Text del 2003
Fa ja vint-i-dos anys que va néixer la Societat Catalana de Contracepció, i ho va fer de les mans d’uns professionals que creien que, després d’haver sortit l’any 1978 la llei que despenalitzava la contracepció, els professionals mèdics havien de dir-hi la seva. Es tractava que hi hagués un nucli que es dediqués a la recerca sobre mètodes contraceptius i que en fes la difusió. I això és el que es va fer des de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, tot i els problemes i traves que els van posar des de diverses instàncies tant polítiques com socials. Qui n’és l’actual president, el Dr. Santiago Barambio, ginecòleg, explica com han anat les coses des d’aleshores: “Topàvem amb la societat en general, la contracepció es veia com una cosa punible i molta gent pensava que era il·legal, però la seva creació es basava en el dret que té tota persona a tenir el nombre de fills que vulgui i amb l’espaiament que vulgui, recollit a la Carta de Drets Humans. De fet, a la llum d’aquest dret humà es va constituir la Societat.”
Malgrat que han passat molts anys, encara hi ha gent que no entén la contracepció: “Encara hi ha sectors que opinien que la contracepció és un acte contra la natura, la moral, l’ètica o la religió, segons la tribuna des de la qual parlin.”
Però des de la Societat intentem que tothom entengui que és necessari tenir en compte un seguit de coses que ens poden afectar a tots: “La sexualitat és present en la nostra naturalesa i les conseqüències de la seva pràctica poden portar a la concepció. Però no sempre la situació és adequada per portar-la a terme, sigui perquè ha estat contra la voluntat de la dona, sigui perquè ha estat planificat però el resultat no és l’esperat o perquè la salut de la dona corre un risc si es tira endavant l’embaràs, o sigui per la raó que sigui.”
En la contracepció, doncs, s’hi inclouen les mètodes anticonceptius com a prevenció i l’avortament com a solució dels embarasos no desitjats: “Hem de tenir en compte que vivim en una societat que està demanant a la dona que es formi, sigui una bona professional i que sigui independent econòmicament i culturalment, i això vol dir que s’ha de fer alguna cosa perquè aquesta dona pugui exercir la seva sexualitat lliurement i a canvi no quedi lligada a una prole, cosa que només és possible mitjançant l’ús dels mètodes contraceptius.”
En els anys trenta o quaranta, Catalunya ja era una de les regions d’Espanya amb menys fills per dona, i això significa que ja s’utilitzaven mètodes contraceptius. La Societat Catalana de Contracepció procura que aquests metodes no siguin coneixement popular, sinó cientific: “Els moviments de contracepció comencen els anys seixanta i setanta del segle xx introduint la denominació de planificació familiar. Els sectors que havien lluitat per l’alliberament i la igualtat de la dona s’incorporaren i finalment els anys noranta, a la Conferència del Caire, s’optà per establir la denominació de salut sexual i reproductiva i a considerar-la ja un element de salut a tot el món.”
De fet, Catalunya és un dels països amb un índex de natalitat més baix, però cal tenir present que en un sol segle el món ha passat de tenir mil milions de persones a tenir-ne sis mil milions, i això cal controlar-ho: “Vist des d’un punt de vista global no hi ha un problema de manca de natalitat, i cal divulgar-ho. De la mateixa manera cal recordar altres coses que ens porten la globalització: es parla de la clitoridectomia de les nenes a l’Àfrica, però també ens preocupen les nenes catalanes amb clitoridectomia; són nenes de segona o tercera generació d’ètnies que ho practiquen, parlen català, han estudiat a Catalunya i hem d’afrontar-ho com a cosa nostra.”
La contracepció no cura res, però no per això deixa de ser un concepte de salut: “Divulguem que planificar correctament els fills al llarg de la vida de la dona és un concepte de salut; no tothom pot utilitzar els mateixos mètodes i darrere d’això hi ha una tasca social que permet la incorporació de la dona al mercat laboral, per exemple. Fins i tot la contracepció té resultats econòmics, perquè està demostrat que les dones, en els pobles en què estan lligades a la prole des de molt joves, no poden estar ben preparades culturalment i són la població que més pateix la pobresa.” La Societat Catalana de Contracepció, doncs, treballa des del punt de vista mèdic, però no oblida el vessant social i econòmic de la seva tasca i participa directament o a través dels seus membres en les societats nacionals o internacionals afins que treballen sobre la qüestió.
Encara hi ha dificultats, les conferències internacionals de demografia i poblacio es troben que “Hi participen països que tenen lligams religiosos dins la seva estructura política i les seves opinions vénen molt marcades per aquestes idees que es contraposen a moltes que aporten altres països. El Vaticà i l’Iraq, per exemple, sovint han evitat que s’arribi a determinats consensos, com a aceptar el fet que l’avortament es consideri un mètode contraceptiu acceptat, però no anticonceptiu, de manera que dels cent cinquanta-quatre països que van signar els acords i estan compromesos a desenvolupar plans anticonceptius, n’hi ha que estan absolutament tancats a incloure lleis que regulin la interrupció de l’embaràs com a mètode de control de la natalitat.”
Pel que fa al futur, la Societat té previst continuar treballant per la difusió i l’estudi de la contracepció: “Una de les maneres és influint la societat i les diferents administracions per ajudar a la creació de centres d’assistència contraceptiva pensats per a poblacions especials com joves, immigrants, disminuïts psíquics, i d’altres. També volem insistir en fer campanyes perquè els nostres adolescents no adoptin conductes sexuals de risc.” A banda de totes aquestes tasques d’acció sobre la societat, la Societat Catalana de Contracepció continuarà organitzant cursos de formació professional gratuïts i el seu ja clàssic Simposi anual obert a tothom qui hi estigui interessat.