Text del 2004
Hem de saber quan podem abandonar un sistema tradicional que ofereix bons resultats per un mètode que promet.
El Dr. Planas i el Dr. Valdés són cirurgians ortopèdics i traumatòlegs. “Ens dediquem al tractament de les malalties i traumatismes de l’aparell locomotor mitjançant procediments invasius (quirúrgics), semiinvasius (artroscòpics) o rehabilitadors (modificacions posturals, infiltracions, etc.).” Tots dos van arribar a la mateixa especialitat, però ho van fer per vies diferents. El Dr. Valdés sempre havia sentit atracció per la psiquiatria, però el contacte amb un traumatòleg amic de la família va canviar el seu futur. Després d’estudiar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona va optar per la traumatologia, especialitat que va desenvolupar a l’hospital de la Creu Roja. Posteriorment va centrar el seu interès en la patologia de l’espatlla, seguint els passos dels Dr. Fèlix Escala Llimona, un dels primers traumatòlegs catalans que va obtenir bon resultats en les intervencions d’aquesta part del cos. El Dr. Planas, en canvi, des de ben petit ja semblava que estigués predestinat per a la traumatologia. El trencament d’un braç que va patir als nou anys va despertar en ell l’interès per l’estudi de l’especialitat. Quan va arribar el moment va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar també a l’hospital de la Creu Roja en la patologia del genoll. El fet de copsar que a l’Estat espanyol els tractaments dels lligaments creuats del genoll amb lligaments artificials no eren ben resolts el va portar als anys 90 a la clínica Mayo dels Estats Units per aprendre una tècnica més perfeccionada. Des d’aleshores no ha deixat d’anar-hi periòdicament, tot i que reconeix que en l’actualitat al nostre país el nivell sanitari és igual de bo que als Estats Units. Els mitjans, tanmateix, no tant.
El Dr. Planas i el Dr. Valdés comparteixen amistat i professió des de fa molts anys. Treballen a la clínica Dos de Maig, tenen consulta al Centro Médico Teknon i realitzen operacions quirúrgiques a l’hospital de Barcelona. Sovint intervenen conjuntament en operacions de gran complexitat i en l’estudi de diversos casos clínics. “És molt positiu per al pacient el treball conjunt de dos experts molt ben formats que estudien i debaten el millor abordatge i tractament de la seva patologia.” Tots dos també comparteixen interès per la recerca, però el volum de la seva activitat assistencial els impedeix dedicar-s’hi. No obstant això, participen en ponències i congressos i publiquen treballs científics rigorosos.
Els dos doctors coneixen perfectament les característiques, els avantatges i els inconvenients de les medicines pública i privada del nostre país. “Malauradament, en l’assistència pública l’accés a l’especialista encara no es produeix amb la celeritat desitjada i el malalt no sempre pot adreçar-se al metge que vol. A més, hi ha algunes patologies que no es tracten, com per exemple la sutura de menisc. Contràriament, a la medicina privada el temps de resposta és més ràpid i el pacient tria l’especialista que desitja. Malgrat les diferències, la qualitat, el tractament i el nivell tècnic en la nostra especialitat és pràcticament igual en els dos sistemes sanitaris.”
Els seus pacients més habituals, atesa la seva especialitat en genoll i espatlla respectivament, són els esportistes, els que han sofert accidents de trànsit i sobretot les persones grans que pateixen malalties degeneratives degudes a l’edat avançada. “Fa seixanta anys, el cirurgià ortopeda el que més tractava segurament eren malalts de poliomielitis. Ara, en canvi, el més freqüent són les malalties degeneratives per artrosis. Així mateix, les noves pràctiques esportives han portat patologies diferents. Els esquiadors patien moltes lesions de les extremitats inferiors, però ara la pràctica de l’snowboard genera moltes lesions d’espatlla i canell.”
Els darrers anys la traumatologia ha avançat espectacularment. Fruit d’aquest avenç, han sorgit diverses especialitats que hi estan relacionades, com la reumatologia, la medicina esportiva, la rehabilitació i la fisioteràpia. “Una part de l’èxit de les nostres intervencions sovint depèn de la rehabilitació, que ha de ser guiada pel cirurgià o per un especialista. Fins i tot, una bona teràpia rehabilitadora pot estalviar una artroscòpia. Actualment les intervencions que fem amb noves tècniques permeten la curació completa del malalt. En realitat, amb els anys no hem escurçat el temps de recuperació, sinó que hem canviat les tècniques d’abordatge. L’artroscòpia redueix el dolor postoperatori, que abans se suportava amb morfina, i escurça l’estada hospitalària.”
En vint anys el canvi ha estat radical, però encara no s’ha esgotat i ja s’albiren noves possibilitats. “El que actualment està creant més expectatives és la medicina regenerativa cel·lular, la qual permetrà l’extracció de cèl·lules per a la fabricació de nous teixits. També hi haurà noves tècniques no invasives per tractar lesions que ara es resolen quirúrgicament, potser amb ones magnètiques o amb làsers especialitzats sense necessitat d’implants, cargols o pròtesis. Hi ha hagut millores importants en la vessant mecànica de l’especialitat, com l’estabilització de les fractures per millorar la solidificació, i també en la vessant biològica, especialment la fabricació de teixits, i tant les unes com les altres seran les claus del futur de la nostra especialitat.”
Ara bé, no sempre tot el que és nou és millor, i cal, doncs, ser molt prudents. “Hi ha tècniques noves que amb el temps han fracassat. Hem de saber quan podem abandonar un sistema tradicional que ofereix bons resultats per un nou mètode que promet. Hem de triar la millor tècnica segons els casos i no hem d’oblidar que no tractem lesions sinó persones amb lesions.»
