Text del 2002
El doctor gadità Simón Marina Avendaño, especialista en andrologia, és el creador d’una entitat catalana, la Fundació Pro Donació d’Òvuls, l’únic objectiu de la qual és fer realitat el desig de molts catalans i catalanes de formar una família.
“Una necessitat clínica” el va dur a fundar la institució: “L’esterilitat de les parelles per causa masculina estava resolta gràcies als bancs d’esperma.” De fet, va ser justament ell el fundador del primer banc de semen espanyol, l’any 1977. “Tanmateix, quan la causa era femenina, aleshores encara no hi havia una solució. Hi ha nenes que neixen sense ovaris, dones que se’ls han hagut de fer extirpar, que no els funcionen, o que pateixen malalties genètiques que heretarien els seus descendents.”
Perquè aquestes dones poguessin ser mares “l’única solució consistia a fecundar els òvuls d’una altra dona sana amb els espermatozoides del marit. Posteriorment, la dona estèril rebria els embrions i portaria a terme la gestació.”
Aquesta original tècnica, que va començar a aplicar-se a principis dels 90, es va trobar de bell antuvi amb una greu dificultat, “la manca d’òvuls.” Per pal·liar aquest problema, la solució més freqüent consistia “que la parella trobés la seva pròpia donant, a diferència del que passa amb el donant d’esperma, que és captat pel centre mèdic.” Però, “l’any 1988 va sorgir una nova llei que prohibia que donant i receptora es coneguessin. Aleshores els centres mèdics van posar en pràctica el que es coneix com intercanvi de donants, que consistia en el següent: una parella aportava una donant els òvuls de la qual no serien per a ells i rebien els d’una dona presentada per una altra parella i a l’inrevés. D’aquesta manera complien amb la normativa legal.”
Encara hi havia una altra alternativa, “el cas de les dones que passaven per la fecundació in vitro. Si la seva resposta ovàrica era elevada, se’ls sollicitava que donessin uns quants òvuls.”
No obstant això, com que no sempre és fàcil trobar una dona disposada a sotmetre’s al procés d’extracció d’un òvul, la Fundació va néixer amb la ferma voluntat de “captar i seleccionar donants, a més de sensibilitzar la societat sobre la necessitat de donar òvuls, a fi d’ajudar les parelles estèrils a tenir fills.” A hores d’ara, el doctor Marina considera que la Fundació ha reeixit en la consecució dels seus objectius: “No hi ha llistes d’espera als centres que treballen amb nosaltres. Sóc conscient que en altres indrets de l’estat espanyol les parelles han d’esperar anys fins que reben un òvul.”
Una profunda modificació en la restrictiva llei del 1988 contribuiria que l’angoixa de molts aspirants a pares no fos tan prolongada: “La llei permet a les parelles que conservin els embrions durant dos anys; un cop transcorregut aquest temps, els embrions no utilitzats passen a disposició del banc, perquè algú altre se’n pugui beneficiar. N’hi ha una gran quantitat de congelats des de fa anys, i ningú no sap què fer-ne. La premsa se’n fa ressò constantment. Hi ha embrions congelats que no són donables, entre ells els procedents de dones de més edat. Aquella dona i el seu company assumeixen el risc que suposa ser pares en aquesta edat, però una parella que recorre a un embrió provinent d’un banc no és conscient d’aquest risc. Afortunadament, el concepte de l’embrió amb risc ja és ben conegut. La millor solució en aquests casos és que la parella progenitora sigui la que decideixi: pot donar els òvuls sobrants, destruir-los o cedir-los per a la investigació. És irracional mantenir un embrió congelat indefinidament, però els legisladors encara no s’han decidit en aquest aspecte.”
És molt el que la ciència ha avançat en el camp de la reproducció. Entre les fites més revolucionàries, hi ha “la possibilitat que els homes seropositius se sotmetin a la reproducció assistida. Ja fa cinc anys que treballem amb pacients afectats per aquesta malaltia mitjançant el que es coneix com rentat de semen. Gràcies a aquesta tècnica, han nascut més de 150 nens totalment sans de pares amb el virus de la sida. En el passat, aquests homes havien d’acceptar semen d’altres individus, assumir el risc de contagiar la seva companya o bé renunciar a ser pares. Avui, gràcies a aquestes tecnologies innovadores poden tenir fills. Aquesta tècnica, que nosaltres vam ser dels primers a emprar, s’aplica a pacients de tot Europa.”
Actualment els especialistes en reproducció assistida són fins i tot capaços de fer pare un paraplègic. Hi ha encara un altre èxit pel qual els nostres científics es mereixen felicitacions: “La congelació d’òvuls. Fins no fa gaire, Espanya era un dels pocs països del món que prohibia aquest procediment amb fins reproductius, i només es fecundava òvuls frescos, acabats d’extreure de la donant, i posteriorment el que es congelava eren els embrions. Avui ja disposem de bancs d’òvuls congelats.”
Dos al·licients han dut el doctor Simón Marina a inaugurar noves tècniques: “La possibilitat mèdica d’aplicar-les i els drets dels pacients.” No nega que “en moltes ocasions, en lloc del suport necessari, m’he topat amb la incomprensió, amb múltiples obstacles per seguir endavant amb la meva tasca i fins i tot amb amenaces.”
Mai no s’ha inquietat excessivament per tot això, conscient que “qualsevol novetat genera oposició. Aquest rebuig és particularment notable en els casos relacionats amb la reproducció, que impliquen un important component ètic.”
Dos bons exemples de tècniques que generen polèmica són, d’una banda, la de “la selecció de sexe, que si no és per motius mèdics està prohibida. No em sembla que hi hagi cap argument vàlid per impedir-la. La solució podria ser redactar una llei prudent sobre aquesta qüestió, amb limitacions a l’hora d’aplicar-la.” D’una altra, la de “la clonació reproductiva, una alternativa que, malgrat els seus múltiples detractors, en el cas de les parelles en què tots dos membres són estèrils podria ser una bona solució per ser pares.”
