant, i xoquem inevitablement els uns contra els altres per obrir-nos camí. És imprescindible la recuperació del diàleg i del civisme, així com no permetre que s’imposi qui més crida. I aquesta educació ha de començar amb els més petits, perquè creixin amb valors.”

Les modes estètiques poden, fins i tot, provocar problemes de salut, com per exemple els perjudicis bucodentals que poden comportar els populars piercings col·locats al llavi o a la llengua. “Els pierciengs tenen una consideració estètica, són una moda, però també són un problema, i ningú en té en compte les conseqüències. Poden provocar, entre altres patologies, gingivitis o pèrdua de dents, pels cops del metall, d’aquí que n’hagin començat a fabricar-ne que incorporen materials menys agressius. Encara hi ha, tanmateix, modes més incomprensibles, com qui es prepara les dents en forma de punta, per semblar un gat, o la tendència recent de fer-se un diastema, és a dir, separar-se les dents centrals per semblar-se a un famós. Per sort, totes aquestes coses ningú me les ha demanades, però val a dir que tampoc no les hi faria!”

Perquè, a l’exercici del doctor Agustench, queda ben palès que “el més important per mi és millorar la qualitat de vida del pacient i garantir el seu confort: parlar-hi, donar-li confiança i fer-li exactament allò que li he dit que li faré, sempre segons un criteri ineludible de salut i, consegüentment, d’intervenir només quan sigui imprescindible.”

Com constata la senyora Duran, “el meu espòs no decebrà el pacient ni el sobrediagnosticarà: ell primer és metge i, després, odontòleg.”